Cinta Farnós: “Val més el penediment que la recança”

Cinta Farnós participa dissabte 3 de juny a la Fira del Llibre Ebrenc, on conversarà amb Roser Vernet sobre el retorn al món rural en la literatura catalana actual.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Cinta Farnós (el Perelló, 1986) debuta amb la novel·la Geosmina, el títol que inaugura la nova etapa de La Magrana, que Penguin Random House rellança ara amb la voluntat de mantenir un catàleg de ficció literària de qualitat. Geosmina narra les vicissituds anímiques de la Llúcia, una dona de trenta-cinc anys, a l’hora construir una relació de parella amb el seu company, el Liam. Fa deu anys que viu a Irlanda quan rep una trucada del seu pare anunciant-li que la seva mare, la Blanca, ha mort en un accident de trànsit quan anava a visitar la Coya, una amiga de joventut de la qual la Llúcia no en sabia res. La mort de la mare serà el detonant d’un viatge, tan geogràfic com emocional, que portarà la protagonista a visitar la Coya, a Astúries, i l’ajudarà a entendre els orígens del seu bloqueig.

Cinta Farnós. Foto: Laia Serch

Geosmina ens parla d’un personatge, la Llúcia, que té una necessitat de fugir. Fa anys que investiga en un laboratori d’Irlanda, però darrere aquest èxit acadèmic hi batega una gran evasió.

La fugida ve del desarrelament. Geosmina és un llibre que parla de la dificultat de vincular-se i sobretot de les renúncies, o de com prenem decisions que no acabem d’implantar en la nostra vida i ens quedem enganxats en vides alternatives que hem deixat enrere. La mare de la Llúcia ha viscut atrapada en aquesta terra de ningú, entre la vida a què va renunciar i la vida que tenia i que tampoc no estava vivint, i la Llúcia ha normalitzat aquesta manera de viure. La fugida és la conseqüència d’aquesta sensació de desarrelament i de no estar ben bé aquí.

Parles de desarrelament. Tu ets un membre actiu del col·lectiu Diàspora ebrenca, format per gent de les Terres de l’Ebre que heu vingut a viure a la gran ciutat. La Llúcia també és ebrenca i en certa manera també formaria part d’aquesta diàspora.

Geosmina parteix d’una experiència personal. Quan començar a vaig planificar la novel·la, jo estava vivint a Irlanda, però és cert que la distància que la Llúcia posa entre ella i els seus pares, que viuen en un poble indeterminat, hauria estat la mateixa si hagués viscut a Barcelona.

La Marta Rojals no va voler identificar el seu poble quan va escriure Primavera, estiu, etc. Deduïm que la novel·la passa a la Ribera d’Ebre, però en lloc diu que sigui la Palma d’Ebre… Tu fas el mateix.

El poble de la Llúcia no s’identifica, però es pot intuir que és a les Terres de l’Ebre el paisatge que s’hi descriu, la boira, les oliveres. Volia que el lloc d’origen fos indefinit, que no estigués tan marcat. Sabem que la Llúcia fa investigació biològica en un laboratori de Cork, el passat dels seus pares a Barcelona durant la lluita antifranquista està molt localitzat i el viatge que fa a Astúries per visitar l’amiga de la seva mare també. Però el nom del seu poble no es defineix, perquè volia reforçar aquesta sensació de desarrelament del lloc d’origen.

Aquest desarrelament no el percebem únicament en la falta de referències geogràfiques sinó també en el vincle fallit amb la mare.

Hi ha el desarrelament més físic, que va lligat a un indret, que sents quan no pertanys a un lloc, i després el desarrelament més comunitari, resultat de no trobar el teu lloc en la relació amb les persones; i després el desarrelament en què et trobes quan caus en aquesta terra de ningú, perquè no has sabut amollar les renúncies que has fet i et quedes enganxada en la vida no viscuda. Això també li causa un desarrelament, que la Llúcia ha heretat de la Blanca, la seva mare, una dona que no acaba d’estar mai aquí i ni allà, tota la seva vida ha estat marcada per una gran renúncia que li impedeix d’establir un lligam real amb la filla. La Llúcia hereta de la mare aquest desarrelament, d’aquí la vida provisional que porta.

Per poder viure cal saber amollar les renúncies.

Els pares de la Llúcia, la Blanca, i el Cesc, viuen la lluita antifranquista clandestina i s’oposen al règim, però a l’hora de la veritat quan la Blanca es queda embarassada de la Llúcia, fan un replegament i es deixen emportar per un instint de protecció.

Sí, em sembla molt simbòlic que tots dos i la seva amiga Coya participin a les manifestacions del dia 1 i el dia 8 de febrer de 1976, que són les primeres mobilitzacions multitudinàries després de la dictadura franquista, on es reclamaven la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Devia ser un moment d’eufòria, de viure un punt d’inflexió històric, que després amb l’arribada de la democràcia va generar també un cert desengany. I em va semblar que era un moment històric que lligava molt amb la vivència d’uns personatges que viuen un moment incipient de joventut, que s’estan formant com a persones, i es troben en un xoc emocional que els obliga a retreure’s i abandonar aquella lluita. La seva retirada és paral·lela al desencís polític que es va viure amb la Transició.

És un moment crucial en la vida d’aquests personatges. La Coya continua amb la seva lluita, primer a Madrid i després a Astúries. La Blanca, en canvi, pren l’opció més conservadora i serà incapaç de posar paraules a la seva decisió, que viurà amb un gran silenci.

Sí, al final la Coya es l’única que ha viscut la vida que ha volgut. Pot sentir ràbia, però sap quin és el seu lloc i quina responsabilitat té en tota la situació que van viure l’any 1976. Per això, quan 35 anys després la Llúcia la va a veure a Astúries, la Coya s’adreça a la Blanca, que ja és morta, i li recrimina que no hagi estat capaç d’explicar la veritat a la seva filla. 

