Miquel Martí i Pol: de la dicció lírica de cambra a l’èpica de plaça

Som a l’aula de literatura catalana de la Facultat de Lletres a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, curs 1969-1970, i Àngels Prat i Pla parla entusiasmada al seu company de classe Miquel Desclot sobre la poesia de Miquel Martí i Pol. Serà llavors quan el barceloní senti a parlar de Martí i Pol per primera vegada.  El passat 24 de novembre, en el marc de les Jornades Miquel Martí i Pol, va tenir lloc la conferència ‘Des d’una vella amistat’ a càrrec de Miquel Desclot on aquest explicava com va ser la seva relació amb el rodenc des de l’estiu de 1973, quan es van conèixer, fins a la seva mort.

Des del banc d’estudiant, confessa Desclot, no li semblava que la figura que tant important era per Àngels Prat i Pla pogués transcendir l’abast local. “Cap dels seus tres llibres publicats no es trobava normalment a les llibreries de la capital i llavors només vaig poder llegir unes quantes poesies en quartilles mecanografiades amb paper carbó que em feia arribar la mateixa Àngels, com qui passa material prohibit”, explica Desclot. 

Prat i Pla, nascuda a Roda de Ter, abans d’entrar a la universitat s’havia format extra-acadèmicament entre la gent més inquieta del seu poble. Entre els rodencs destacava Miquel Martí i Pol no només com a poeta sinó com a activista polifacètic. Llavors a Barcelona sols el coneixien una minoria del ram de les lletres, afirma Desclot, en gran mesura per guanyar el premi Óssa Menor de poesia, precursor del premi Carles Riba, amb el poemari Paraules al vent.

Aleshores a Desclot no l’engrescaven els versos que l’Àngels compartia amb ell: “Em recordaven massa la poesia de combat social de la qual els joves de la meva lleva ja renegàvem”. No va ser fins el 1971, quan el poeta va quedar finalista del premi Carles Riba amb Vint-i-set poemes en tres temps que li va cridar l’atenció “l’asèpsia aritmètica, que contrastava tant amb la imaginació dels títols d’un Foix, un Brossa o fins i tot un Ferrater”, observa Desclot. Així i tot, era un llibre “escandalosament més “del dia” que no pas el guanyador d’aquell any”, afegeix.

Al cap de poc, els cantants i grups de música ja “es feien seus aquells versos que no havien “merescut” el premi Carles Riba” i els feien circular amunt i avall de la cartografia catalana. Va ser després de l’aparició de Vint-i-set poemes en tres temps quan un company osonenc de la facultat, el poeta i llatinista Jaume Medina, va proposar a Desclot anar a conèixer el poeta, llavors ja afectat per la malaltia.  

“D’aquella visita en va néixer una bona amistat, que va créixer amb una correspondència força nodrida i una freqüentació remarcable” explica Desclot. Durant l’encontre, Miquel Martí i Pol els va demanar de llegir en veu alta els poemes que estava escrivint en aquells temps -costum que es va mantenir posteriorment a les visites-. El va sorprendre gratament que “aquelles poesies no s’assemblaven gaire a les del poeta combatiu d’altres temps, sinó que aprofundien en una nota dramàtica”, segurament per la consciència de la mort que obligava a l’activista a “enfrontar-se inesperadament a la solitud essencial de l’experiència humana” apuntava Desclot.

Miquel Martí i Pol era un poeta tan universal com Josep Carner o Thomas Hardy

Això va fer pensar al ponent “que la poesia no és un joc, o no és només un joc; i que aquell poeta no escrivia sinó per una necessitat essencial i imperiosa”. Arran d’aquest canvi en la poesia de Martí i Pol, Desclot va creure oportú incloure el poeta al curs de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, al costat de figures com Josep Palau i Fabre, Agustí Bartra o Vicent Andrés Estallés. Però la difusió de la poesia del rodenc per part de Desclot va culminar amb la preparació i edició de la primera antologia escolar de la seva obra, Cada mot un món, l’any 1979.

