Roger Tarrés: El Tolkien català

Descrita com una fantasy heroica ambientada en una època que recorda la medieval de llibres com Eragon de Christopher Paolini, L’amenaça verda (Fanbooks) és la primera novel·la escrita per Roger Tarrés (Arbúcies, 1993), escriptor i màster en Història de la Ciència, i també el primer volum del que serà la trilogia Fills d’Èodhum. Àstrid, la protagonista que ronda la vintena d’anys, no és només una heroïna que protegeix tot el seu poblat de la gana i dels atacs d’uns enemics obstinats a reunir persones amb diferents colors d’ulls i amb poders especials per recomençar la Gran Guerra entre els regnes de Niburesh i Hímdor, sinó que també és una superheroïna amb la capacitat d’alentir el temps. 

L’amenaça verda és només el primer volum d’una trilogia però ja comparteix l’estil de sagues tan conegudes com El senyor dels anells, Joc de trons o Harry Potter. Roger Tarrés inventa un territori fictici, un mapa continental, uns bàndols, una història d’històries i una guia final personatges amb la seva pròpia identitat pròpia i una petita descripció de cadascun. La fantasia permet trencar l’estereotip de l’heroi masculí, i això s’agraeix i fa pensar en les amazones, les bruixes, les diablesses o les Joanes d’Arc de l’univers literari medieval. Àstrid recorda el personatge d’Els jocs de la fam de Suzanne Collins, però Tarrés no situa l’acció en una civilització postapocalíptica. La seva heroïna també dispara fletxes amb arc, viu aventures per les muntanyes i quan torna de buscar menta i troba el seu poble arrasat, cremat i destruït, i la seva família ha desaparegut —li rapten la seva germana Dàlia que, juntament amb ella, són les dues úniques persones d’ulls blaus—, es veurà empesa a actuar des de la venjança. Llesta com és, l’Àstrid no ha vist més món que la seva comunitat aïllada. No sap què hi ha més enllà de les muntanyes. Però haurà de prendre decisions i s’haurà d’envalentir reflexionant molt a l’estil d’El joc de l’Ender, d’Orson Scott.  

Roger Tarrés escriu un llibre de fantasia que defuig els tòpics de les criatures fantàstiques com els elfs i els orcs i els nans. Aquí ni els bons són radicalment bons ni els dolents són lletjos i dolents del tot. A mesura que el llibre avança descobrim que no tot és tan senzill com el binomi bé/mal. Roger Tarrés treballa més l’aspecte sociopolític dins d’una mateixa raça, amb prou distància entre territoris perquè es desenvolupin diferents societats autònomes i autogestionades sense rei ni cap mena de govern global coordinat. És molt diferent la manera de ser dels habitants del sud de Niburesh, envoltats de mar, que els del nord de Trysk, envoltats de neu. 

Malgrat aquesta fugida voluntària dels tòpics per part de Tarrés, L’amenaça verda és un relat de fantasia i, com a tal, manté diversos punts popis del gènere: les batalles a gran escala, els combats reduïts de tres o quatre personatges, espases, arcs, destrals, llances, muralles, etc. I evidentment també hi ha màgia. Una barreja de batalles, poders, política i estratègia és un dels tour de force de L’amenaça verda. L’altre, el més poètic, és el paper del color dels ulls dels personatges i la seva influència sobre la trama. El lector està pendent tothora del color de l’iris, ja que aquesta característica no és un detall més, sinó una font de poder: tradicionalment el vermell s’atribueix al mal i el verd al bé. Tarrés capgira, novament, els llocs comuns, jugant amb els conceptes prefabricats que pot tenir el lector abans de començar la novel·la. Des del primer capítol, Tarrés alimenta aquests prejudicis sobre els colors. L’alternança de punts de vista narratius completa el món i ofereix diverses perspectives de lectura a la manera dels còmics japonesos de One piece d’Eiichiro Oda, sobretot pel que fa als temes d’amistat i política, de creació de grups que interaccionen, dels passats dels personatges, etc. 

Roger Tarrés ha escrit una novel·la original i interessant pel que fa al gènere. A més, ho ha fet en català, un fet poc freqüent avesats a llegir trilogies fantàstiques en traducció normalment de l’anglès. Esperem amb candeletes les dues parts següents de la trilogia, que ja són pel tros, i prometen més fantasia, màgia i ciència-ficció.