Txell Feixas: “Les valenties quotidianes són les més importants”

Fa quatre anys que Txell Feixas és a l’Orient Mitjà i la periodista ha entrenat bé la mirada. Té els ulls ben destapats, sap veure-hi cap a totes bandes (les raons de qualsevol bàndol), i ho fa lleugera, sense el pes de cap prejudici. Parla amb calidesa, el que et diu li importa, els altres li importen, tota ella supura sensibilitat i comprensió. Hi ha companyia en la seva veu, sembla que et doni la mà. Les seves paraules són rigoroses i gaudeixen d’una absència de paternalisme i condescendència que les fa atractives i molt necessàries. Després de deu anys fent economia a Madrid i seguint la crisi financera fins al final, Feixas va decidir que era hora de canviar. El cos li demanava històries més humanes i l’oportunitat li va arribar lluny del PIB, els costos i els resultats empresarials. Disposada a escoltar a l’altra banda de la Mediterrània, Txell Feixas s’endinsava en un nou repte. La corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio va publicar al març d’aquest any la seva primera novel·la, Dones Valentes (Ara Llibres), un homenatge a les supervivents feministes que han decidit canviar la història de l’Orient Mitjà. Ara, però, torna a casa per rebre de la mà de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista 2020 pel seu treball periodístic de rigor i enfocat a visibilitzar les dones en zones de conflicte. Al costat de la periodista, l’exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i editora del Catalunya migdia cap de setmana, de Catalunya Ràdio, Neus Bonet, va rebre el VI Premi Margarita Rivière pel seu rigor periodístic amb visió de gènere.

Primer de tot, enhorabona per l’èxit de Dones valentes.

Ha estat tota una sorpresa. Tant l’editorial com jo no ens ho acabem de creure, ja que a priori, feminisme i món àrab no era un binomi que semblés que fos gaire atractiu de cara al lector.

M’encanta veure com la gent regala el llibre a les seves pròpies dones valentes i als referents que tenen a la família, em sembla preciós. Estic molt sorpresa, no anàvem amb l’actitud d’anar forts i no esperàvem una reacció d’aquest tipus. Amb el llibre, el 2020 ha sigut un any rodonet. Estic contenta que, malgrat la pandèmia, hagi anat així de bé.

D’altra banda, fa poc l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya va entregar-te el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista pel teu treball com a periodista en la visibilització de les dones en les zones de conflicte.

Va ser una altra sorpresa de l’any. No m’ho esperava. És un luxe rebre aquest tipus de premi per la rigorositat en la informació internacional i mirada de gènere, tenint en compte que som més de la meitat de la població al món i, en canvi, la representació que tenim als mitjans de comunicació és mínima i gens proporcional. Encara més: quan hi sortim, som victimitzades, cosificades o ficades en uns rols que s’allunyen moltíssim de la diversitat, la riquesa i l’empoderament que cada cop més està agafant la dona.

D’altra banda, en aquesta zona del món on em trobo, els prejudicis i estereotips encara estan molt més arrelats, i és tot un premi que el jurat valori que donem una visió de la dona que va més enllà de la caricatura que molta gent té al cap. Tot això és volgut, no és una cosa que et vingui donada sinó que hi ha la intenció de veure, d’explicar, de buscar dones ―que hi són―, encara que malauradament no siguin la majoria. Per exemple, aquest cap de setmana explicàvem la història de la Nayla, la primera dona taxista a Gaza. Molts diran que és una ximpleria, però no ho és en una societat masclista, patriarcal, conservadora i en la franja de Gaza, controlada pels islamistes de Hamas. Crec que s’ha d’explicar la història d’una dona que, llicenciada en serveis socials i que no troba feina, un dia decideix ser taxista sent conscient que és una «feina d’homes». Sap que rebrà insults i bromes masclistes cada dia, però tira endavant perquè creu que té el mateix dret que un home a exercir una feina com aquesta. També vam parlar amb la Salma, la primera noia a Gaza que treballa en una benzinera omplint els dipòsits. Ens va comentar que volia que el seu testimoni servís perquè les dones de la franja, les quals nou de cada deu treballen a casa i no surten fora, veiessin que poden fer el que volen o, almenys, que ho intentin, gràcies a l’exemple d’altres que ho estan fent. Tot això ho pots explicar o no. Si ho expliques, els espectadors o els oients veuran que aquest tipus d’històries també passen a aquesta banda del món. Es tracta de mostrar que hi ha feminisme en zones que la gent no s’imagina.

