Remei Oliva, una mare d’Elna que ens ajuda a fer memòria

Té una veu dolça però segura. Hi percebo un petit accent francès, però parla amb el català que he sentit i he parlat a casa meva tota la vida. Els seus ulls menuts es fan grans intentant abastar tot l’auditori, abraçant amb alegria les mirades estupefactes i agraïdes dels qui l’escoltem. És la Remei Oliva, nascuda a Barcelona el 1918 (té 103 anys), modista i instal·lada a Badalona des de l’adolescència, exiliada a França el 39, mare a Elna el 40. Ens explica el seu recorregut i peripècies de refugiada: el camí fins a la frontera, l’estada a Argelers i els primers anys a França, on hi ha passat la resta de la seva vida. Tinc la sort de sentir-la al MUME, a la Jonquera, però ja he llegit el seu llibre La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat, publicat per Memorial Democràtic.

Recullo una amiga a Corçà i ens dirigim cap al nord, seguint la mateixa direcció dels que fugiren cercant refugi a finals de la guerra civil. No cal fer comparacions de cap mena. Ara passem per una carretera ampla, ben asfaltada i poc transitada. Som a mitja tarda i tenim camps segats a cada banda, veiem el Canigó com un gegant blau i encara molta verdor vorejant la ruta. Ens sentim afortunades d’aquest paisatge i d’aquest moment.

Quan arribem al MUME ja han començat. El director del museu, Enric Pujol, acaba de fer les presentacions i ara parla el cònsol general de Suïssa a Barcelona, Beat Kaser, vinculat a l’acte pel protagonisme que tingué la seva compatriota Elisabeth Eidenbenz en la maternitat d’Elna. De seguida pren la paraula en Salomó Marquès, professor jubilat de la Història de l’Educació de la UdG, que ha fet el pròleg del llibre de la Remei. En Mon, com el coneix gran part de la societat gironina, ens recorda les seves primeres incursions en la investigació sobre mestres exiliats i la seva metodologia per conscienciar les noves generacions sobre la necessitat de la memòria: trepitjar els llocs on es visqué la història. Tocar la història, recalca, citant també en Josep Pallach: “La pedagogia no s’explica sinó que es viu”. Després de 40 anys de dictadura, n’han vingut 47 d’una democràcia de tercera divisió, diu Marquès. Això sí que no ens ve de nou. I després de manifestar l’obligació de rescatar les històries dels de “la feixa de baix”, que les versions oficials solen silenciar o ignorar, ens convida (és el que tots hem vingut a fer) a escoltar el testimoni viu de la Remei Oliva, que presentarà el seu llibre excepcional i imprescindible. Per entendre el passat, però també i sobretot per implicar la nostra comprensió i compromís pels exilis d’avui i de demà. A casa i per tot el món.

El llibre fou escrit primer en francès, després es traduí al castellà i, finalment, arran de la projecció de El nostre llarg silenci de Quim Paredes, que recull el testimoni de la Remei Oliva i la seva família, se’n va fer també la versió al català, a càrrec de la Roser Adroher, amb el títol La noia de la capsa de fils.

La Roser és professora jubilada de clàssiques i col·laboradora de molts projectes culturals. Coneix bé la Remei i és qui avui l’ajuda a estirar el fil de la memòria. Però només ha de dir dues cosetes que la Remei li estreny el colze com prement l’stop, agafa la paraula i arrenca la seva història amb pèls i senyals… Es converteix immediatament en una storyteller impecable: els oients quedem atrapats per la seva manera de narrar, per la seva mirada que ens acull, pels seus gestos expressius. Sobretot, ens admira el seu relat, el que ens diu i la fortalesa que mostra, els detalls que impregnen uns records de fa tants anys. És una bona cosidora també de les paraules. 

El temps s’atura i tots nosaltres ens trobem de cop sortint de Badalona, damunt del camió que van deixar al seu germà, amb els seus pares. Hem deixat la clau de casa als veïns i no sabem quan tornarem. No sabem res. No pensem res. És de nit i veiem els llampecs blaus de les bombes. Arribem al migdia de l’endemà a Figueres i trobem gent i gent i gent… Ens retrobem amb en Joan, el seu marit, i de cop ja som a la platja d’Argelers, tot sorra, i ens tiren pans, sobre els quals ens aboquem com gossos. I passen dies, i venen uns camions que fan una filferrada. Aquí un tros, allà un altre. L’endemà ajunten els trossos. Ningú entén ben bé per quina raó. I un dia construeixen una garita i acaben d’ajuntar totes les filferrades i ja som dins el camp de concentració. Sorra, teulades de llauna i el mar.  

Mentrestant comença una altra guerra a Europa, i arriba a França. 

La Remei d’avui és l’única mare supervivent que pot explicar la seva experiència a la Maternitat d’Elna. En recorda que tenien llençols i que hi menjà “més que bé”, quasi li sabia greu pel contrast amb la mala alimentació dels que havia deixat al camp. El seu home la pogué visitar durant un quart en una ocasió. Quan el nen tingué dos mesos mare i fill deixaren la maternitat, on la Remei diu que va trobar “una mica de confort i, sobretot, un escalf humà que no oblidaré mai”.

Quan en Rubén, el seu fill, tenia quatre mesos, van poder sortir del camp per primera vegada. En Joan ja era fora perquè treballava de miner. La Remei comenta (en veu alta, i també ho diu al llibre) l’emoció que va sentir en veure el petit contemplar amb astorament les fulles dels arbres. Acabava de conèixer el color verd.

Més d’una hora i mitja vam estar escoltant les situacions increïbles que va viure aquella Remei jove i lluitadora, que volia treballar per ajudar els pares, per comprar una joguina al seu fill, per dignificar la vida. Ens vam emocionar i també vam riure en sentir-la explicar com resolia els problemes de llengua o bé com s’escapolia de situacions compromeses amb els alemanys. Asseguda entre el públic, la filla (de tres fills que tingué la parella) confirmava els seus mots amb petits cops de cap.

La Remei ha estat tota la vida modista, cosidora com la meva mare. Cosidora i relataire. Valenta i entranyable. Volia ser mestra però la situació familiar no li ho va permetre. El temps ha sabut, en certa manera, oferir-li l’oportunitat de donar-nos una lliçó de vida. L’escoltes o la llegeixes, el teu cor queda cosit al seu, amb fils de colors. Us recomano fermament el seu llibre, publicat el 2021 per Memorial Democràtic i ja en segona edició.