Pere Calders, carta de Mèxic

Les cartes que Pere Calders va adreçar a Rafael Tasis quan es trobava a l’exili es publicaran en el llibre Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis que l’editorial A Contra Vent prepara, en una edició a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet. En paraules de l’editor, l’epistolari és interessant “perquè ofereix una imatge desconeguda, molt més seriosa i sòlida, de Calders i de la seva proposta estètica”. Cortesia d’ A Contra Vent, Núvol publica en primícia una carta inèdita de Pere Calders, inclosa en l’epistolari.

Pere Calders, ‘Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis’, edició a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, Barcelona, A Contra Vent, 2012.

Mèxic, D.F.,  28 de juny de 1954

Sr. Rafael Tasis

Estimat amic: amb veritable alegria, et retrobo a través d’aquesta manera gairebé directa constituïda per la correspondència. No m’estranya el que em dius dels altres catalans de Mèxic amb els quals t’escrius.[1] A tots se’ns va encomanant la plàcida manera autòctona i entre nosaltres han sorgit espècimens que poden fer l’indi tan bé com la gent del país. Jo mateix —et prego que em tinguis en compte la meva sinceritat— no me n’escapo.

El “cas Triadú”[2] em va atreure per una queixa d’ell que va semblar-me justificada. Lamentava que les seves obres no haguessin merescut més atenció, no tan sols a Catalunya, on tot està mediatitzat, sinó àdhuc entre els qui per ésser-ne fora teníem més llibertat per a expressar-nos. Això va semblar-me just i vaig dir amb tota la bona fe el que jo creia. Per altra banda, trobo que en Triadú té una forta personalitat, per bé que no puc jutjar amb prou coneixement de causa —només he llegit els comentaris de les seves antologies—, el que em dius sobre el seu desconeixement del català. D’en Sarsanedas, només en conec quatre “Mites” —que no m’interessen gaire— i el conte publicat a Raixa,[3] que em va agradar molt. Tu m’has desvetllat un gran interès per a conèixer la totalitat de la seva obra. De Manuel de Pedrolo he llegit únicament el conte publicat a Pont Blau,[4] que em va impressionar molt favorablement. I de l’Espinàs, no en conec res.

Ara que he esmentat Pont Blau, deixa’m aprofitar-ho per a contestar-te el que em preguntes. Efectivament, el meu sogre[5] no pot veure la revista; la frase més amable que li dedica, és tractant-la de “Patufet” amb pretensions. De totes maneres, manté relacions cordials amb en Riera,[6] amb mi i amb altres col·laboradors. No veig perquè tu no puguis participar d’aquesta bona entesa. He d’advertir-te, però (tu ja coneixes el temperament de l’Artís, que no ha canviat pas per millorar), que en altres casos es mostra irreductible. Pel fet d’haver publicat un conte a Pont Blau, va retornar un original a Víctor Alba, acusant-lo de “duplicitat”. És fama, tractant-se del meu sogre, que no se sap mai quina en farà.

Em parles, pel que fa a “la fórmula Pont Blau”, de la seva eficàcia a Catalunya. A mi m’havia semblat que seria més eficaç, encara, si es limitava a la literatura, sense l’intent d’una petita política —fer política a través d’editorials i notícies—, que ha d’impossibilitar, per força, la col·laboració d’escriptors que no tenen la teva valentia. El títol de la revista se’m va ocórrer a mi, perquè la idea primitiva havia estat la de fer una publicació on poguessin col·laborar, preferentment, els escriptors residents a Catalunya. Ara que ve a tomb, et diré que per a mi Catalunya és el Principat, València i les Illes, punt de discrepància amb en Riera, que per motius “polítics” tendeix a fomentar la balcanització del nostre país. Tot això, és clar, en el terreny de les esperances. Però en la nostra petita història actual, ja té una repercussió poc convenient: el publicar col·laboracions de baixa qualitat només per afalagar els valencians. Jo seguiré creient que, mentre el govern espanyol prohibeixi la publicació de revistes “purament literàries” en català a Catalunya, és una feina positiva intentar fer-ho a França o a Mèxic. A Mèxic, particularment, em consta que això és perfectament possible.

Jo continuo mantenint una bona amistat amb en Riera, però la meva participació a l’equip de Pont Blau s’ha refredat una mica, perquè vaig sostenir, ja fa temps, que em semblava un disbarat incorporar al català escrit modalitats dialectals valencianes, sense que es tractés de narracions costumistes. Després del disciplinat esforç per a posar en net el nostre idioma, em sembla absurd fer concessions en nom d’una política a remotíssim termini. Per aquest camí, en una revista literària arribaríem a veure treballs escrits en barceloní, en empordanès, en eivissenc, en tortosí, etc., etc. Només de pensar-hi, em fa una mandra horrible.