Aquest premi és també un agraïment a l’Oriol i el Tariq, els meus dos companys. Per a mi, ells dos són la millor prova del fet que sortosament cada vegada hi ha més homes amb mirada de gènere i que, en el meu cas, m’enriqueixen i m’ensenyen cada dia. La mirada de gènere se’ns atribueix per naturalesa a les dones, però està bé observar com hi ha cada cop més homes que també en prenen consciència. D’altra banda, vull destacar el luxe de poder treballar per a mitjans públics com TV3 i Catalunya Ràdio. Hi ha uns caps d‘Internacional i editors de programes que ens donen molta llibertat i confiança per explicar aquestes històries. Si rebo el premi és perquè la gent ha vist molts relats d’empoderament de dones a les meves cròniques. I puc fer aquestes històries perquè tinc un equip d’informatius i programes a Barcelona, no només a Beirut, que ens donen màniga ampla. No ens demanen detalls per veure si ens compren o no la peça, sinó que ens deixen fer. Confien que la proposta i el resultat final serà alguna cosa que pot interessar a la gent. Sempre que faig peces d’aquest tipus, la reacció dels equips de Barcelona i de la gent d’allà és bona i entre tots ens retroalimentem. Des del mitjà veuen que quan aposten per aquests temes hi ha un feedback bo per part de l’espectador o l’oient i, per tant, en volen més. És una roda. S’ha d’anar mostrant i no deixar de col·locar aquestes històries per aconseguir que en el subconscient de l’espectador es vagi normalitzant veure una dona àrab que treballa, estudia o està empoderada.

Què es pot fer per evitar una comunicació sexista en els mitjans?

Cal molta formació i sensibilització. És una qüestió prioritària i hi ha vegades que, tot i estar atenta, se’t pot escapar alguna cosa en els textos que no acaba de tenir la mirada de gènere que voldries. A TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple, hi ha una persona encarregada del tema de gènere i, per a mi, això és bàsic. Aquesta figura, a més d’aplanar-nos el terreny per explicar temes d’aquest tipus, és una persona que revisa els textos i que si hi ha un enfocament que grinyola una mica, és l’encarregada de girar-lo o polir-lo. Considero que els mitjans ens haurien de dotar de persones que ens ajudin en aquesta feina, ja que no venim ensenyats. Les herències i les inèrcies masclistes i patriarcals estan molt implementades en la nostra societat occidental i, si no tens alguna persona que t’ajudi a sortir d’aquesta narrativa que fa anys que llegeixes, escoltes i veus sense ni adonar-te’n, és molt difícil fer-ho per tu sola si no et poses a estudiar. D’altra banda, ha d’existir la consciència i la voluntat de voler canviar i treballar sobre el nostre propi jardí.

Què és el que et va motivar a escriure Dones valentes?

Ara Llibres em va comentar que veia un llibre en la meva feina i ràpidament els vaig dir que jo no ho veia perquè no era una escriptora sinó una periodista, i que ser periodista no em feia escriptora. A més, que jo no em considerava ni molt menys analista ni experta en geopolítica a la regió i que per a això ja hi havia molta altra gent a Catalunya que em donava mil voltes per molt que jo ara visqués al Pròxim Orient. Però ells em van dir que no volien res d’això. La frase va ser:«Volem un llibre amb la teva mirada, la mirada sobre el que tu consideris que més t’ha sacsejat durant aquests quatre anys al Pròxim Orient». Llavors, aquí ho vaig veure molt clar: el que més m’havia sacsejat, moltes vegades més que les bombes, que els morts, que els ferits, que les primeres línies de front, era com les dones m’havien explicat tot allò que havia vist amb els meus ulls. Els seus relats, que em resumien una regió, una guerra, un conflicte… Les seves històries tenien una riquesa que no havia trobat en altres indrets. En els quatre anys que duia a la regió, havia pogut parlar amb moltes dones que m’havien impactat moltíssim i a qui creia que no havia fet prou justícia amb les peces que havia elaborat per ràdio i televisió, ja que només en podia donar els titulars. Sentia que m’havia quedat dins moltes coses a explicar. D’altra banda, Dones valentes va sorgir per fer-me justícia a mi, per treure tot allò que també necessitava recol·locar emocionalment i que vaig decidir explicar d’una manera més literària, que és el que he intentat fer.

