Tholukuthi Glòria

Passa sovint que, quan els tradueixen, els escriptors de països no-occidentals esdevenen ambaixadors. S’espera d’ells i dels seus llibres que ens mostrin realitats alienes, amb l’equilibri correcte entre dada i emoció perquè el lector satisfaci a gust la curiositat, l’entreteniment i l’empatia. Més d’un s’acostarà així a Glòria (Empúries, traducció de Ferran Ràfols) quan vegi a la contracoberta que NoViolet Bulawayo, zimbabuesa i ara resident als Estats Units, ficciona el cop d’estat que va enderrocar Robert Mugabe al seu país natal l’any 2017. Però el que hi trobarà ho desborda en tots els sentits. Glòria és molt ambiciosa perquè pretén ser La Novel·la contemporània del país. Hi recull un segle d’història barrejant la faula utòpica, la sàtira social i un ventall amplíssim de veus, gèneres i tons en més de 400 pàgines. I fa certa enveja.

Bulawayo no podia saber que l’any 2023 seria el de Barbenheimer i que tots riuríem amb el poder simbòlic del cavall. Però quan va escriure sobre Robert Mugabe, l’home que es va passar quaranta anys al poder de Zimbàbue, el va anomenar el Vell Cavall. La novel·la comença amb el seu enderrocament, quan va ser substituït pel cavall Tuvy a la novel·la i per Emmerson Mnangagwa a la realitat, que acaba de ser reelegit en uns comicis poc fiables. Aquest canvi havia d’obrir una finestra d’esperança, però de seguida es va veure que l’opressió només canviava de nom i que el colonialisme antic esdevenia indústria extractiva. El Zimbàbue de Glòria és Jidada, un país fictici habitat per animals màsquels i fèmels en comptes d’homes i dones. La referència a Orwell amb el tema dels animals és evident, però Bulawayo transcendeix la faula perquè la barreja amb folklore zimbabuès i ironia contemporània: Tuvy fa pensar més en Bojack Horseman que en La rebel·lió dels animals quan té un idil·li narcisista amb la Siri del seu mòbil. 

Bulawayo també és molt orwelliana quan escriu que “les paraules importaven; (…) Les paraules eren armes. Les paraules eren màgia. Les paraules eren església. Les paraules eren riquesa. Les paraules eren vida”. A Glòria estira i pressiona el llenguatge constantment perquè la literatura integri la complexitat política d’un país d’una forma, precisament, viva. Hi ha neologismes, repeticions (es diu sovint “tholukuthi”, una expressió de l’internet zimbabuès) i paraules en idiomes locals. Passa de la caricatura a la solemnitat, i del lirisme a la rondalla amb una facilitat sorprenent, i aconsegueix que la novel·la no perdi la consistència.

En Glòria s’hi veu el rebuig a la manera com s’ha literaturitzat la política durant el segle XX i l’esforç de reapropiar-se del relat d’un país. Per això un dels punts més interessants de la novel·la és la seva pluralitat de veus. La narració posa el focus sobre diferents personatges, canvia sovint de narrador i recull llistes de reaccions dels ciutadans que, per exemple, esperen en una cua, però també relata amb una cruesa esgarrifosa el genocidi de Gukurahundi. També transcriu converses de Twitter, que Bulawayo anomena l’Altre País, perquè és allà on es despleguen la resistència col·lectiva i el debat polític crític (i ingenu) que no existeixen al País País. És a dir, la política que importa a Glòria no és la dels fets oficials, sinó els seus efectes en la quotidianitat de la gent: fa molt riure quan el dia de les eleccions un narrador sarcàstic veu “altres votants eufòrics que surten levitant després d’haver emès el sufragi”. 

Al centre de la història, literal i metafòric, hi ha la Destí, una cabra que torna de l’exili i, com el seu nom fa sospitar, és la portadora de futur al país. Ella, la seva mare, i la resta de fèmels que les envolten cusen la història per dins perquè inclouen la memòria a la novel·la. És a dir, són elles qui carrega el pes dels “morts que no moren”, les cicatrius d’antigues massacres al cos i certa noció d’espiritualitat. En un altre esforç per deslligar la història de les institucions, Bulawayo fa que les dones-fèmels no hi siguin als marges, sinó que siguin elles qui la coneix i l’explica. També qui la fa, perquè en una faula els mons polític i fantàstic no són excloents i Bulawayo culmina en la ficció el relat èpic i revolucionari que no ha existit a la realitat, un exercici d’idealisme que de moment no existeix en la literatura catalana postprocés.

Bulawayo dedica el llibre a totes les Jidades del món, perquè l’al·legoria política és prou àmplia per apel·lar qualsevol sistema opressiu o malestar polític d’avui. Hi ha votacions que no duen enlloc, l’impacte de les polítiques de la identitat en el discurs, l’amnèsia progressiva que viuen els llocs, la manipulació basada en la promesa d’un futur millor, i la separació progressiva entre realitat i paraules. Per totes aquestes capes, Glòria és un llibre desorientador d’entrada, però qui hi entri hi trobarà una imaginació portentosa i un projecte exigent en el qual política i literatura no només van de la mà sinó que es nodreixen mútuament.

I tanco amb un suggeriment: editors de còmic, ull aquí.