‘Noruega’ i el vampirisme

Als catalans sovint se’ns diu que vivim psicològicament d’esquena al País Valencià. Generalitzar té els seus riscos i a títol personal aquesta afirmació no és ben bé exacta: procuro mantenir una atenció estable i justa —una atenció que pot modular— sobre les operacions dels autors de narrativa valencians. Una de les veus que més força ha acumulat els últims mesos és la de Rafa Lahuerta, l’autor de Noruega (Llibres de la Drassana). La novel·la suma cinc edicions, nombrosos elogis i sol·licituds mediàtiques. Noruega és celebrada com “la gran novel·la de la València contemporània”.

Rafa Lahuerta signarà Noruega diumenge 19 de setembre durant La Setmana del Llibre en Català, a les 11:00h en el mòdul 12 del Moll de la Fusta.

Mercat Central de València durant els anys vuitanta. |

Sabem que el mapa literari del domini lingüístic català encara té alguns racons inexplorats o escassament treballats. València era d’un d’aquests punts (amb excepcions puntuals: Mira, Torrent, Company, Carles Fenollosa…). Dedueixo que l’èxit de la novel·la té més a veure amb això que no pas amb la profunditat literària de la proposta. A Noruega hi ha un excés de precisió. La novel·la corre el risc de convertir-se una cartografia feixuga de València. Lahuerta (València, 1971) afina quan surt, lleugerament, del marc; quan es concentra en el retrat familiar i en el perfil psicològic del narrador-protagonista. El mateix autor ha admès que ha escrit el llibre “per ser millor persona, no millor escriptor”.

La clau, doncs, està en el pla de digestió, en la recepció lectora. Qui busqui en Noruega una novel·la d’alt vol literari, s’haurà equivocat de tria. Qui vulgui topar amb una declaració d’amor i retrets a la ciutat natal, pot sortir-ne satisfet. En el meu cas, aquesta segona conjectura queda parcialment desactivada. He llegit Noruega des de la inexperiència geogràfica: res em lliga a València. Valoro des de la distància i —com deia— el conjunt hauria funcionat millor amb una ciutat més deslligada de la trama. El marc geogràfic és tan contundent, tan aclaparador, que poc vampirisme suscitaran la novel·la i l’autor. El de Noruega és un creixent èxit íntim, limitat a la ciutat, i potser al país de Fuster.

“Es pot apuntar que en aquest èxit, en aquest eco mediàtic, hi ha més anhel de reconeixement local que celebració d’una —absent— brillantor estilística”

Què és Noruega, però? Què hi narra Lahuerta? Noruega és la història d’Albert Sanchis, un narrador-protagonista que ens explica tot el seu trajecte vital, des de la infantesa fins a l’adultesa. La novel·la funciona com una sort de memòries on el personatge central és l’alter ego de l’autor. Un semblant amb modulacions reconegudes, això sí. Sanchis és fill d’una família de venedors de saladures, els propietaris de Salazones Sanchis – El Salmón de Noruega (d’aquí el títol). El negoci familiar està dividit en dos locals: una parada al Mercat Central —l’edifici majestuós de la coberta del llibre— i una botiga al carrer del Trench, al centre de la ciutat, al barri de Ciutat Vella. La trajectòria vital de Sanchis avança paral·lela a la de la ciutat. El marc temporal abraça un segment que va dels anys setanta fins a la segona dècada del segle XXI.

Durant els anys setanta i vuitanta, València és una ciutat degradada, perduda i bandejada; amb barris que es divideixen gairebé per fronteres. La delinqüència fa via relaxadament. La dels noranta ja és una ciutat en construcció, però encara confosa i arraconada (enderrocaments, solars a munts, el Túria assecat…). Així ens la presenta Lahuerta. Als noranta, una queixa habitual a les parets de la ciutat era ‘Barcelona 92 – València 0’. El canvi de mil·lenni encastarà la globalització al projecte de ciutat; el model escollit serà el turisme. Albert Sanchis travessa tots els estadis de la ciutat. S’hi va adaptant, la va cartografiant. El relat és netament cronològic, perquè les originalitats són poques: revisc uns fets que ja m’han explicat.

Sanchis creix en una família que imposa un mantra de vida —“sentir, vore i callar”—, però l’adolescent es torç, entrebanca. Les amistats de l’escola el duen recórrer els baixos fons, d’on li costarà Déu i ajuda sortir-ne. Sucumbirà repetidament a l’atracció de les ànimes fosques, amargues i ferides. La primera meitat de la novel·la —la dedicada a la infantesa, l’adolescència i l’entrada a l’edat adulta; cinc capítols— és la més distingida. És aquí on floreix tot el paisatge familiar. Lahuerta sap treballar la commoció del lector, que és prou fonda quan s’aborden els secrets de la mare, la complexitat del pare, la mort de la germana Rocío o, especialment, la solitud incontrolable i amargament assumida. Quan la novel·la creix, quan es fa més creïble, és en els moments en què l’autor entra als pensaments de Sanchis. El retrat del perfil psicològic brinda sentències prou remarcables, de tonalitat més assagística o confessional. Sentències sobre l’aïllament (“quan un home està a soles, el sou i la rutina són pilars indefugibles per a posar-se fora de perill”), l’escriptura (“jo només sabia disfressar de mala literatura allò que només eren fugides cap al no-res”) o la llengua (“el dinar familiar era la constatació d’una anomalia que passava inadvertida: els majors parlaven en valencià, els xiquets en castellà”).

És a la segona meitat on l’embarrancament es fa més evident. L’itinerari de Sanchis, lector i cinèfil, esdevé repetitiu, carregós. Caiem en una espiral d’amants, bars, dubtes, nits volatilitzades, veïns estrafolaris i projectes fallits (amb el projecte central permanentment frustrat: ser escriptor, brindar a València el seu gran relat). L’estancament de Sanchis és, també, l’estancament de la narració. En un pla més general, el cansament brota sempre que es manifesta l’ànsia de col·locar el protagonista en tots els llocs per on se suposa que ha passat. Tanta enumeració és sobrera.

Deia Reich-Ranicki —el gran clàssic de la recensió alemanya— que “la claredat és el gran objectiu de la crítica” i crec que es pot apuntar que en aquest èxit, en aquest eco mediàtic, hi ha més anhel de reconeixement local que celebració d’una —absent— brillantor estilística. Els lectors de Noruega es concentren en aquelles vides que tenen en València un punt clau del curs sentimental. La ciutat ja té el seu conte contemporani i nostàlgic. Jo opto per retornar a Els treballs perduts de Joan F. Mira, que recordo menys topogràficament apassionada i més ambiciosament genuïna.

Noruega va guanyar el Premi Lletraferit de Novel·la 2020 i s’ha obert un perfil de Twitter (@DiaNoruega) que difon diàriament un fragment del llibre.