La valentia és present durant tot el llibre. Què és per a tu una dona valenta? T’ha canviat aquest concepte després d’haver escrit el llibre?

La valentia és una paraula que ha ressonat durant tota la meva infància, ja que a casa meva, com passa a molts pobles, sempre hi havia un Cal i a la meva família era Cal Pere Valent pel meu pare. A casa, la valentia sempre l’hem donat per feta. En el cas del llibre, el títol Dones valentes té aquests dos conceptes que resumeixen la realitat que més m’ha canviat aquesta experiència: dones, amb tots els prejudicis que jo duia a l’esquena pel que fa a la dona al món àrab i després, el que jo entenia com a valentia a Occident i que no s’acabava d’ajustar aquí a Orient. Per tant, dones i valentia són dos conceptes que, quan vaig venir al Pròxim Orient, em van saltar pels aires i a més, de manera relacionada. Per a mi, una dona valenta no té per què ser cap de les heroïnes anònimes que dibuixo en aquest llibre sinó que una dona valenta també ho pot ser a Occident, i ho és. I considero que les valenties més importants i les que més m’han impactat són les quotidianes, les del dia a dia, no les grans heroïcitats, sinó les històries de les coses petites i que resulten ser enormes, immenses.

Quina és la història que més t’ha remogut?

Crec que la història de la Hiyam, una jove yazidita de 16 anys a qui van segrestar, a qui van vendre tres vegades, a qui van violar i que es va quedar embarassada de l’últim extremista que va abusar d’ella. Però, a més, un cop ja va ser lliure de l’Estat Islàmic, va ser capaç de sobreviure-hi i quan pensava que ja havia estat alliberada i podia començar la seva recuperació vital i emocional, el pitjor d’aquest drama encara estava per venir. La seva pròpia comunitat, pels prejudicis culturals i les seves tradicions, la va rebutjar perquè havia tingut un fill de l’Estat Islàmic, és a dir, de l’enemic que volia aniquilar-los i, per tant, li van comentar que ella es podia quedar, però que el seu fill no. Aquestes noves circumstàncies van fer que la Hiyam decidís deixar al seu fill a una ONG. Em va trencar el cor… Primer, perquè aquella noia és capaç de sobreviure a un drama que crec que poques dones podríem aguantar i a més, veus com la desmunta el que al final ens mou a tots nosaltres: que els nostres ens estimin. Quan no percep que la seva gent és al seu costat, que la cuida, li dona suport i l’estira amunt, és quan s’ensorra de veritat.

Em va trastocar veure com es desmuntava quan li parlaves just d’aquest dolor entre la seva comunitat, però també em va doldre molt veure com ella, tot i ser conscient que Occident havia estat retransmetent tot aquell genocidi, donant-lo en directe i parlant-ne molt però sense assistir les víctimes, no m’ho tenia en compte. És més, tenia la solidaritat de regalar-me la seva història quan potser jo, en el seu lloc, l’últim que hauria volgut fer és explicar una intimitat tan gran a algú que ha estat còmplice com a societat. Em va fer pensar molt, i més sabent que amb el temps, la Hiyam tenia la il·lusió que la comunitat finalment acceptés la seva filla, un fet que malauradament no va acabar passant.

Les protagonistes del teu llibre t’expliquen històries molt íntimes i crues. Com a periodista, quin és el camí que consideres que s’ha de seguir per aconseguir que t’expliquin les seves experiències però sense fer-les patir?

No et sabria dir que hi hagi una manera de fer-ho, però sé que si tu ets conscient que no vols travessar segons quins límits, no els passes. Jo crec que és el que fem sempre amb el meu equip, l’Oriol i el Tariq: debatre fins on volem anar amb aquella persona, què no volem que passi. En el cas de l’entrevista de la Hiyam, la línia era molt fina entre voler saber fins on havia patit, però no acabar-la d’empènyer al pou d’on ella feia temps que volia sortir. Informar del dolor, però sense ser paternalista ni groga. És un equilibri difícil, però crec que si tens una mica d’empatia i una mica de cor i humanitat veus on pots estrènyer i on no, què has d’escriure i què no. Un moment que recordo molt va ser quan la Hiyam es va posar a plorar perquè no aguantava que la seva gent la critiqués i la fes culpable del que li havia passat. En aquell moment, vam parar la càmera i vam decidir que no es parlava més, encara que ens quedessin moltes preguntes per fer-li. Els tres, amb llàgrimes als ulls, ens vam mirar i no vam haver de dir res, només vam aturar tot i aquí es va acabar. Crec que si ets personeta, hi ha un moment que el cap i el cor et diuen que paris, ja no vols saber res més. Només volia abraçar-la i marxar.

