Quatre bodes i un funeral a Armènia

A vegades els traductors inverteixen la direcció dels encàrrecs i van a picar la porta d’editorials amb originals sota el braç. Gràcies a Marta Nin, que va fer això amb I del cel van caure tres pomes (Comanegra), el lector català va descobrir Nariné Abgarian, escriptora en rus d’origen armeni. Com ja havia passat en una vintena de llengües, la traducció catalana de la novel·la va causar sensació per la sensibilitat amb què converteix en faula la vida en un petit poble armeni. Editorial i traductora s’han mantingut fidels a l’autora, i han traduït el seu darrer llibre, El mar terra endins, que satisfarà les expectatives dels entusiastes de l’anterior. 

El mar terra endins és una novel·la però també un recull de relats. Comença posant-nos al bell mig d’una escena satírica: Simon ha mort i al voltant del seu taüt s’hi congreguen la seva dona i algunes de les seves amants. La broma del títol de l’article no és meva, és d’Abgarian, i amb aquest exemple és fàcil de mostrar quin és el to d’aquesta imatge inicial, que no arriba a deu pàgines. Al principi totes les dones exhibeixen grotescament l’èxit a la vida i l’amor pel difunt, però acaben unint forces d’una manera que si tinguessin Twitter anomenarien sororitat. És una escena que a Pere Calders li hauria encantat llegir, perquè en comptes d’explicar-la, deixa intuir l’abjecció cobrint-la amb una capa d’ingenuïtat impostada.

Els següents capítols refan la vida de quatre de les amants presents al funeral. Com ja havia fet a I del cel van caure tres pomes, la novel·la es concentra en un únic lloc, petit i tancat, que de seguida adquireix connotacions macondesques. En aquest cas ha triat Berd, una vila del nord-est d’Armènia, que es troba a prop de la frontera i lluny d’un mar que, inexplicablement, a vegades se sent de fons -la metàfora es va resolent a poc a poc, no ho farem aquí. L’univers és compartit i els personatges es repeteixen d’un capítol a l’altre, però alhora cadascun funciona de forma independent.

En aquests retrats la picardia de l’inici no s’acaba de perdre del tot, però la cruesa augmenta. Les quatre amants i tots els personatges del seu voltant, que es remunten tres generacions enrere, viuen marcats per la tragèdia, a vegades donada pel fat, a vegades pels fets històrics de l’Armènia de l’últim segle, i a vegades per la violència i les cotilles morals que acumula qualsevol comunitat petita. Les històries de El mar terra endins són les de les dones esguerrades i reprimides que no apareixen en cap relat oficial sobre el genocidi armeni o les guerres mundials, però l’autora no pretén fer una novel·la de denúncia ni representació. Mai no compadeix els seus personatges, però tampoc és despietada; per a ella la dissort és només un dels plecs que expliquen qui som: “A ningú no se li va acudir mai que en aquell amarg final hi pogués haver la més mínima condemna del cel. I quina condemna podia haver-hi quan és precisament de dies tan tristos, feliços i soferts que està feta tota vida humana?”. 

La infidelitat és el fil conductor, però El mar terra endins no és una novel·la sobre la infidelitat. Abgarian fa sentir respectats els seus lectors perquè els posa davant d’una de les qüestions morals més representades i simplificades en la ficció, i en treu un relat complex en cada cas. De fet, és precisament la infidelitat el que cus Berd per dintre i fa d’aquest petit poble un univers amb energia pròpia com també ho era el Maran de l’anterior novel·la. L’autora escriu amb caràcter, trampejant entre la tragèdia, la ironia i l’amor que hi ha en totes les vides que trepitgen terra ferma.