Fa una setmana que la biennal nòmada europea Manifesta 15 Barcelona Metropolitana va obrir portes i, a jutjar per la gent que aquest cap de setmana s’aplegava a l’antiga Central Tèrmica de Sant Adrià de Besòs, queda clar que el seu impacte i retorn social serà indubtablement més gran que el de la Copa Amèrica de Vela. Hi havia més gent contemplant el vol de les teles de Prehension, l’obra que l’artista estatunidenc resident a Berlín Asad Raza ha instal·lat a l’última planta de les Tres Xemeneies, que al village del Moll de la Fusta.

Perquè, tal com explicava fa uns dies la Montse Frisach, «la principal virtut de la biennal és que posa en valor els espais i les arquitectures que acullen les obres d’art que en formen part». Una redescoberta en tota regla del vast patrimoni metropolità. Això és especialment notori en aquells indrets habitualment tancats al públic com són les mateixes Tres Xemeneies o la Casa Gomis de l’estany de La Ricarda. La majoria dels visitants que fins al 24 de novembre acudiran a la setzena d’espais expositius que Manifesta ha habilitat a una dotzena de ciutats de la regió metropolitana de Barcelona, ho faran amb una mescla d’intriga i curiositat per descobrir aquests edificis emblemàtics i, alhora, deixar-se sorprendre per les obres de la norantena d’artistes convidats a participar en la biennal.

• 

  Crítica

  L’art com a eina per a cuidar-nos

  Montse Frisach

Si hi ha un concepte que han repetit fins a l’extenuació els responsables de Manifesta 15, és que la cultura ens ha d’ajudar a «imaginar un futur millor» i que la biennal ha de promoure «una transformació ecosocial» del territori. Res no il·lustra millor aquesta voluntat que l’elecció de les dues grans seus del Besòs i del Llobregat. Mentre que les Tres Xemeneies es projecten cap al futur com un exemple de superació del passat industrial, donant pas a una renovació urbana i ecològica, la supervivència de la Casa Gomis i el seu entorn està en dubte per l’expansió logística del port i l’aeroport de Barcelona. La cara i la creu del progrés del país.

No és d’estranyar, doncs, que un dels eixos curatorials de la biennal hagi promogut la selecció d’obres i artistes que aborden aquesta relació ambivalent entre el futur i el passat i el progrés econòmic i social de la humanitat. Aquesta és, sobretot, la idea que vertebra les obres exposades a Mataró, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.

La utopia del progrés a través del desenvolupament industrial va enlluernar bona part de la humanitat al llarg del segle XX, des dels règims soviètics a la dictadura franquista –l’esquelet de les Tres Xemeneies n’és una bona prova– i Manifesta ha volgut qüestionar aquesta utopia rescatant, des del cor mateix de la tèrmica, un film ucraïnès de 1928, recentment restaurat, que ens mostra la construcció de la central hidroelèctrica del Dnipró, orgull de l’enginyeria soviètica, destruïda durant la Segona Guerra Mundial i malmesa, de nou, durant la recent invasió russa d’Ucraïna. La cinta propagandística de Dziga Vértov (1896 – 1954) ens posa un mirall davant del rostre i ens pregunta fins on estem disposats a arribar per assolir una font d’energia il·limitada. L’explotació de l’hidrogen verd o de la fusió nuclear pot ser tan utòpica com ho va ser, fa un segle, la de l’energia hidroelèctrica o la crema de combustibles fòssils.    

Malauradament, qualsevol utopia industrial comporta un alt cost en recursos materials i humans i la creació de «zones de sacrifici». Aquest concepte l’he manllevat de l’exposició Memòria del fum, sens dubte, una de les més emotives de Manifesta. Fa referència a un espai habitat on la població i l’entorn pateixen un càstig sever i sostingut pel desenvolupament d’una determinada activitat industrial, com la llera del riu Besòs o el litoral badaloní durant bona part de la segona meitat del segle XX.

Dins l’edifici de les turbines de l’antiga Central Tèrmica del Besòs, Memòria del fum reuneix diversos materials audiovisuals, arxivístics i documentals per narrar la història de la central i de les comunitats que l’envolten, especialment, de la ciutat de Sant Adrià de Besòs. Com a veïns de Badalona, veure el meu oncle reconèixer algunes de les persones retratades a l’exposició o a la meva mare, mestre de professió, emocionar-se amb les experiències pedagògiques innovadores de l’Escola Jara del barri de la Mina o la mobilització comunitària i ecologista endegada des del model llibertari de l’Escola Gregal –al barri barceloní del Besòs i el Maresme–, no té preu.