Al llibre dius que les dones del teu llibre «no són víctimes del masclisme, sinó supervivents feministes»…

Aquestes dones són gotes malaies que gota a gota fan forat al patriarcat fins a aconseguir esquerdar aquesta roca del masclisme. I quan totes elles t’expliquen les seves històries, t’adones que moltes no són feministes de manera conscient com a Occident, sinó que s’hi han tornat. Elles, en molts casos, no m’han parlat del concepte feminisme quan les he entrevistat ni ha sortit a cap de les converses que hem tingut. Segurament, si algunes d’elles sabessin que estan en aquest llibre, entendrien que són dones valentes, però pel que fa al lligam feminista que estableixo, seria molt probable que no fossin conscients d’aquesta ideologia, perquè per a elles ser així determina que neixin o no neixin i que no les matin durant la seva vida per ser dona. És un altre enfocament molt diferent.

Creus que aquesta mobilització feminista als països d’Orient Mitjà podria arribar a convertir-se en una primavera àrab de gènere?

Sí. Jo crec que les primaveres àrabs van ser assajos generals pel que ara estan construint, encara que serà molt més a poc a poc i no tan explosiva, però donant passos més segurs que abans. A les primaveres àrabs, les dones es van adonar que al carrer cridaven tots junts, inclús els seus companys homes, per elles i els seus drets. Però a casa aquells mateixos homes i companys les manaven a fregar, a cuinar o a escombrar. La revolució es feia a l’espai públic, però no a l’espai domèstic privat. Dones d’Egipte, d’Iraq, del Líban t’expliquen que van aprendre la lliçó i que on ha de començar la llavor del feminisme és just a casa seva. Durant molts anys, en aquesta regió hi ha hagut moltes autoanomenades democràcies, règims o dictadures que s’han dedicat a dir que el feminisme era una herència de l’ocupació occidental o una importació del capitalisme. Però quan la connectivitat i la globalització van arribar, va saltar pels aires tot el temps que les elits i el poder van intentar que la dona no sabés que tenia uns drets o que hi havia unes xarxes amb un poder que es podia explotar. Ara, la dona és conscient a molts llocs que té una força individual i col·lectiva molt gran, que funciona i que amb ella es pot fer la revolució.

Consideres que la situació de crisi econòmica, política i social que viu actualment el Líban farà créixer o pel contrari, minvarà la lluita feminista?

La llavor hi és, estava germinant amb força, però amb la crisi crec que s’ha posat un pam més de terra sobre el fruit que començava a ser visible. En situacions de crisi, qui primer es fa tirar enrere és la dona. Ara, els moviments de dones que vam veure amb les revoltes, amb els 8M, aquí ja no es veuen enlloc. Es diu que prop del 60% de la població es troba per sota del llindar de pobresa i, enfront aquesta realitat, la dona és a casa intentant sobreviure. Això no vol dir que deixi de ser el puntal, però ho és continuant tancada a casa igual que anys enrere. Amb la pandèmia, una crisi econòmica sense precedents, una devaluació de la moneda d’aproximadament el 80% i un encariment dels preus, que gairebé s’han duplicat, deixen a les famílies uns comptes molt difícils de quadrar. La dona és l’heroïna anònima i ho és per portar la família endavant dins de casa. Els rols de fora tornen a estar buits de dones i ocupats per homes, ja que elles no es poden permetre ni els permetrien sortir a fer una manifestació, com s’havia vist abans, perquè ja tenen prou feina per aconseguir portar un plat a casa per als seus fills.

A més de lidiar amb una forta crisi econòmica i una pandèmia mundial, el 4 d’agost es va produir una gran explosió al port de Beirut. Què ha suposat una tragèdia com aquesta per a la població?

