Rosa Sanchis actualitza Isabel de Villena

Premi Isabel de Villena de narrativa en valencià dins els XXXVIII Premis Ciutat de València, Isabel escrigué lo llibre (Bromera) és la darrera novel·la de la professora de català i d’educació afectivosexual Rosa Sanchis i Caudet. La protagonista, Isabel de Villena (València, 1430-1490), religiosa, poeta i prosista espanyola, escriu Vita Christi, un llibre emmarcat en el protofeminisme del segle XV com a resposta a l’Espill masclista de Jaume Roig. L’obra va ser publicada l’any 1497 gràcies a la successora de Villena, l’abadessa Aldonça de Montsoriu, i a petició d’Isabel la Catòlica. Considerada la primera escriptora en valencià (sic), Isabel de Villena escriu una reflexió sobre les dones que van formar part de la vida de Jesucrist amb l’objectiu d’educar les seves monges en la contemplació. 

Vita Christi defensa aferrissadament la dignitat i la importància de la dona molt abans de l’aparició del moviment feminista, en una època de misogínia recalcitrant en què la dona era considerada poc menys que un dimoni. El tema actual de la sororitat apareix en l’obra de Villena de manera clara: Isabel és una abadessa atenta a les necessitats de les seves germanes. Els llegeix, els predica, els dona models de vida i els recorda la seva superioritat moral respecte als homes. Els posa dos exemples paradigmàtics de dones extraordinàries: Maria Magdalena i la Verge Maria. 

Amb tota aquesta base històrica i cultural al sarró, Rosa Sanchis i Caudet escriu la biografia novel·lada de la gran Isabel de Villena i la transforma en personatge de ficció barrejant dades reals amb literatura. Imitant l’estil elegant, dolç, senzill i quotidià (amb llatinismes inclosos) de la mateixa Villena, Sanchis edifica la novel·la a la manera medieval, és a dir, a partir de la concatenació de quaranta-vuit situacions narratives, sovint encapçalades per un títol llarg del tipus “De com Déu dona el mal i el remei cabal” o “De com la petaven a la barberia”. Amb el feminisme com a estendard i com a fil conductor de tots els episodis, Rosa Sanchis, en una nota final, explica que Isabel de Villena va ser una de les representants més destacades del moviment cultural anomenat querella de les dames, que buscava la defensa dels drets de les dones, especialment el dret a l’educació i a la cultura, així com visibilitzar tot el que podien oferir a la societat. 

L’escenari d’Isabel escrigué lo llibre és el convent de la Trinitat, i s’hi descriu amb detall la convivència de les novícies amb les superiores i les trifulgues administratives de qualsevol organisme oficial d’abans i d’ara. Isabel es deia Elionor, però quan va entrar al convent, amb moltes ganes d’aprendre, va reclamar el canvi de nom. Isabel tenia una funció clara: “La germana tenia la missió d’ensenyar-los la regla [de les Clarisses], però a ella el que més li agradava era parlar-los de Clara d’Assís”. Al costat d’Isabel, sempre hi ha dues vassalles incondicionals, de noms meravellosos, la donzella celestial Fe de Veritat i Dolçor de Saviesa. La Villena de Sanchis no pren l’hàbit sagrat buscant glòria o prestigi per a ella sinó per al seu Senyor. Entre l’estudi i la vocació, la protagonista decideix abandonar la sang reial aragonesa i castellana per abraçar, com santa Agnès, les regles de les clarisses: l’obediència, la castedat, la pobresa i la clausura. Absorta sovint en la seva obra, Isabel escriu, en realitat, un llibre de cavalleries celestial protagonitzat per dones, una mena de Tirant lo Blanc on la protagonista seria, sens dubte, la bella Carmesina.