Màrius Serra: una conversa sobre el cas Sunyer

Màrius Serra acaba de publicar Plans de futur (Proa), una novel·la sobre la figura del matemàtic català Ferran Sunyer. Hem dinat amb i ell amb tres comensals més de luxe, Jordi Puntí, Enric Gomà i Matthew Tree. A continuació us oferim la tertúlia que vam mantenir sobre ‘Plans de futur’. I una gravació inèdita de Ferran Sunyer celebrant el Cap d’Any de 1959 amb la seva família, un document excepcional que Núvol aireja per primera vegada.

Bernat Puigtobella: Una de les primeres solucions formals que m’han cridat l’atenció llegint la teva novel·la és que està escrita en segona persona.

Màrius Serra: La segona persona va ser la solució per defugir la trampa biogràfica. Era la primera vegada que escrivia una novel·la sobre un personatge ja biografiat, com és el cas de Ferran Sunyer, i de seguida em vaig adonar que per molt que m’hi esforcés mai no em podria ficar dins el cap d’un matemàtic. Vaig fer l’intent d’entendre la seva obra, a partir de les seves publicacions matemàtiques,  però hauria estat pretensiós pretendre que entenia una cosa que se m’escapava. En lloc d’això, ho vaig enfilar cap a les dues cosines del Ferran Sunyer, que eren curiosament transcriptores de cartes que elles mateixes tampoc no acabaven d’entendre.

Una altra curiositat: Les cartes del cosí de Sunyer, que se’n va anar a l’exili, i que són documents que ara es poden consultar a la Universitat Autònoma, estan escrites en segona persona, com sol ser habitual. Quan el Ferran escrivia al seu cosí, s’hi adreçava en segona persona. A partir d’aquí vaig comencar a provar amb les dues germanes Carbona, les cosines de Ferran Sunyer. Per altra banda, em va tranquil·litzar molt saber que cap d’aquests personatges reals que surten a Plans de futur no va tenir descendents, i això em va permetre novel·lar… No m’hauria atrevit a fer una novel·la així amb el Tísner, per posar un exemple.

Bernat Puigtobella: Fins a quin punt has novel·litzat?

M’he permès algunes llicències. Per exemple, Joan Carbona, el pare de les germanes Carbona, a la novel·la es converteix en Ferran Carbona, perquè això em permetia jugar en moments crítics amb la confusió entre els dos Ferrans, com la visita d’una patrulla de la FAI, que es presenta a casa els Sunyer de manera intempestiva… Joan Carbona va abandonar la família el 1915. Que marxés a Amèrica és una hipòtesi, podria ser que morís de manera poc honorable… La gent que va conèixer i tractar les germanes Carbona asseguren que mai no van parlar ni un moment del seu pare. A la novel·la, en canvi, en parlen i hi parlen constantment. Hi ha altres llicències. La mare del Ferran Sunyer es deia Àngela Balaguer però a la novel·la es diu Teresa per no xocar amb l’Àngels Carbona. D’altres no es poden explicar sense espatllar la lectura. Però el pare de Dalí, quan va quedar vidu, es va casar amb la seva cunyada, de manera que els Dalí també tenen una tia-mare, una tiama, com els Carbona. I pel que fa al Ferran Sunyer, per a un novel·lista aquest personatge és un regal. M’impressiona. Algú que viu en l’exili interior des de la pròpia malaltia i la situació del país.

Jordi Puntí: Però fa la sensació que a aquest personatge tu hi arribes a través del Llullu i de l’experiència de tenir un fill discapacitat. Fins a quin punt, salvant les distàncies, la teva vida amb el Llullu t’ha servit per explicar certes coses? Fins a quin punt has donat coses teves al personatge?

Màrius: Això és bastant inevitable. Conscientment només hi ha una transferència clara. El dia de la mort del Ferran Sunyer la seva cosina es culpabilitza pensant que no hauria mort si ella no l’hagués estat passejant pel carrer en ple hivern. A mi em va passar una mica el mateix però al revés. El dia que es va morir el Llullu feia molta calor i havia estat passejant amb ell buscant un local que tingués aire condicionat. I després de la seva mort em vaig estar mortificant un parell de dies, pensant què hauria passat si no hagués fet això o allò. D’altra banda, és segur que sense l’experiència del Llullu no m’hauria pogut aproximar a certes escenes del Ferran Sunyer, com quan fa broma amb el xòfer que intenta encabir-lo al cotxe i ell es fa més desvalgut del que és, tot per fer riure les seves cosines. Això també s’assembla al to amb què vivíem la siuació del Llullu.