L’explosió va deixar trencada la meitat de la ciutat, però emocionalment també va destruir moltes coses. El Líban ja no està en xoc, però continua de dol, anestesiat. Encara no se sap ben bé què va passar, però el que sí que és segur és que va ser una tragèdia causada per la negligència i la deixadesa d’un govern que va permetre que s’acumulessin tones de nitrat d’amoni al port. Després de 200 morts, 6.500 ferits i 300.000 persones que s’han quedat sense casa puntualment, molts pensàvem que el libanès explotaria contra aquest govern corrupte que no només fa temps que roba a la seva població, sinó que ha comès un acte de guerra contra els seus per la seva deixadesa i ha provocat una tragèdia de grans magnituds. Però el que ens vam trobar va ser diferent. Després de l’explosió hi va haver algunes manifestacions al carrer, però no van trigar gaire a apagar-se. Per a mi, aquesta situació ha estat molt sorprenent, però alhora l’entenc, ja que la gent està molt cansada. Està sobrevivint a una pandèmia, a una crisi econòmica sense precedents i ja no creu en la justícia.

L’altre dia, un advocat em va explicar un fet molt extravagant. El fiscal de l’Estat, que se suposa que ha de representar el poble en la investigació de l’explosió, està casat amb la germana del ministre que va autoritzar fa uns anys l’entrada del nitrat d’amoni a Beirut. Aquest és un de dels molts exemples de conflictes d’interessos i amiguismes que hi ha a la justícia libanesa. Com esperes que un fiscal de l’estat estrenyi fort quan el seu cunyat, a priori, seria un dels culpables de tot el que ha passat? Una altra data significativa és que, quan va succeir l’explosió, el govern, veient la tensió que s’havia generat, va prometre que en cinc dies hi hauria resultats de la investigació que s’havia posat en marxa. El 4 de desembre va fer quatre mesos d’aquesta promesa i encara no han presentat cap resultat. Ara han imputat un grup de ministres, però els experts diuen que és de cara a la galeria, ja que molts d’ells tenen impunitat política. Volen fer veure al libanès que es fan coses, però no es fa res perquè no hi ha informacions concloents.

Aquest, però, no és un tema de conversa entre la gent. El govern ha guanyat prou temps perquè això ja no sigui una preocupació per als ciutadans libanesos i sí el fet de sobreviure, de treballar, de superar el confinament o de tenir un plat a taula. La població, a excepció de les víctimes i els familiars dels morts, que se senten abandonats, només busquen tirar endavant. No volen mirar cap a aquesta desgràcia per una qüestió de supervivència. D’altra banda, un expert ens va explicar que la ciutadania libanesa té molt present què ha passat quan països veïns com Síria i Iraq s’han revoltat seriosament i, veient com han acabat, no volen el mateix. El libanès no té del tot cert que el seu govern no sigui capaç de dur a terme el que s’ha fet en els països veïns i, com que no ho té clar, considera que és millor sobreviure i no passar determinades línies vermelles. L’actitud que veig aquí és la d’una societat que, tot i les dificultats, el cansament, la desesperació i la pobresa, ha decidit resignar-se i, per ara, no vol demanar explicacions, sinó passar el dia i la setmana com pugui. De moment, l’alternativa li genera més incertesa que la incertesa mateixa de viure el dia a dia. L’objectiu del libanès és de mirada curta. Ara mateix, no confia gens en la justícia perquè està governada exclusivament pel poder i creu que una explicació del govern sobre una cosa que la majoria ja sap no serviria tampoc de res. Ja saben quin tipus de polítics tenen i són conscients que, en l’àmbit judicial, no s’admetrà mai què va passar de veritat.

Hi ha molts estereotips al voltant de la dona àrab. A Occident se’ns sol mostrar la imatge d’una dona submisa i amb vel, però a Dones valentes trenques amb aquesta concepció.

No només amb el llibre sinó des del periodisme d’aquí s’ha d’intentar trencar estereotips de gènere. Clar que hi ha dones velades, però no tota la dona al món àrab és velada. I que vagi velada no la fa incompatible amb ser feminista, ni amb ser activista, ni amb ser una dona formada. Clar que hi ha dones submises, però és que n’hi ha també al contrari, que són molt empoderades. I per descomptat que hi ha dones que estan poc formades, però és que n’hi ha que ens donen mil voltes. L’estereotip de gènere s’ha d’anar trencant a través de pedagogia i divulgació, com també s’ha de destruir l’estereotip geopolític, aquesta línia vermella entre Orient i Occident, barbàrie i civilització.

Al llibre parles d’enginyeres, treballadores socials, escriptores, milicianes, dibuixants… Com són vistes totes elles a la seva societat?

