Oficis d’una Barcelona que ja no existeix

Escrita durant un any sabàtic en què Marc Font a través de notes al mòbil, notes en llibretes i en tovallons de restaurants durant més de 12.000 quilòmetres fets en autobús des de l’Equador fins a Mèxic, La modista de Gràcia (La Campana) repassa el barri de Gràcia a través de la vida difícil de la Loreto Juncalleda i Safont, la modista de Gràcia, nascuda a la postguerra i que, en l’actualitat, encara cus vestits de núvia en soledat, tot i els estralls causats per l’edat. Una Loreto explicada a través d’en Xavi, corrector de La Vanguardia, un narrador que, des de la bona voluntat d’ajudar una veïna que es fa gran, es veu immers en una xarxa d’hermetismes i secrets que té la necessitat de descobrir. D’entrada, la mateixa veïna, vestida amb un barnús blanc tacat de sang, ja li sembla un espectacle «esperpèntic i surrealista» d’una dona «que segurament havia perdut completament la xaveta».

En paral·lel, La modista de Gràcia retrata una Barcelona que ja gairebé no existeix i ho fa amb un ritme certament una mica lent que contrasta amb la trama negra, d’estil més picat i dialogat. Marc Font evoca una època en què els barris eren pobles i cada poble tenia una ànima i unes històries per descobrir i amagar. Ens recorda la soledat de la gent gran, les xarxes afectives i els vincles del veïnat. Ens ubica en la discriminació i emancipació femenina en un temps on «s’assumia que el seu lloc real era la feina de la llar», en els canvis socials i les històries de vida. Ens parla de dolor, de trauma i, sobretot, de supervivència com a manera de viure: «La Barcelona d’aquella època era una ciutat que es despertava d’un somni llarg i cruel. Hi havia por i també esperança».

La Loreto neix l’any 1944 al barri de Gràcia de Barcelona, en una família modesta que treballa en un dels vapors més importants de la ciutat, La Sedeta. En fer els dotze anys, els seus pares la treuen de l’escola per emparellar-la amb el senyor Carles Vidal, germà de la propietària de la fàbrica, i amb qui viurà els episodis més traumàtics i tràgics de la seva vida. Després d’un fet inesperat, la Loreto haurà de guanyar-se la vida com a planxadora en un dels grans establiments del món del tèxtil de Barcelona, fins que decideix establir-se pel seu compte com a modista de vestits de núvia. Però quan rep el seu primer encàrrec, la núvia desapareix tres dies abans del casament; al llarg de les següents dècades, mentre la Loreto aconsegueix fer-se un nom i guanyar prestigi com a modista, continuen encadenant-se desaparicions i morts de núvies.

Entre la novel·la documental, el fresc històric i el noir domèstic, Marc Font ha construït una protagonista que col·lecciona vestits de núvia: «Tot el passadís era ple de vestits vells i empolsegats», ens explica el narrador en un flashback inicial. L’autor és de Gironella i volia retre homenatge al seu passat tèxtil. Per a fer-ho, va haver d’investigar molt sobre els teixidors. L’estructura dual de La modista de Gràcia és interessant i destacable en una primera novel·la: la història fa salts en el temps i combina l’explicació de cada personatge amb la trama negra. Els capítols imparells són per al misteri, i per això quan l’autor redactava aquests fragments es documentava i molt per retratar una època que ell no va viure i que va poder recrear gràcies al testimoni de la Margarita Sans, que li va donar les claus per copsar detalls de l’època, per exemple com era una família benestant dels anys cinquanta. La saviesa popular que no es troba als arxius.