Enric Gomà: Jo tinc la sensació que el protagonista de la novel·la no és tant el Ferran Sunyer matemàtic sinó les dues cosines. Per una raó, i és que el matemàtic no el podem conèixer del tot… És molt especial. En canvi, la vida abnegada de la cosina reclosa que es dedica al cosí t’ha permès d’esplaiar-t’hi més…

Màrius Serra: Sí, sí, i això ve donat per aquesta incapacitat de ficar-me dins el cap d’un matemàtic, de comprendre el funcionament d’una ment tan abstracta. Potser m’hauria vist més en cor de fer-ho amb un músic, però amb un matemàtic em resultava molt difícil.

Matthew Tree: A mi m’ha passat el contrari. Penso que llegint la novel·la et pots identificar amb el personatge de Ferran Sunyer sense saber matemàtiques. Hi he vist dues portes d’entrada. Una via és el Ferran Sunyer infant, quan juga al parxís i intenta guanyar tot solucionant un problema matemàtic. L’altra via és l’humor del personatge, el seu humor de persona gran que és un desafiament a tots els obstacles de la vida. D’on surt aquest humor? L’has pogut resseguir en la documentació?

Màrius Serra: Llegint i parlant amb testimonis de gent que el va tractar, tothom destaca el sentit de l’humor. Curiosament ningú no en recordava cap acudit concret, però sí que tenia molt bon humor. La gent s’acosta a la malaltia amb molta angoixa. I si per una vegada et trobes amb algú que reacciona amb naturalitat, de sobte tot es torna molt distès… Ferran Sunyer és la llum de la novel·la. Jo no volia escriure una novel·la com Angela’s Ashes, no volia donar la percepció que les dues cosines es queden amb ell per sacrifici sinó perquè l’admiren.

Jordi Puntí. Aleshores era una situació més habitual que ara. Abans les germanes es feien càrrec dels germans, encara que no hi hagués cap malaltia greu.

Enric Gomà. Entre altres raons, perquè les germanes solteres cuidaven els pares i, si no hi havia pares, cuidaven els germans solters o esguerrats…

Màrius Serra. Perquè eren dones amb poques possibilitats laborals. Això ho marca tot. Per exemple, a Mallorca les dones de Manacor sempre han tingut un accés major a la cultura, i potser és perquè gràcies al desenvolupament dels mercats de perles, la perla “majorica” clàssica, van accedir al mercat laboral dècades abans que les palmesanes. I això potser explica l’aparició de més escriptores manacorines que no pas d’altres indrets de l’illa.

Jordi Puntí: En alguna banda has explicat que Sunyer s’havia arribat a escriure amb Einstein, però a Plans de futur no hi surt res de tot això…

Màrius Serra: Perquè m’ha fet por caure en el name dropping… Hauria pogut estendre’m parlant de Dalí, Garcia Lorca, etc. De Garcia Lorca en parlo però ni l’esmento pel nom…. Venço la temptació per evitar punts de fuga que distreguen la lectura del que m’interessa remarcar. Plans de futur és una novel·la de portes endins, que parla de la gent que viu reclosa en una casa. Les finestres són obertes, hi passa la dictadura de Primo de Rivera, la guerra, la postguerra, però no volia fer allò que en diuen un fresc històric i em calia evitar personatges que fossin massa refulgents. Les cartes de Mandelbrojt, un matemàtic que no té res a veure amb Mandelbrot, són del tot reals, però en canvi mantinc a distància una figura molt propera, com Salvador Dalí.

Matthew Tree: Penso que quan es publiquin traduccions d’aquesta novel·la, els lectors estrangers quedaran fascinats amb el tractament que fas de Dalí…

Màrius Serra: Dalí sempre m’ha fascinat. Als 24 anys vaig demanar una beca i me’n vaig anar a visitar el Museu Dalí de Sant Petersburg, a Florida.  Fins i tot vaig escriure un llibre de relats basats en Dalí, que no vaig arribar a publicar ni publicaré. Aquest paio va generar un sentit nou a la paraula geni. Avui si preguntes a la gent què és un geni, molta gent et diria algú com Dalí, en el sentit de farsant. Jo he volgut contraposar el geni de Dalí amb el de Ferran Sunyer, que era un home capaç d’escriure un article a l’acadèmia francesa indicant que havia detectat un error en un llibre d’un matemàtic prestigiós.