En molts casos hi ha rebuig encara. Per a mi, són dones molt valentes. En primer lloc, per fer el que fan, algunes han de trencar el seu nucli més íntim i familiar. Això passa amb la miliciana kurda que apareix al llibre, una dona que, per anar a agafar les armes i autodefensar-se del masclisme i el gihadisme, ha de començar trencant amb els de casa seva. Però també ocorre amb la Madj, la palestina enginyera que a casa la volen com a molt sent doctora o mestra i si pot ser que sigui mare, casada i estigui tancada a casa. Després, per fer aquest pas endavant, han de trencar una segona pressió, que és la de la comunitat, ja que arriscant-se elles, molts cops fereixen l’honor, el mal entès honor familiar. I finalment, hi ha un tercer cercle, el del poder i el govern d’aquell país. La valentia creix en tot de cercles al seu voltant, és una resistència absoluta contra totes les parets que es van trobant per fer el camí que volen com a dones.

L’honor familiar és un concepte que apareix en diversos moments del llibre i que sembla estar molt arrelat a països com per exemple l’Afganistan. Com és de fort aquest concepte?

En molts països, l’honor és més valuós que la vida. Si has perdut una pàtina d’honor, val més que moris, que et matin o fins i tot que t’assassinin. I el pitjor d’això és que, culturalment, ho poden arribar a pensar alguns pares de les seves filles. En el cas de l’Afganistan, en el primer capítol, la Laia, doctora i amiga meva catalana, em va comentar que havien matat una noia perquè abans de casar-se l’havien enxampat mantenint relacions amb un altre noi i que el seu pare pensava que era el millor que li podia passar després del que havia fet. Davant d’aquesta situació, tens dues opcions: pensar que aquest pare és un monstre, que no ho és, o que culturalment la pressió i el que tenen inculcat és tan gran que arriben a pensar que és millor que mori una filla abans que visqui amb la creença que l’honor ha marxat d’ella o la família. Aquests casos m’han fet reflexionar molt sobre la necessitat que tenim de no jutjar si no coneixem culturalment i tradicionalment què mou els fils en aquella comunitat que expliquem. Si no hi ha aquesta conscienciació, els nostres errors poden ser terribles.

En el capítol dedicat a la Khadija, una jove que està a punt de parir a una zona de l’Afganistan, li comenta a la Laia que si és nen que faci el que calgui, però que si és nena no la salvi. Què va suposar per a tu una frase tan colpidora com aquesta?

A mi aquesta frase em va fer que durant una nit no dormís, que plorés, que necessités que l’endemà la Laia m’ampliés el que m’havia dit, em va remoure per dins. Finalment, vaig aconseguir descansar una mica, però sense deixar de donar-li moltes voltes, perquè el que havia acabat de sentir era com una sentència de mort. En aquell moment, estava immersa en veure com neixen les dones a aquesta banda de la Mediterrània i mentre parlava del naixement de les nenes al Líban, em va arribar aquesta història amb una frase que em va afectar molt, de la qual vaig anar estirant del fil i en va néixer la història de la Khadija. Em va impactar tant que va fer que decidís canviar el principi del llibre, ja que no tenia pensat que es convertís en el primer capítol de Dones valentes.

Parlem de les milicianes kurdes. Hi ha un capítol en què fas referència a la Lara, una jove catalana que va marxar de Catalunya per unir-se a la revolució kurda i lluitar contra el gihadisme a Kurdistan.

La Lara és una noia que em va impactar molt. Físicament era molt delicada, no arribava a la trentena, amb una expressió molt dolça i una gran potència interna, era molt forta. L’apropament va ser difícil i estrany perquè ella no s’acabava de refiar dels mitjans de comunicació veient com a vegades manipulen la història de les milicianes kurdes amb narratives que són més de propaganda, occidentalitzades i que no responen massa a la realitat. Es va acostar a nosaltres demanant que li expliquéssim quin era el nostre projecte, què volíem saber d’ella i quin era el nostre objectiu. Ho vaig trobar molt intel·ligent, ja que algú que t’explica la seva història ha de veure si a qui li explica en farà un bon ús. Vaig agrair molt que la Lara parlés amb nosaltres perquè se la jugava, en cas que tornés a Espanya i algú la identifiqués, hauria pogut tenir problemes amb l’Audiència Nacional. A més, pel que fa a la seva família, que no sabia què feia, la podien reconèixer encara que li tapéssim la cara. Que el seu cercle familiar s’assabentés d’on estava i a què es dedicava, suposava provocar un terratrèmol a casa. El que em va sorprendre molt de la Lara va ser que tenia molt clar que ella havia d’estar allà i que com a individu no valia tant com a col·lectivitat. Aquella causa en què ella creia fermament l’havia moguda a fer 4.000 quilòmetres, a creuar el Tigris, i passar de ser una activista a Catalunya a una dona amb una arma a Kurdistan. La Lara, amb una gran pedagogia, deia que actuaven en autodefensa, ja que feia temps que tenien el govern turc per una banda i els gihadistes per una altra. Em va semblar d’una puresa, d’una força i un creure pel que lluitava que tant de bo durés més. Aquesta actitud és molt pròpia d’una edat i després perdem aquesta il·lusió. La Lara creia en la causa de totes totes, això ho vam percebre els qui érem amb ella. De fet, quan ens va dir que si havia de deixar-s’hi la vida, ho faria, es va fer un silenci enmig de l’entrevista que ens va posar un nus a la gola. Allò no era cap broma. El pitjor és que l’atac del govern d’Erdogan a Kurdistan que ella va intuir durant l’entrevista, es va acabar fent realitat.

