Solitud de muntanya

Llegir La paret (Angle) de l’escriptora austríaca Marlen Haushofer (1920-1970) és un exercici sisífic. Ho és, essencialment, perquè el llibre està molt ben escrit. Ho avisa la narradora a la primera línia del llibre: “Avui, 5 de novembre, començo el meu informe dels fets”. Així doncs, el lector es troba davant d’un artefacte de 300 pàgines que no té el propòsit d’entretenir, de ser novel·la, sinó que és concebut com un salvavides: “No escric per la il·lusió d’escriure; en el meu cas, és només que em trobo amb l’obligació d’escriure si no vull perdre el seny”. La causa del plantejament es troba en el fet que, de la nit al dia, una paret invivible s’ha alçat al voltant de la vall on la narradora –de qui mai sabrem el nom– està passant uns dies vacances.

Partint de la premissa més essencial de la ciència-ficció –la d’un esdeveniment inexplicable que porta al límit la condició humana– la protagonista s’enfronta a la soledat i al repte de sobreviure a la muntanya. De la trama hi ha poca cosa més a dir: el llibre pot ser entès com un manual de supervivència rural, un auster receptari on s’explica a cuinar només amb patates, llet, ortigues i carn de cabirol, o un tractat de veterinària; però, al cap i a la fi, no és més que un dietari de la solitud.

D’aquesta solitud neixen les úniques relacions que apareixen a la novel·la, les de la narradora amb un gos, una vaca, una gata i les successives cries. A poc a poc, la protagonista inicia un procés de deshumanització, o més aviat, de dessocialització, on totes les pautes de comportament creades per la comunitat es van dissolent fins a arribar a una mena d’estat primitiu de la convivència amb els animals. D’aquí neix una consciència ecologista, perquè els recursos a la vall són limitats; un replantejament del temps, perquè l’exactitud ja no importa; i una erradicació de l’estètica, perquè si no t’ha de veure ningú, de què serveix anar guapa?

De cada deu pàgines plenes de monotonia, dues arrosseguen les reflexions més profundes sobre l’individu, el seu paper dins la comunitat o el rol de la dona a la societat.

Des que s’abandonen les pàgines inicials, on encara es manté la intriga de què és el mur aquell que empresona la protagonista, La paret es converteix en un relat cíclic. La divisió temporal, malgrat la utilització de dates i referents estacionals, és confusa pel lector, que amuntega a la seva memòria infinites sortides al bosc, jornades de pesca i dies de segar fenc. No hi ha ni acció, ni gir narratiu, ni res. És això, però, el que fa de la novel·la un text pesat i virtuós: de cada deu pàgines plenes de monotonia, dues arrosseguen les reflexions més profundes sobre l’individu, el seu paper dins la comunitat, l’absurditat que embolcalla la gran majoria d’actes socials o el rol de la dona a la societat.

Del món exterior que queda congelat en el temps fora de la paret ens n’oblidem ràpidament, fixant tota la nostra atenció en com la narradora se’n surt de mica en mica, a la vegada que som testimoni del pas de la persona que viu marcada pel context a l’individu autònom que troba petites recompenses en la soledat. És igualment admirable la determinació amb què se’n surt de tot, perquè més d’un hagués claudicat. La narradora, en termes camusians, acaba el text –per imposició, quan ja no troba més papers on escriure– fent la sensació que és un Sísif feliç. Ha entès que aquella paret és la seva condemna, i al contrari del que li recomanaria Andrew Bird, no pensa deixar la pedra rodar vall avall.