Un diluvi redemptor o devastador?

Ja fa gairebé deu anys que Dolores Redondo (San Sebastián, 1969) publicava El guardià invisible, l’obra amb què donava inici a la magnífica trilogia del Baztán. Des d’aleshores, l’ascens de Redondo ha sigut meteòric, amb cinc novel·les que han ocupat les llistes de més venuts i l’han consagrat com una de les escriptores de gènere negre més destacades de la Península.

Vaig conèixer l’autora l’any 2016, durant el ritual anual en què llegeixo les obres guardonades amb el premi Planeta per reafirmar la meva aversió al joc de popularitats i màrqueting que és la literatura de certamen. Vaig enfrontar la lectura de Et donaré tot això des del prejudici, amb el convenciment que el totxo que tenia entre mans només serviria per calçar una taula molt coixa o per agafar pols en un racó del prestatge, eliminat de la memòria per deixar espai per a lectures més estimulants. 

Però m’equivocava: sense adonar-me’n havia devorat el llibre en un parell de tardes. Immediatament, vaig fer-me amb la resta d’obra que Redondo tenia publicada, i les aventures de la inspectora Salazar em van captivar encara més amb aquella barreja de thriller psicològic, policíac i sobrenatural. Tot aquest exordi, estimat lector, és perquè vegis que no amago els meus colors: feia mesos que “esperava el diluvi” amb eufòria. Què n’ha quedat, però, un cop passat el temporal? Anem per parts.

Som a Glasgow a començaments de la dècada dels vuitanta. Han passat quinze anys des que l’assassí conegut com a John Bíblia cometés el brutal assassinat de tres dones joves i el cas segueix sense resoldre. És una època difícil per a la investigació policial, ja que els procediments per analitzar empremtes dactilars, les proves d’ADN o l’estudi de la conducta criminal encara són més una teoria que una pràctica instaurada. Així, després d’anys de cerca infructífera, si bé el cas continua oficialment obert, la policia escocesa ha abandonat la investigació. Extraoficialment, en Bíblia es considera mort i s’ha enterrat el cas per tal d’evitar la vergonya i guarir els egos dolguts d’una policia de la vella escola que encara treu més confessions a cops de puny que amb treball de camp.

En Noah Scott Sherrington, però, no és com els seus companys: ha seguit el rastre d’en John Bíblia i sap que segueix en actiu, sent l’autor d’una sèrie de desaparicions de dones joves de les quals mai s’ha trobat el cos. És per això que en Noah ha dut una investigació en paral·lel, d’amagades dels seus companys, la qual acaba conduint-lo fins a l’assassí. En el moment de la seva detenció, però, el policia pateix un atac de cor fulminant que el deixa a les portes de la mort i li impossibilita arrestar al criminal.

Amb un precari estat de salut i contravenint les indicacions dels seus metges i caps, en Noah s’abocarà a una carrera a contrarellotge per tal d’atrapar en Bíblia, amb l’esperança d’aconseguir una mica de clausura que li aporti sentit a la seva vida. Darrere l’estela del seu objectiu, arribarà a Bilbao pocs dies abans que una gran tempesta assoli la ciutat.

Aquesta és la premissa inicial de la qual parteix Esperant el diluvi i mitjançant la qual Redondo ens ofereix un thriller que es cou a foc lent, més reflexiu i introspectiu que els seus treballs anteriors. En aquest sentit, si bé la trama policíaca és l’estructura que vertebra l’obra, l’autora tendeix a desplaçar-la a un segon pla i posa el focus en explicar-nos una història més humana: la d’un home enfrontat a la seva mortalitat, que ho ha sacrificat tot per la feina i al final del camí s’ha trobat que no li quedava res.

Dolores Redondo sempre s’ha denominat a si mateixa com una escriptora de tempestes i, certament, ho és. Les seves obres estan amarades de pluja i retraten a la perfecció els temporals que assolen els cors i les ments de les persones. L’element humà, les cicatrius que duem per dins i la manera en què ens forgen i condicionen són elements omnipresents en tots els seus relats, dels quals s’ha servit per crear alguns dels personatges més tridimensionals i complexes del gènere.

Malgrat això, no tinc aquesta mateixa sensació de feina ben feta amb la present novel·la. Sí, els personatges són interessants i presenten conflictes que els hi donen profunditat, però estan poc definits pel que fa a les seves motivacions i, a vegades, semblen actuar segons ho exigeix la trama. Pel que fa a l’elenc de secundaris, són bastant arquetípics: la dona-objecte del desig del protagonista, l’ajudant simpàtic… és criminal, sobretot, el cas de les víctimes, les quals només són un llistat de noms despullats de qualsevol tret de personalitat.

D’altra banda, com en els seus treballs anteriors, Redondo fonamenta el relat en uns fets reals sobre els quals basteix la seva ficció: els tres crims perpetrats per en John Bíblia a finals de la dècada dels seixanta que no es van arribar a resoldre mai i les catastròfiques riuades que van inundar Bilbao el 1983 són les peces de joc amb què l’autora defineix el to, l’argument i l’ambientació del relat. 

En aquest sentit, és encomiable la ingent tasca de documentació que ha acompanyat l’escriptura de l’obra per tal de situar-nos de manera òptima en un temps i un espai que ens són llunyans. El mateix succeeix amb les qüestions relatives amb els diversos procediments policials i mèdics que es detallen a la novel·la, els quals serien incomprensibles per als profans en la matèria. 

La manera en què es retraten els carrers de las Siete Calles, la música, les convencions del txikiteo o l’ambient festiu de l’Aste Nagusia insereixen totalment al lector dins l’ambientació, si bé els continus passatges dedicats als correbars d’en Noah poden fer tediosos alguns segments de l’obra perquè no aporten cap mena d’informació útil. També es tracta de transmetre la crispació social i els conflictes polítics de l’època mitjançant la incorporació de subtrames de l’ETA i l’IRA dins el relat, però són abordats amb tan poca profunditat que són circumstancials i irrellevants en el marc general de la narració.

Esperant el diluvi és, a parer meu, un pas enrere en la producció de l’autora. Una mica en la mateixa línia que La cara nord del cor, l’obra que la precedeix. Si bé valoro positivament que deixi enrere a la carismàtica inspectora Salazar i busqui explorar noves costes, trobo a faltar la genialitat d’aquelles primeres obres en què va demostrar tot el seu geni creatiu. 

No em malinterpreteu, és una novel·la de Dolores Redondo, fet que l’assenyala com una bona novel·la que us animo a llegir. El to crític d’aquestes paraules neix del convenciment que l’autora és capaç de molt més, d’oferir-nos una obra més rodona que no es limiti a estar bé. Potser és, simplement, una qüestió d’expectatives: esperava un diluvi extasiant i m’he trobat amb un agradable plovisqueig.