Al llibre fas referència al poble de Jinwar, un poble on només poden accedir-hi dones. Què va suposar per a totes elles aquest espai? Parlo en passat perquè el poble va ser bombardejat per Erdogan.

Jinwar era un poble per a noies joves que l’única sortida que veien per evitar que les casessin, era escapar. D’altra banda, hi havia les vídues de soldats o milicians que havien lluitat contra l’Estat Islàmic i que s’havien quedat soles amb fills, vulnerables, i també hi havia les que escapaven de l’abús i la violència domèstica que està tan normalitzada en aquesta regió. Per a totes elles Jinwar va suposar l’alliberament, i per a algunes, amb una edat adulta, l’emancipació per primera vegada. La Zeinab, que ja tenia un fill gran, ens va comentar que per primer cop a la vida se sentia emancipada. Aquestes dones van trobar a Jinwar la llibertat, la comunitat, el cuidar-se entre totes, el descans, la pau. Era un espai que, irònicament, deien que era una safe zone. En llocs de guerra hi ha les anomenades safe zones, espais que no es poden bombardejar. Jinwar es va convertir en una zona de seguretat humana que protegia les dones i els infants dels cultius on el principal enemic era l’home.

Hi ha esperances de poder recuperar el projecte?

Quan vam parlar amb la gent de Jinwar encara estaven amb el poblat totalment bombardejat, malmès i molt perillós per tornar-hi. Però ens van dir el següent: «Ens han mort el lloc, però la llavor està plantada». Aquesta llavor és ideològica, els han matat físicament l’espai, però el tornaran a construir on sigui del Kurdistan perquè la ideologia, la gent que hi creu, les dones que van arrencar aquest projecte, continuen sent-hi. Per tant, no tinc cap dubte que en aquest moment les mateixes dones que eren a Jinwar treballen per plantar aquesta llavor en una altra banda.

La Bushra és una refugiada palestina que viu al Líban i l’Allà és una nena refugiada siriana que treballa venent ampolles d’aigua a Beirut. Totes dues pateixen en algun moment una mostra de rebuig per la seva condició de refugiades. D’on sorgeix aquest odi?

Hem de tenir en compte que al Líban hi ha quatre milions de persones pertanyents a la comunitat libanesa local i ara hi ha un milió de refugiats sirians i gairebé mig milió quatre-cents mil palestins. M’agradaria veure com reaccionaríem nosaltres a Catalunya si ens arribessin milions de refugiats i no fos com Catalunya, sinó que fos un país com el Líban amb la pobresa que ja pateix. És pobresa sobre pobresa. A més, tenen un govern que en lloc d’ajudar la comunitat local i la nou vinguda perquè pugui sobreviure, el que fa és atiar el discurs de l’odi i la xenofòbia. Aquest poder polític culpa els refugiats de tota la corrupció i la mala gestió que durant anys han fet que els libanesos no tinguin el que haurien de tenir per comptar amb una base suficient perquè no trontollin d’aquesta manera amb l’arribada massiva de refugiats. Per tant, no és que no vulguin els refugiats, sinó que els libanesos no volen anar més enrere del que ja estan i en molts casos, es troben en el llindar de la supervivència. El govern, en lloc de fer la seva feina, ha buscat en els refugiats un vot expiatori perfecte per culpar-los de tots els mals d’una societat que no ha volgut gestionar mai sinó enriquir-se’n. D’acord amb això, clar que hi ha gent que es creu aquests discursos de l’odi que creen els poders polítics i trobes casos de gent racista, xenòfoba, però encara que facin mal de veure, m’agradaria ressaltar que la societat libanesa és un exemple, ja que m’hauria agradat veure quants països amb la situació del Líban haurien aguantat aquesta situació i portar-la com l’han portada. Amb moltes coses a millorar segur, però no es pot generalitzar. No m’agrada posar com a subjecte la societat libanesa perquè és injust i és empatitzar poc. D’altra banda, s’ha de pensar que determinades actituds sempre tenen alguna cosa darrere que les fa ser d’aquesta manera. Si tu tens cada dia mitjans del govern emetent uns missatges que assenyalen determinats col·lectius com a responsables de la teva pobresa, segurament, quan surtis al carrer, el primer que voldràs fer serà assenyalar el qui consideres culpable de tots els teus mals.

