Naufragar la sort

No hi ha millor teixit per cosir aventures que el mar indomable, misteriós, inabastable. L’atractiu de les històries de pirates és perenne precisament per l’odissea de perills que ens brinda la possibilitat de perdre’s entre dunes d’aigua salada i illes desertes. Moltes d’aquestes històries comencen amb un naufragi. Aquest és el punt de partida de L’ampolla de la sort (Animallibres), de Chris Wormell.

Traduït per Yannick Garcia, el text narra la història d’en Jack, un noi britànic de deu anys que naufraga en una illa misteriosa durant una tempesta. El protagonista s’haurà d’enfrontar a molts perills, però gràcies a un curiós nou amic i a una mica de màgia, tramarà un pla molt bigarrat per tornar a casa.  Wormell construeix una novel·la amb el patró clàssic de les històries d’aventures: naufragis, illes misterioses, màgia, criatures marines, pirates. L’autor aprofita els clixés de les històries de nàufrags i les trasllada a una visió molt més jove i ingènua. A través dels ulls del Jack vivim una aventura divertida amb un punt esbojarrat i imaginatiu. Tot i que hi ha cert enginy en el seu desenvolupament, la novel·la no acaba per aportar res diferencial a l’imaginari col·lectiu d’aquesta mena d’aventures, fins a fregar el previsible en molts punts de la història. Alguns elements no acaben per destacar en el conjunt, malgrat tenir bon potencial. Sí que cal reconèixer l’originalitat de l’últim tram del llibre, en què l’autor sap recrear un curiós viatge per mar de forma molt enginyosa.

La narració és directa i adient pel públic lector al qual s’adreça, i la brevetat dels capítols fa l’experiència de lectura sigui molt àgil, tot i que la trama no sempre acompanyi. Això succeeix especialment a la primera part del llibre, en què un dels fils narratius comença a desenvolupar-se, però no acaba d’arrelar amb força fins a l’últim tram de la novel·la.

El to del llibre és divertit i busca ser enginyós, malgrat el pes dramàtic de molts moments de la història.  Tot i tenir alguns moments de consciència dramàtica, la calidesa dels protagonistes completa dolçament el conjunt. En Jack és un personatge tenaç, coherent i afable, i la seva veu és tan ocurrent que resultarà simpàtic al seu públic lector. La seva relació amb el Robinson és l’ànima de la història. L’autor sap aprofitar l’aventura per crear llaços estrets entre els seus protagonistes i fer-nos partícips de la seva curiosa però entranyable amistat.

El gran nombre de referències que Wormell fa al llarg del seu relat (des de Shakespeare fins a Defoe) aporten bagatge literari i mostren que L’ampolla de la sort és, en el fons, un llibre fet de retalls d’aventures al mar. Com a llibre per començar a endinsar-se en aquest tipus d’històries, és efectiu. Però per aquells lectors fets a l’aventura, L’ampolla de la sort pot resultar una versió descafeïnada d’històries ja explicades. Només l’experiència literària del jove lector determinarà si L’ampolla de la sort satisfà la sempre insaciable set d’aventura.