• 

  Primera persona

  Quan la perifèria és el centre

  Jaume Forés Juliana

Memòria del fum dialoga molt bé amb les altres tres exposicions arxivístiques que es poden veure a la seu barcelonina de Manifesta, a l’antic edifici de l’editorial Gustavo Gili, a l’Esquerra de l’Eixample. Allà es recullen veus i perspectives històriques fins ara infrarepresentades en la narrativa oficial de Catalunya i de la ciutat comtal: la lluita per a una escolarització pública i de qualitat en català, les protestes socials que han assotat la capital del país, i la memòria i el llegat dels afrodescendents catalans. Tot aquest material mereix ser acollit als fons del Museu d’Història de Catalunya, o una altra entitat similar, un cop finalitzada la biennal Manifesta.       

Entre molts altres documents, Memòria del fum també mostra el projecte d’urbanització de la desembocadura del Besòs que una quarantena d’entitats veïnals i ecologistes de la zona defensen en oposició al Pla Director Urbanístic de les Tres Xemeneies (PDU3X) aprovat l’any 2023. Aquestes entitats, agrupades en l’Entesa per a un Gran Parc Litoral al Besòs, proposen crear al voltant de la Tèrmica un gran parc urbà que connecti amb el Parc Fluvial del Besòs per ajudar a la regeneració mediambiental de la zona –altament contaminada pels anys continuats d’ús industrial–  i evitar, així, la construcció d’edificis en zones inundables, l’especulació urbanística i la massificació d’un barri sense gaires equipaments socials.

En definitiva, es vol evitar que l’operació urbanística de les Tres Xemeneies acabi com la del Fòrum de les Cultures i el districte 22@ del Poblenou, i s’aposta per a una renaturalització del litoral barceloní que sigui més amable amb el veïnat. Precisament, aquesta reivindicació ecologista ressona a les dues peces exhibides a la CIBA de Santa Coloma de Gramenet durant la biennal i que en Joan Burdeus analitzava fa uns dies en aquest article.

• 

  Crítica

  Renaturalitzar el riu de la vida inventada

  Joan Burdeus

La mateixa setmana que es va inaugurar Manifesta, l’espai Sense ficció del 3Cat va emetre el documental El riu renascut, de David Perpiñán i Ulf Marquardt, que fa un bon retrat de la transformació del Besòs durant les darreres dècades i permet fer-se una idea del que voldrien aconseguir, per al seu litoral, els veïns de l’Entesa. Aquesta defensa ecològica del medi lliga amb una de les videoinstal·lacions que es poden observar a les cel·les superiors del M|A|C, el museu d’art contemporani de Mataró, ubicat en un edifici dissenyat per Elies Rogent que es va convertir en el primer centre penitenciari d’Espanya en adoptar el model panòptic.

El curt Sugdan Ko (2022), de l’artista filipina-neerlandesa Martha Atienza, testimonia el poder que tenen les iniciatives climàtiques impulsades pels joves i el potencial transformadors de les comunitats que lluiten plegades per un objectiu comú. Atienza documentat la campanya per declarar la zona que envolta l’illa filipina de Mambacayao Daku com a Àrea Marina Protegida i ens recorda les lluites veïnals recollides a Memòria del fum.

És evident que el futur estarà marcat per la preservació del nostre planeta i així ho recullen nombroses peces de Manifesta. La naturalesa recuperarà, tard o d’hora, el terreny que li pertany i així semblen anunciar-ho els rizomes de Tanja Smeets al Vapor Buxeda Vell de Sabadell, les escultures parasitàries d’Eva Fàbregas al museu d’art contemporani de Mataró, i les crisàlides fosforescents de Carlos Bunga a les Tres Xemeneies.

Dins de la tèrmica també ens corprèn l’ecosistema tecnoorgànic de l’artista francès Ugo Schiavi, originalment creat per a la Biennal de Lió 2022 i adaptat, ara, a l’entorn barceloní, i el monumental The Frankenstein Tree de l’angolès Kiluanji Kia Henda, que reflexiona sobre el poder de curació de la natura amb una instal·lació d’arbres artificials creats amb les restes dels incendis forestals que van arrasar el Pont de Vilomara (Bages) els anys 2022 i 2023.

