No som ni déus ni màquines

Martí Domínguez (1966), escriptor, assagista i biòleg, ha guanyat la quarta edició del Premi Proa 2022 amb Mater, un llibre entre l’anticipació i la novel·la d’aventures. Som a Boston —bressol de la biotecnologia on l’autor va residir l’any 2019— sense que surti el nom de la ciutat-estat-bombolla, en un futur no gaire llunyà, on els individus d’una societat de posthumans amb la sexualitat tutelada es caracteritzen per un «màxim genètic» i on les gestacions tenen lloc a fora del cos femení, en un úter artificial anomenat bio-sac, un estri que, actualment, ja es fabrica a la Xina. La tesi de Domínguez és clara: el que ens fa humans és la relació materno-filial. I Mater és justament això: un cant a la maternitat i, en conseqüència, al potencial genèsic de la vida.

I com que tota regla consta d’una excepció que la confirmi —en aquest cas, «una singularitat inquietant»—, Zoe Hamer (una posthumana nascuda en un bio-sac, estudiant de tercer de Biotecnologia i poeta) es queda embarassada de Steph sense ser conscient que se salta la normativa del Protocol, i rep la reacció airada dels membres de la divisió genètica. Perseguida per les autoritats sanitàries, Zoe ha de fugir al bosc com si fos una delinqüent, acompanyada de Charles —un científic dissident i antisocial especialista en pugons i paràsits, d’aspecte pintoresc i amb evident sobrepès-, que primer l’amaga a casa dels seus pares i, un cop passada la frontera, van a viure en una colònia d’humans genèticament impurs que també desconfien d’ella per ser posthumana. El nom de Zoe no és atzarós: Zoe va ser una de les poques emperadrius bizantines porfirogèneta, que vol dir nascuda en la porpra, és a dir, com a filla legítima d’un emperador regnant nascuda a la cambra porpra especial del Palau de Bucoleón.

Charles també és un gran personatge de Mater: defensa que els pares vulguin tenir fills que se’ls assemblin. I té gos, el Bacon, que es diu així perquè «a partir del Novum Organum tot va canviar. Sovint em pregunte on seríem si Bacon no haguera publicat aquell llibre que va produir un daltabaix en el nostre pensament». Per què s’ha de progressar? On està escrit?, es pregunta.

Martí Domínguez deixa clar que ‘Mater’ no és una distopia ni una novel·la de ciència-ficció, sinó un relat esperançat d’anticipació.

Mater és l’arrel de la paraula matèria i, com diu Diderot a la cita inicial del llibre, quan es fa el pas de la matèria inerta a la matèria delicada, matèria viva, qualsevol cosa és possible. I és dins aquesta idea de versemblança i possibilitat on Domínguez basteix una reflexió literària sobre l’enginyeria genètica que ens assetja i que, com tot assaig, té aspectes positius (deslligar les dones de les seves obligacions biològiques) però també en té molts de negatius. A la seva novel·la anterior, L’esperit del temps, Domínguez situava la narració a l’època del nazisme, i ja es plantejava els límits ètics de la recerca científica. Ara, però, ho fa mirant el futur immediat i plausible. A més, innovant respecte a tot el seu corpus literari anterior, tria un personatge femení per fer de narradora en primera persona a la recerca de la seva identitat, essencialment dual, mig humana mig posthumana, d’ulls blaus, pell blanca i nas aixafat per una colzada de la seva bessona Pam. I la dualitat impregna Mater, la societat posterior a la Segregació que va partir la humanitat en dos: «En la nova societat, tant important era la salut física com la mental», «La ciència ens fa esclaus de la realitat i la religió de la ficció», diu la cita de Thompson.

En paraules de Xavier Pla, membre del jurat del premi, som davant d’«una singular història distòpica que dialoga amb Un món feliç, de Huxley, 1984, d’Orwell, i especialment amb El conte de la serventa, de Margaret Atwood». El matís és que Martí Domínguez deixa clar que Mater no és una distopia ni una novel·la de ciència-ficció, sinó un relat esperançat d’anticipació. Potser per això, Mater comença amb un xou, un espectacle, una festa; per contrastar amb el desgavell que vindrà després o qui sap si per fer una metàfora dels avenços de la biogenètica, que de vegades semblen més un espectacle d’uns temps obtusos que no pas un tema realment seriós. Potser per això, Zoe no s’ha volgut operar mai el nas, com a símbol d’«una mena de clam de rebel·lia en una societat de cares estudiadament simètriques, en què qualsevol distorsió era ràpidament corregida o directament eliminada». Cal fugir del terme mitjà? Aquesta és la pregunta que es fa Charles. La mateixa que el lector té al cap mentre llegeix Mater, un llibre que col·lecciona aforismes de primera magnitud: «L’home és una mescla de l’atzar de l’evolució i de les grans troballes de la cultura».

El neollenguatge ho impregna tot, a la societat de Mater. S’aniquila el fet particular i l’objectiu és exterminar els humans i recuperar tot el territori contaminat. No hi ha pensament crític ni res semblant. És un món brutal amb la diferència. I Zoe és diferent. Res no s’ha de fer pel gust de les idees. La premsa és l’antipremsa. S’aspira a una societat esportiva i gens curiosa. Martí Domínguez aconsegueix crear un món que no ens costa de llegir ni de veure a prop. La versemblança fa esgarrifar —en el bon i en el mal sentit—, l’estil és deliciós com el català valencià de l’autor i la trama avança sense entrebancs i suma informacions rellevants fins al final. I el que és més important: l’heroïna Zoe és una d’aquelles veus que ens ressona al cervell després d’haver tancat el llibre. No se sent part de l’evolució com la resta de la fauna, troba irreal engendrar una vida dins el propi cos, però en paral·lel té humanitat, por, desesperança, sentiments, emocions i moltes preguntes. «Vivim en l’època de les mentides. I tots ho saben, i tots ho toleren». Llegint Mater s’aprenen moltes coses i ens sobrevola constantment el dubte de si som amos i senyors del nostre destí com a humans.