Un creuament de mirades

Hem tornat a Móra d’Ebre, a la Plaça de Dalt, i hem pres un cafè a la terrassa de la Noisette amb la Cinta Farnós, la Roser Vernet, que dissabte passat van parlar sobre el món rural en la literatura catalana, moderades per la Clàudia Pallisé, que enguany ha debutat amb la seva primera novel·la, Aquest cos meu i nostre (Cossetània) i ha estat una de les revelacions d’aquest Litterarum.

Clàudia Pallisé, Cinta Farnós i Roser Vernet a la Fira Litterarum © Bernat Puigtobella

La Clàudia obria el meló del debat apuntant que hi ha una tendència en la ficció actual a tornar al món rural. No només en pel·lícules com Alcarràs o Suro, sinó també en la narrativa catalana. Quin perills entranya aquesta moda? Per Cinta Farnós, aquesta tendència sovint és reduccionista, perquè hi ha el risc que visquem el món rural com un simple paisatge: “El més pervers és voler traslladar els valors del món urbà al rural, imposant-hi valors individuals amb una mirada del tot buidada de contingut comunitari”. Per Vernet, aquesta moda tendeix a aplanar la complexitat del món rural i el redueix a un decorat de fons: “A mi m’interessen les aportacions que vagin més enllà de la façana i que mostrin la diversitat de les coses que hi ha. M’interessen els intents de conèixer, tant des de dins com des de fora, que propicien un creuament de mirades”.

Per Farnós, que l’any passat va obrir la nova etapa de La Magrana amb Geosmina, cal defugir del tòpic del rural salvatge o bucòlic. “La ciutat pot ser més salvatge que el camp, segons com es miri. Al camp hi ha de tot, i també capacitat transformadora”. Vernet trenca una llança en favor de la biodiversitat, que ens garanteix la vida, també als que viuen a la ciutat, encara que no en siguin plenament conscients. El món pagès està amenaçat i amb ell unes formes de vida i uns ecosistemes que ens podem carregar amb la nostra ignorància. “Hem de conèixer el terreny que habitem, perquè serem més capaços de transmetre’ls als que vinguin després. I aquí la literatura hi té un paper”, diu Vernet. Farnós està d’acord que la literatura pot ajudar a destapar el coneixement del món rural, però no pot ser la seva responsabilitat.

És trist que escriure en el teu dialecte respongui a una voluntat expressa i no sigui una opció presa amb naturalitat.

Tampoc podem homogeneïtzar el món rural, adverteix Farnós, perquè el territori és molt ampli i els problemes i reptes canvien segons el territori. “Si al sud i a ponent el problema és la sequera, al nord preocupa més la cura dels boscos o el mal que pugui fer el senglar o la introducció d’espècies protegides”.

També hi ha diferències en la percepció que té cadascú de la pròpia ruralitat, afegeix Vernet. Quan es parla des del propi lloc, t’adones que no és igual parlar des del sud que des de la Catalunya Vella. “Quan nosaltres parlem des d’aquí, parlem des de dècades de baixa autoestima. Per això cal un creuament de mirades”.

Clàudia Pallissé intervé per preguntar si el problema del sud és l’autoestima o un sentiment de culpa? Vernet respon que més que culpa hi ha una responsabilitat. “A les Terres de l’Ebre hi ha una presa de consciència del que som. No voldria parlar de culpa. No podem acceptar que ens diguin que els d’aquí som culpables”. Per Cinta Farnós “l’autoestima és una lluita que encara estem tenint. Els membres de la diàspora ebrenca ens trobem que quan hem tornat a l’Ebre després d’un temps a la gran ciutat o a l’estranger, tornem amb un cert orgull pel que som i confiant que podem transformar els nostres pobles”. Farnós sosté que “en la literatura catalana d’avui es possible escriure el món rural des d’un lloc optimista, un lloc des d’on es pot viure una vida normal”.

la Cinta iu la Clàudia es dediquen els seus llibres respectius

La Clàudia posa sobre la taula un altre tema important, que és l’ús de la llengua i del dialecte sense complexos en la literatura ebrenca. “La llengua és el vehicle més important a l’hora de traslladar l’imaginari, tant el propi com el compartit, i s’identifica amb el lloc d’on ets”, diu Pallisé. Vernet lamenta que des de TV·3 s’hagi ridiculitzat els dialectes i ens hàgim quedat amb un estàndard oriental: “És trist que escriure en el teu dialecte respongui a una voluntat expressa i no sigui una opció presa amb naturalitat. Tota tria és legítima, tant si s’escriu en dialecte com si es tendeix a un català més neutre. El que em molesta és que hagi de ser una tria conscient, escriure en dialecte”, diu Vernet, que lamenta que sovint, quan es pren l’opció d’escriure des del dialecte, el periodista o crític de torn posa tant el focus en la llengua que sembla que aquest sigui el tema. “I agafar-ho per aquesta banda pot acabar sent una manera indirecta de degradar l’obra”.

Farnós confessa que ningú li ha ensenyat a escriure en català occidental: “El que és cert és que si escrius des d’una ruralitat completa et poses moltes fronteres, i que consti que això és una crítica al món cultural. La perversió d’aquesta moda de la literatura rural és que sembla que s’hagi de fer des d’un lloc que no sigui massa rural”.

Després de la conversa, la Cinta dedica Geosmina a la Clàudia i la Clàudia dedica Aquest cos meu i nostre. Totes dues novel·les tenen per protagonista una dona jove que torna a les Terres de l’Ebre després d‘una estada a l’estranger. Per altra banda, tots ens delim per llegir Lo centre del món, títol provisional del llibre de no-ficció que aquest setembre publica Roser Vernet a Club Editor. Esteu avisats.