Els meus projectes editorials estan sotmesos a totes les limitacions ocasionades per les circumstàncies actuals. El meu pare[7] té un recull de contes (quaranta-sis en total) que representa gairebé tot el que he fet fins ara en aquest gènere, entre inèdit i publicat a Catalunya abans de la guerra, i a França i a Mèxic. Aquest llibre, que porta el títol (els projectes també en tenen) de Cròniques de la veritat oculta, està ja aprovat per la censura de Madrid, i aniria precedit d’un estudi d’en Triadú —que ja està fet— i d’una breu nota biogràfica. En Triadú tingué la iniciativa de publicar el llibre, d’acord amb en Janés, però sembla que aquest darrer ha tingut entrebancs econòmics molt considerables i no es pot comprometre a publicar el llibre, almenys per ara. Precisament, en la darrera carta, el meu pare em diu que intentarà parlar amb en Cruzet per proposar-li incorporar les Cròniques a la Biblioteca Selecta.[8]

No conec —i en tinc moltes ganes— la teva novel·la Sol ponent,[9] ni La vida del rei en Pere III;[10] aquí és quasi impossible obtenir llibres catalans, i del tot impossible adquirir els que més ens interessen. No sabia que estiguessis a punt de publicar a Mèxic una obra teva sobre la poesia catalana moderna;[11] m’imagino que deurà completar La poesia catalana fins a la Renaixença, d’en Joan Fuster, i que l’editarà en Ramon Fabregat.

Gràcies per la teva felicitació, que hauria arribat oportunament, però no és el meu sant. Per un enjogassament del padrí, el meu patró és sant Pere d’Alcàntara, festivitat que s’escau el dia 19 d’octubre, data en la qual ningú no es recorda que sant Pere hi hagi.

Celebro que en Cluselles[12] es recordi de mi. Havíem estat molt amics i després, per tot el que va passar, hem perdut tota mena de relació. Jo tinc, cada dia amb més força, un desig enorme de retornar, però ho veig molt difícil;[13] actualment, embarcar una família com la meva costa una petita fortuna i estic lluny de posseir-la. Per altra banda, el desig va acompanyat de la temença. Recordo sempre la teva resposta al jove intel·lectual madrileny interessat, sembla que de bona fe, en el diálogo i perdura l’extraordinària impressió que em produí. Que un home de la teva qualitat arribi a sentir-se estranger a Catalunya em sembla impossible; però com que no es pot dubtar de la veracitat ni de la intel·ligent penetració del teu testimoni, aleshores ens hem de confessar que enyorem alguna cosa que ja no existeix. Voldria que els meus fills s’eduquessin a Catalunya.[14] Voldria tornar a veure els meus pares.[15] I voldria deixar per sempre aquesta sensació de provisionalitat tan angoixosa. Però no puc fer res.

Aquí, tot se’ns en va en propòsits que no arriben a una plena realització. He vist néixer i morir quatre o cinc revistes, i quatre o cinc editorials per a les nostres coses. Tot es perd enmig d’una desesma invencible, o per petites baralles sense cap interès. El darrer intent editorial ha estat el d’en Guillem Gally, impressor que estava disposat a publicar a Mèxic les obres d’un valor literari estimable que no poguessin veure la llum a Catalunya. Començà amb l’Odisseu d’Agustí Bartra, però la distribució d’aquest llibre ha estat un fracàs tan gran que em temo que l’empresa començarà i acabarà aquí.[16] Centenars d’exemplars han estat lliurats per l’editor sense que hagi aconseguit que els hi liquidin (tinc entès que a Barcelona, en aquesta situació, hi ha prop de cent llibres) i l’home afirma, amb raó, que ell està disposat a córrer el risc econòmic, però que algú s’ha de fer responsable de la distribució. Això, que semblava senzill, ha estat un obstacle inicial impossible de vèncer. Entre els deu primer títols previstos, figurava la meva novel·la Gaeli i l’home déu, que va arribar a finalista en les votacions del Crexells de l’any 1937 o 1938.[17] No puc precisar perquè, com pots veure, es tracta d’una veritable exhumació arqueològica. Teníem ja algunes obres rebudes de Barcelona i, en l’aspecte purament literari, la cosa semblava ben enfocada.

T’adverteixo que em fa l’efecte que un pla seriós, potser millor formulat i plantejat des de Catalunya, trobaria aquí el suport econòmic necessari, si anava acompanyat d’un mínim de garanties de venda. Potser m’equivoco, perquè ja he arribat a desconfiar dels meus somnis, però potser no. Jo sempre penso en la Revista de Catalunya i crec que la seva continuació és un deure que ens afectava a tots. I crec que a Mèxic, si s’hagués plantejat el problema tal com és degut, s’haurien trobat les facilitats materials, en tots els aspectes, per a arribar a una feliç realització. Però tots els intents han estat de petits grups i de petites vanitats, i en alguns casos fins i tot és exagerat parlar de grup, perquè l’esforç ha estat obra d’una sola persona. La qual cosa ha reduït considerablement l’interès.

A aquestes altures ja deus estar esverat per l’extensió d’aquesta carta. No em penedeixo d’abusar així de la teva paciència, perquè penso que un embalum com aquest no el portaràs sis mesos a la butxaca. Espero tenir més sort que d’altres corresponsals mexicans.

La Rosa correspon afectuosament a la teva salutació.[18]

Rep una forta abraçada del teu

P. Calders

Dolores 13, D. 303

Mèxic, D.F.

(Em sembla que no em deixo res.)