Any rere any l’amistat s’anava enfortint a través de la correspondència, de les visites a Roda i de les col·laboracions. Les trobades, explica Desclot, sempre comportaven alguna aportació a la discografia de música clàssica de l’autor de La fàbrica i una lectura en veu alta del seus poemes nous. No obstant això, quan Desclot va tenir fills, coincidint amb l’ascensió de Martí i Pol a la categoria de Poeta Nacional, les trobades es van anar espaiant i “les nostres vides separant naturalment, sense que tanmateix l’afecte s’aprimés o s’esbravés”.

Sorprenentment, Desclot no creia que el seu amic hagués influït la seva generació a nivell literari sinó tot el contrari, veia en l’obra del poeta autodidacte els ecos de la revolta poètica que va suposar la generació de Desclot. Entre els seus versos s’hi podia llegir la fascinació per Prévert, Ferrater, Foix o Brossa.

Miquel Martí i Pol, va subratllar Desclot, destacava de bon principi pel seu criteri esmoladíssim a l’hora de triar els models on emmirallar-se: Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Jacint Verdaguer o Joan Salvat Papasseït. No va seguir el camí de poesia “intel·lectual”, segons Desclot, obert per Riba sinó que va baixar del tren de la tradició poètica contemporània per explorar altres vies.

L’altre tema que Desclot va abordar en extens va ser l’evolució del cant a la parla en la poètica de Martí i Pol. El poeta, que de molt jove sabia cantar com un virtuós, més endavant es va decantar per l’expressió discursiva “tanmateix, això no implica una informalitat sense consciència, de la mateixa manera que la mà diligent de Picasso no és menys hàbil quan pinta Les senyoretes d’Avinyó que quan pintava, poc abans, La família de saltimbanquis”, clarificava Desclot.

Miquel Martí i Pol escrivia aquests versos per la necessitat d’introspecció davant la situació límit que es trobava i no pas per necessitat poètica.

Aquest viratge va tenir lloc a la dècada dels 50 i Desclot hi troba la motivació en el fet que en els poemes que s’estenen entre El poble i els de la segona La fàbrica el poeta va girar el seu punt de mira cap al seu entorn humà i la seva col·lectivitat, fet que va requerir una expressió diferent a la que havia emprat pels anys d’introspecció més intensa entre 1951 i 1956. “Si abans es valia d’una dicció apropiada a la lírica de cambra ara havia buscat i trobat una dicció apropiada a l’èpica de plaça”, concloïa Desclot.   

En el transcurs de la conferència l’amic del poeta sols va lamentar dues coses: la bescantada etiqueta de “realisme social” que se li va penjar a Martí i Pol, i l’evolució martiniana de l’últim tram de la seva carrera. Pel que fa a la primera, Desclot es va adonar que “la natural obertura del poeta al món que l’envoltava, al poble on vivia, a la fàbrica on treballava, empresa honestament, sense preconcepcions dogmàtiques de cap mena, el convertia en un poeta tan universal com Josep Carner o Thomas Hardy”.

Pel que fa a la segona, la situem a mitjans dels anys 70 quan la poesia martiniana va fer un retorn progressiu a la prosa de la parla. La facilitat per versar i l’obsessiva racionalització de la situació personal del poeta van conduir a Martí i Pol a recórrer al que Desclot qualifica de notes de dietari, màximes filosòfiques o “reflexions que no arriben a sonar la corda poètica”.

Segons l’opinió del seu amic, Miquel Martí i Pol escrivia aquests versos per la necessitat d’introspecció davant la situació límit que es trobava i no pas per necessitat poètica. Però és que Martí i Pol era poeta, on havia de trobar refugi sinó en els versos? Tot i així, Desclot opina que els editors, dominats per la cobdícia i l’èxit esclatant de la seva poesia entre el públic, no van saber llegir críticament la seva obra a l’hora d’afegir un títol més de Miquel Martí i Pol al seu catàleg. Encara que Desclot creu que la trajectòria de Martí i Pol no es mereixia acabar aigualida d’aquesta manera va defensar que això “no ens hauria de privar de valorar com es mereixen els molts mèrits i encerts de la seva extensa producció poètica”.