També s’inspiren en la natura algunes de les peces de gran format que podem observar –i transitar– a l’exterior de les Tres Xemeneies, com l’estructura de fusta Wings (X-205), obra del neerlandès Niels Albers, inspirada en les pautes migratòries de les 205 espècies d’aus que cada any passen en ruta per Barcelona, o els eriçons de ganxet d’Urchins, que al juliol van teixir diverses veïnes de la zona amb cordes de xarxes de pescar, seguint els patronatges tradicionals catalans i europeus seleccionats per l’estudi d’arquitectura de Jin Choi i Thomas Shine.

Igualment, cal destacar l’espectacular tapís orgànic cultivat per l’alemanya Diana Scherer, que s’inspira en el llegat tèxtil català i els motius naturals del modernisme, i el reivindicatiu tapís Our Mineral Intensive Futures de la colombiana Carolina Caycedo, que denuncia l’extracció de recursos del sud global traduint en imatges les dades de l’Informe del Banc Mundial Minerals for Climate Action: The Mineral Intensity of the Clean Energy Transition (2020). Sens dubte, els tapissos són una de les principals atraccions de Manifesta 15, amb dues peces molt destacades al Monestir de Sant Cugat i a la Seu d’Ègara, tal com explicava la Montse Frisach.

Però a aquesta pulsió conservadora s’hi contraposa un cert temor per a un futur desolador induït per l’acció humana. La portuguesa Maja Escher denuncia el mal ús de l’aigua a l’Alentejo, la seva regió natal, amb una instal·lació tèxtil tenyida de fang i argila que avisa del perill de desertificació d’aquells indrets lliurats a l’agricultura intensiva, una problemàtica similar a la del Parc Nacional de Doñana, agreujada per la crisi climàtica i la sequera persistent.

La tesi de l’artista mataroní Domènec encara és més funesta i desoladora. Al M|A|C hi exposa la sèrie A Century of European Architecture, on sosté que el camp de concentració o de refugiats és el model arquitectònic europeu més representatiu del segle XX. A l’antiga presó de Mataró, Domènec ens mostra diversos plànols d’aquests camps destinats a retenir grans grups de població pel simple fet de pertànyer a un col·lectiu determinat. Hi trobem mostres des del 1914, any d’inici de la Primera Guerra Mundial, fins al 2013, quan es va inaugurar el camp de refugiat de Mória, a l’illa de Lesbos.

Igualment, a Arquitectura Española, 1939-1975, l’artista mataroní ens mostra un esfereïdor catàleg de les infraestructures edificades durant el franquisme emprant presoners republicans condemnats a treballs forçats: des del Canal de Guadalquivir al Valle de los Caídos, passant pel Mercat de Girona, el Túnel de Viella o el Pantà de l’Ebre. Una mostra de la crueltat humana, que rima amb les videoinstal·lacions del pis superior, cortesia de la Fundació Han Nefkens.

A més de Sugdan Ko de Martha Atienza, entre aquestes peces de videoart hi trobem: Liminal (2019), de l’artista peruana Maya Watanabe, que mostra l’excavació d’una fossa plena de víctimes del conflicte que entre el 1980 i el 2000 va enfrontar els militars peruans amb les guerrilles de Sendero Luminosoi el Movimento Revolucionario Túpac Amaru; Songs for dying (2021), on el tailandès Korakrit Arunanondchai entrellaça el dol per la mort del seu avi amb la massacre de Jeju de 1948, a Cora del Sud, i les protestes estudiantils contra el govern de Tailàndia del 2020 i el 2021; i Spectre System (2024), on el singapurès Priyageetha Dia compara la consolidació del capital i la industria dels dispositius tecnològics al sud-est asiàtic amb el corporativisme de les plantacions de l’Imperi Britànic.

Amb aquestes peces, els artistes de Manifesta ens conviden a no oblidar el passat i a encarar el futur amb una mirada lluminosa, com la que reivindica la britànica Alexandra Daisy Ginsberg amb el seu vitrall de les Tres Xemeneies, o el film Controlled Burn (2022), de l’artista franc-suís Julian Charrière, que defensa «una nova cosmologia de la renovació».