Als carrers de Beirut s’hi han iniciat protestes de treballadores domèstiques immigrants que exigeixen la repatriació als seus països veient la crisi que arrossega la capital libanesa. Moltes d’elles han estat acomiadades de les seves feines o han vist els seus salaris reduïts a la meitat. A més d’aquest grup que clarament s’està veient afectat per la crisi, quins altres col·lectius creus que estan patint més les conseqüències d’aquesta situació?

Sens dubte, per les mal anomenades criades o maids, la situació s’ha agreujat molt. Una de les imatges més colpidores que m’ha deixat la COVID a Beirut va ser veure com el libanès que tenia la criada casa, no li podia pagar el sou i literalment l’agafava, la ficava al cotxe amb la seva maleta i la portava davant del consolat, on la llençava sense diners i en molts casos sense papers. Aquesta estampa em recordava a l’anunci en què apareix una carretera recta i un cotxe que para, abandona el gos i comenta que l’animal no ho faria mai. El que vaig veure a Beirut era el mateix, però aplicat a persones. Va ser molt dolorós veure com el conductor no tenia problema a deixar la noia abandonada davant del consolat, on es reunien centenars més de dones també abandonades, i veure com el libanès que passava per l’altra banda de la vorera tampoc feia res. Aquella situació s’havia normalitzat.

A banda d’aquest panorama dantesc i que ens va generar un gran dolor com a espècie humana, un altre col·lectiu que hem vist patir moltíssim són els refugiats sirians que ja estaven en una situació límit. Durant molt de temps, hem seguit a la família de l’Allà. Ella i els seus quatre germans s’han dedicat a treballar al carrer per poder portar menjar i pagar el lloguer, perquè molts cops la seva mare s’havia d’estar a casa perquè no la detinguessin. Amb el confinament, al carrer no hi circulava ningú i, per tant, no han pogut vendre aigua. Aquesta situació s’ha acabat traduint en no poder pagar el lloguer o el menjar, i la família ha hagut de marxar de casa seva per intentar sobreviure en una altra. Durant la pandèmia, la seva situació ha empitjorat i les seves circumstàncies són un exemple de les de tots els refugiats sirians i palestins que hi ha aquí. Això ha representat l’última estocada per a ells. A més, moltes ajudes d’organitzacions internacionals que venien especialment per als refugiats palestins i sirians s’han reduït moltíssim. Els països emeten menys ajudes exteriors perquè ja tenen prou feina per cobrir els seus problemes interns generats per la COVID. Països com el Líban, que depenen dels subministraments de diners de fora, han vist retallades moltes d’aquestes ajudes.

T’has plantejat fer un nou llibre per veure què ha sigut de les protagonistes de Dones valentes?

Aquesta és una mica la idea de l’últim capítol en què es retroben totes. Algunes han millorat substancialment la seva situació, d’altres han empitjorat… Hi ha dones de qui no hem pogut seguir la situació i a d’altres, perquè les hem pogut seguir, per humanitat, perquè són al Líban i perquè ens surt, les ajudem amb el que podem. Informar i implicar-te no és incompatible amb aquest tipus d’informació. Em fa gràcia que molta gent em digui que vol saber-ne més, que volen un segon Dones valentes amb les mateixes protagonistes i veure què els ha passat. Però malauradament són col·lectius vulnerables i el seu seguiment és complicat, perquè potser et donen un número de mòbil que ja no tenen o bé són a un altre camp de desplaçats i ningú en sap res. Són persones difícils de contactar, però per mi seria un gran regal saber què fan i com estan.