Empar Moliner, una senyora novel·la

L’escriptora nord-americana Joyce Carol Oates, una runner empedreïda que no pot passar un dia sense escampar la boira, explicava en una entrevista que quan corre, “la ment vola amb el cos; la misteriosa florescència del llenguatge sembla bategar al cervell amb el ritme dels nostres peus i el vaivé dels nostres braços. Tant córrer com escriure són activitats altament addictives”.

Empar Moliner presenta Benvolguda a La Setmana en un acte conjunt amb Sergi Belbel. Serà dijous 15 de setembre a les 11:30h.

La Remei Duran, la protagonista i narradora de Benvolguda, és una dona casada i amb una filla que ja passa dels cinquanta anys, però que enganya la menopausa amb aquesta mateixa addició runner. El seu cos necessita aquesta acceleració, el seu pensament tendeix a l’anticipació. Un bon dia s’adona, en un instant fatal de lucidesa, que el seu marit, deu anys més jove que ella, està a punt d’enamorar-se d’una altra dona, encara més jove. La Remei té aquesta revelació asseguda al seient del darrere del cotxe, mentre té l’Òscar, el marit, al volant i la Cristina, una jove violinista, seu al seient del copilot. L’aparició de la Cris és una incisió dolorosa, que parteix la seva vida en dues meitats, aC i dC, i la protagonista no pot evitar de fer un joc de paraules: “després de Cris ja no som nosaltres”, dirà.  La Remei pren una distància clarivident que l’arrenca momentàniament dels fonaments de la seva vida, i la projecta, en una profecia autocomplerta, més enllà del seu matrimoni, en una talaia futura que li permet albirar el present com si ja fos passat. Aquesta talaia té un nom: menopausa.

I amb tot, tenim la sensació que la Remei és l’únic personatge de la novel·la que és en terra ferma. És capaç de comprendre l’espurna de desig que neix entre la Cris i de l’Òscar, però també té els vincles molt ben posats i està disposada a defensar el que és seu fins al final. Benvolguda ens parla de les edats i els ordres de l’amor. Així la filla fa un paper de contrapès molt important respecte a la Cris. La Remei té molt clar que “qualsevol aspirant a amant que intenti ser més important per a un pare que la seva filla ho perdrà tot”. I viu la maternitat d’una manera “histèrica i obsessiva”, perquè com sol passar amb els runners necessita experimentar les coses amb la màxima intensitat: “La qüestió és vessar. Jo soc la copa de Pitàgores. Si m’omplo més del compte, vesso”, diu ella mateixa. La benvolguda Remei viu una lluita interior, escindida entre l’afany de control i la necessitat de deixar-se endur per l’excés. Una batalla també fisiològica, que afecta tant el que entra com el que surt del cos, tant la ingesta com la incontinència pròpia de la menopausa.

Els Manel i Moliner han invertit els papers, tant la cançó ‘Benvolgut’ com la novel·la ‘Benvolguda’ prenen la mateixa perspectiva escatològica.

Benvolguda és una novel·la escatològica, en un doble sentit. Tant perquè la relació amb la caca i els fluids del cos es tracten amb una gran naturalitat com pel fet que la Remei es mira la seva vida des d’una perspectiva escatològica, observant la pròpia existència des del més enllà, com si fos una experiència completa, acabada. En aquest sentit, em resulta inevitable lligar Benvolguda d’Empar Moliner amb la cançó ‘Benvolgut’ de Manel. Si a la cançó és l’home entrant qui s’adreça a l’ex sortint, en aquesta novel·la és l’esposa amenaçada qui veu arribar la jove amant: “jo soc la seva aranya i no me la vull menjar, la vull embolicar per al rebost del meu hivern paorós”, diu la Remei, en una frase que defineix molt bé el quid de la qüestió. Els Manel i Moliner han invertit els papers, però tant la cançó com la novel·la prenen la mateixa perspectiva escatològica. Vull pensar que són dues obres complementàries i que seran igualment memorables en l’imaginari del país.

Si la Remei pren distància respecte al present, Empar Moliner fa tot al contrari respecte al seu personatge, que és un alter ego molt poc dissimulat. Remei i Empar són dos noms que pertanyen al mateix camp semàntic. Totes dues estan casades amb un home més jove i tenen una filla única. Viuen als afores de Barcelona, en una zona residencial i boscosa del Vallès Occidental; totes dues mantenen una relació festiva i arriscada amb l’alcohol i són runners empedreïdes Tant la Remei com l’Empar han tingut una infantesa desprotegida i han flirtejat amb la marginalitat i les drogues; totes dues són autores conegudes, la Remei és il·lustradora, però publica una vinyeta cada dia en un diari i també és conscient, com l’Empar, del preu que es paga per l’èxit comercial en aquest país (aquí l’autora de Benvolguda, sempre un pas per davant, ja s’ha anticipat a les crítiques que han caigut sobre aquest llibre abans de publicar-se). Les coincidències són inesgotables. El cognom de l’ex de la Remei, en Larreula, té les mateixes vocals que l’ex de l’Empar i la nòvia d’en Larreula, la Marta Saperas, les mateixes vocals que la crítica del Time Out que la va destrossar.

És per tot això que Benvolguda és una introspecció salvatgement honesta. A diferència dels contes, on Moliner tendia a posar la lupa satírica sobre les inconsistències i les actituds ridícules d’uns personatges patètics, aquí és implacable i divertida amb ella mateixa. Així, si la mirada càustica, refractària dels contes havia contaminat fins ara les seves novel·les anteriors, aquesta vegada s’ha empeltat de tal manera amb el personatge que arribem a sentir compassió. Benvolguda és una senyora novel·la, que Moliner ha sabut portar a un final sorpresa més propi del conte. Hi ha qui ha qüestionat si es mereixia el premi Ramon Llull. Jo més aviat em pregunto si el premi Ramon Llull es mereix aquesta novel·la. De moment, us garanteixo que val totes les pessetes.