Enric Gomà: Hi ha alguna cosa del personatge tal com el pintes que no m’acaba de quedar clara, perquè a la festa de Puig i Cadafalch li fas dir allò tan divertit de “perdonin que no m’aixequi, però és que a casa no hem sigut mai del Alzamiento”. Per una banda ens és presentat com un heroi antifraquista, però de l’altra ens expliques que va acceptar el premi Francisco Franco.

Màrius Serra: En defensa del personatge, he de dir que el premi Francisco Franco li és concedit perquè és l’única via que troben per donar-li uns diners de manera no reglada, ja que no el poden fer professor. A més a més, Sunyer no es rebaixa a anar a Madrid a recollir el guardó. Al·lega que és un impedit per no haver-hi d’anar i, curiosament, pocs mesos després assisteix a un congrés de matemàtics a Niça. Per tant, és fàcil de deduir que, de fet, s’hi va negar sense dir-ho. Sunyer no és un militant antifranquista, ell forma part de la burgesia catalana que es queda aquí, però la precarietat econòmica de la seva família és un cas extrem, accentuat per la manca d’homes a la família i el seu estat físic.

Enric Gomà: El seu gran heroisme és la pròpia supervivència…

Màrius Serra: I el fet de ser català no li anava a favor.

Jordi Puntí: Vols dir que no patia més aviat el menyspreu dels acadèmics, un rebuig perquè no havia estudiat a la universitat, no perquè fos català? És una universitat molt dura, la franquista, i no devia veure en bons ulls un autodidacte com ell.

Màrius Serra: Sí, però qui li permet ser autodidacte és el seu cosí, el Ferran Carbona, que durant la guerra civil accepta ser enginyer a la fàbrica Cros col·lectivitzada, i això després al 39 l’obliga a exiliar-se a París. Ferran Carbona tenia passaport i de fet no va tenir problemes per visitar-los posteriorment, però els Sunyer devien quedar marcats per tot això. També tens raó en això de la buocràcia universitària i un odi, des dels anys 50, quan veuen que algú com en Sunyer publica a l’estranger. El menyspreu és visible en alguns professors que es neguen a donar-li per sobrentès el títol de batxillerat i el fan passar per la humiliació de fer exàmens de matèries bàsiques que domina. A la novel·la, faig que, com que quan parlava no se l’acabava d’entendre bé, els examinadors es pensin que els parla en català i li diuen “hable en cristiano”.

Jordi Puntí: De la història d’en Sunyer, tu vas fer-ne primer un tractament per a un guió… Fins a quin punt allò que ja havies escrit al tractament es pot trobar en la novel.la… Ho has respectat? I ara, creus que algú podria fer una pel·licula a partir de la teva novel·la?

Màrius Serra: Fent el tractament vaig descobrir la gran dificultat del gènere. El tractament em va servir en el procés de documentació. L’episodi de Puig i Cadafalch, per exemple, ja hi era… Però el resultat final no s’hi assembla gens. Al tractament que vaig redactar per a la pel·lícula hi havia un recurs de flashback de la caiguda de la mare embarassada, que era una de les línies de tensió, i el procés d’escriptura el va eliminar.  Suposo que el fet de preparar un tractament m’ha ajudat a pastar la història al cap. Mai no havia tingut, escrivint una novel·la la sensacio de tenir-la tota al cap. Aquesta sensació m’ha permés blindar-me sobre el fet de no deixar-hi entrar elements exteriors. Treballar així m’ha agradat perquè ha estat molt absorbent.

A continuació Núvol presenta en exclusiva les úniques imatges en moviment conegudes en les quals apareixen Ferran Sunyer, Maria Carbona i Àngels Carbona, per cortesia d’Heidi Burguès, amiga personal de la família que les va filmar la nit de Cap d’Any de 1959 en una revetlla al pis d’un familiar, al carrer Balmes.