Cinta Farnós. Foto: Laia Serch

La Llúcia s’adona que tots aquests anys que ha estat fugint del silenci esquerp de la mare, en realitat fuig d’ella mateixa.

Quan comença la novel·la, ja fa deu anys que la Llúcia viu a Irlanda i continua mantenint una imatge de la mare enquistada en el silenci, una mare que no s’implica en la família. Però la mare ha evolucionat en tot aquest temps, ha connectat amb la Coya i s’ha acceptat una mica més. La Llúcia sempre ha culpat la seva mare d’haver tingut una infància trista, i la novel·la justament explica el viatge que ella fa per adonar-se que el problema que ella atribueix a la mare, en realitat és seu, i que no pot fugir mai d’ella mateixa.

Aquest malestar la incapacita per establir un compromís en la seva relació amb el Liam. És un problema generacional?

No estem parlant de l’amor líquid. La falta de compromís de la Llúcia ve de la incapacitat per establir vincles, que és el que li fa més por. Té la sensació que no es mereix la tendresa que li dona el Liam. Per això es mostra intocable, freda, marca molt els límits tant amb la família com amb el Liam, que no es comporta amb naturalitat perquè no sap mai com reaccionarà la Llúcia.

Talla amb el Liam però tot seguit se’n va al llit amb un cambrer. Com si no sapigués distingir la culpa del desig.

Sí, hi ha moments en què els sentiments negatius, la culpa, la pena o la tristesa són tan forts que busques qualsevol manera de suportar-los. I el desig pot ser una sortida.

Mai no tenim tota la visió per entendre els que tenim al costat, ni la perspectiva per entendre completament l’altre.

Però la història d’una nit no la pot alliberar tampoc del bloqueig.

La Llúcia no està segura de poder fer feliç el Liam. Ha vist a casa com el seu pare s’ha bolcat en la seva mare, que sempre ha viscut tancada en un silenci i ella, quan s’emmiralla amb la seva mare, té por de replicar amb el Liam aquesta mateixa conducta.

Hi ha un moment a la novel·la en què l’Anne, l’amiga i confident irlandesa de la Llúcia, li diu: “Mira, jo només et dic que no arribem a conèixer mai la gent del nostre voltant. I és trist que morim sense que ningú ens hagi conegut”. El viatge de la Llúcia és un intent de superar aquesta impossibilitat?

Crec que ho podem intentar, però mai no tenim tota la visió per entendre els que tenim al costat, ni la perspectiva per entendre completament l’altre. Hi ha coses que només podem entendre dels altres un cop son morts i només a base de suposicions, i per tant sempre et quedes amb una part de la història…

Cinta Farnós. Foto: Laia Serch

La novel·la té justament una vocació polièdrica, hi ha la clara voluntat de mostrar, a partir de l’estil indirecte lliure, diferents punts de vista sobre els fets.

Sí, a l’hora de posar les bases de la novel·la vaig tenir l’acompanyament de l’Eduard Márquez a l’Escola d’Escriptura. L’Eduard és molt racional i em va ajudar a aplicar un disseny de trama que era molt sistemàtic, molt tècnic, i va ser molt interessant d’aprendre. Després un cop he anat revisant la novel·la, m’he deixat anar. L’Ateneu et dona la caixa d’eines, però després tu has de superar el mecanicisme. A l’Ateneu et desaconsellen que l’embranquis amb una trama amb molts flash-backs, i et recomanen que parteixis d’una estructura més lineal, però jo volia jugar amb una narració més lliure, endavant i endarrere, i que tot quedés integrat mentre anava explicant la història des de diferents punts de vista. L’Eduard em va fer veure que no calien gaires tombs argumentals en una novel·la en què la protagonista descobreix que la teva mare t’ha amagat un passat inconfessable. Després vaig poder anar treballant la trama amb el Melcior Comes, que va acabar sent el tutor de la novel·la. Ell sempre diu que Geosmina és una novel·la d’hivern i manta.

Parlem del títol. Geosmina. Com se’t va ocórrer?

Vaig tenir el títol abans de dissenyar la trama de la novel·la. La geosmina són les bactèries del petricor, l’olor que es desprèn de la terra seca en el primer contacte amb la pluja. Tothom ha percebut aquesta olor alguna vegada, és un element que uneix les vides. Un signe que la pluja, quan cau, remou coses. La notícia de la mort de la mare fa rebufar tot de vivències que estaven assentades a la vida de la Llúcia. I la pluja, molt present en la novel·la, sigui a Irlanda o a Astúries, en certa manera fa que pugui tornar a connectar amb la terra, i amb el que és ella.

Què hi ha de tu en Geosmina?

Suposo que hi ha les meves pors. Vaig escriure aquesta novel·la per deixar un camí escrit en el qual em pogués basar si mai em trobo en aquesta situació.

Trobo que és una novel·la sobre un procés personal terapèutic.

Suposo que ha estat la manera de combatre algunes pors, com la mort dels pares, la incapacitat d’arrelar, va ser una manera de marcar-me un camí, lluitar contra la por que algú no em pugui conèixer mai. Una de les meves pors és que no sàpiga estimar. Per poder viure cal saber amollar les renúncies. No enganxar-te a les decisions que vas prendre nia  allò que vas descartar. Mes val pecar per excés que per defecte. Val més el penediment que la recança.

Cinta Farnós participa dissabte 3 de juny a la Fira del Llibre Ebrenc, on conversarà amb Roser Vernet sobre el retorn al món rural en la literatura catalana actual. Trobareu tots els detalls de l’acte al web de Litterarum.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació