Màrius Serra: “Escriure és comprendre l’atzar”

S’acaba de publicar Fora de joc a Montserrat (Empúries), la tercera novel·la de la sèrie Comas, de Màrius Serra. Aquesta novel·la negra relata els assassinats comesos a un Montserrat postpandèmic, en el moment en què diversos entesos mundials del joc de taula es reuneixen per establir-ne un cànon. Serra em va convidar a casa seva per parlar del llibre i jo, coneixent el caràcter juganer de la seva escriptura i la importància del joc de taula en la trama la novel·la, vaig preparar-li una ludoentrevista.

Vaig agafar quatre fulls quadriculats amb franges dels colors blau, vermell, verd i gris al lateral d’una llibreta Miquelrius (la marca s’esmenta al llibre). A cada paper hi havia tres preguntes escrites amb un bolígraf Bic (altra marca citada al seu text). L’atzar va determinar l’ordre de les preguntes mitjançant un joc de daus (no oblidem que en Comas, a la novel·la, pren les decisions amb els daus). Cada una de les targetes tenia diferents temàtiques. L’últim full estava en blanc. Quan tocava aquest, en Màrius m’havia d’explicar alguna cosa relacionada amb la novel·la, i era després que jo formulava la pregunta. Ell va decidir arbitràriament les coordenades de cada full –parell-parell, parell-senar, senar-senar, senar-parell–, i les vam escriure al marge de cada paperet. Llavors tirava dues vegades un dau clàssic (com els de la portada del seu llibre). Si a la primera sortia un número parell es descartaven dos fulls. Si a la segona era un senar, la pregunta era parell-senar, per exemple.  Aquesta divisió no admetia error. Però, com tot bon joc, es permetia una petita excepció: al revers de cada targeta hi havia una pregunta oculta. La ludoentrevista hauria pogut acabar de manera criminal, però Màrius Serra va jugar i respondre de molt bona gana fins que es van acabar les preguntes. 

A Fora de joc a Montserrat hi introdueixes castellanismes, que els personatges corregeixen. Per què?

La Sol és d’una generació per la qual, el que per mi són castellanismes flagrants, per ella no ho són tant. Hi havia una voluntat d’aproximació al llenguatge, al registre de la Sol, que té menys de trenta anys, però té la contaminació “positiva” del contacte amb la generació del Comas, que és la meva. En aquest sentit, estava a favor d’una certa versemblança, i remarco la clau per subratllar que en aquesta literatura importen el nivell de la llengua i el registre.

Què pots dir del moment en què té lloc la trama?

En totes les novel·les de la sèrie Comas el temps és l’actualitat, però d’una manera vaga. A Fora de joc a Montserrat estem en postpandèmia sense acabar-ho de precisar. Per entendre’ns, la percepció era sempre escriure des d’ara i aquí.

Un dels debats que planteja la novel·la és si els jocs de taula són més o menys vàlids segons si inclouen un factor d’atzar dins de les normes; d’aquí la polèmica figura del dau. La teva novel·la contempla l’atzar o se cenyeix a un conjunt de regles estrictes?

La novel·la comprèn l’atzar. Crec que escriure és comprendre l’atzar. En el fons, ho fan totes les regles que evidentment t’estableixes, i més en una novel·la ludocriminal que s’adscriu a un gènere el contracte del qual és resoldre una situació creada. La regla sembla bastant clara, però l’única possibilitat real de complir la regla és desbordant-la. Aquest desbordament, al meu entendre, sempre té a veure amb l’atzar. En aquest debat, els experts en jocs circumscriuen molt l’atzar a l’alienació de les capacitats. Moltes vegades, els debats que hem tingut amb l’Oriol Comas són sobre la presència o no del dau als jocs, entenent el dau com a símbol màxim de l’atzar que no pots controlar. Però l’atzar al meu entendre és una altra cosa, l’atzar és la suma d’elements que no són controlables perquè són molts i simultanis. Això és el que a mi m’interessa de la literatura, em sembla que és el que més l’acosta a la vida. Per tant, sempre a favor de l’atzar.

L’única possibilitat real de complir la regla és desbordant-la

Quin efecte busques en l’ús de noms de persones reals per alguns personatges, i el seu contrast amb els sobrenoms atribuïts als escolanets?

Els sobrenoms formen part del tipus de convivència que tenen els escolans en un àmbit com l’escolania dels anys setanta, però que jo puc portar a la meva experiència d’estudiant als Salesians d’Horta sense ser un intern. Els renoms formen part de la colla i pretenen indicar una familiaritat de grup tancat, per bé i per mal. En canvi, el relat que seguim a través de les paraules de la Sol es podria adscriure més a la crònica d’uns fets que passen a l’actualitat. Com que és un esdeveniment organitzat pel Comas des d’una òptica cultural i culturalista, els protagonistes no només tenen nom, sinó que tenen nom i cognom. Llevat de la youtuber, que ja té un nom de ploma, com un pseudònim. Però tothom està allà perquè s’ha fet un nom en l’àmbit del joc i, per tant, té poc sentit que es tractin amb un renom més col·loquial. Fixa’t, però, que quan el Garota es troba amb un excompany de la universitat diu: “oh, tu ets en Vangelis”. L’Evangelista és en Vangelis perquè formava part d’aquesta altra mena de relació de grup tancat, estudiantil en aquest cas, i per tant de major familiaritat.

Esmentes marques de cervesa, de llibretes, d’ulleres, d’encenedor… i un llarg etcètera. La inclusió de tantes llistes al llibre s’inspira en alguna tradició literària? Què aporta a la novel·la?

És veritat que la presència de llistes de noms és un referent molt perequià [Georges Perec] o molt proper als postulats de l’Oulipo. De totes maneres, ho podem trobar en molta narrativa contemporània, perquè és una via expressiva bastant interessant en el sentit que busca la identificació d’un àmbit a través de l’acumulació d’elements d’aquell àmbit. Però no ho és d’una manera molt marcada, ni és un estilema. Aquí més aviat acaba sent un signe dels temps sense més transcendència.

En què creus que es fixaria més Carles Porta si t’hagués de fer una entrevista sobre Fora de joc a Montserrat?

[Riu] Segurament en la qüestió del Kuki, el gos. Potser buscaria si hi ha alguna manera d’excitar un gos perquè provoqui un accident que frega el que seria un homicidi, perquè jo ho deixo obert. Crec que aquesta figura relacionada amb el gos li cridaria l’atenció.

Per què esculls Montserrat com a escenari de la teva història?

Sovint en les novel·les de la sèrie Comas fem algun viatge de prospecció. En aquest cas vam anar-nos a documentar d’una manera molt clara, molt fefaent. És molt senzill anar a instal·lar-te en una cel·la a Montserrat. Hi buscava localitzacions concretes on poguessin succeir les morts que jo tenia al cap. El que va costar Déu i ajuda va ser aconseguir que l’Oriol Comas pugés fins la creu de Sant Miquel a peu, va ser gairebé una proesa. I allà és on ens vam fer la foto que tenim a la contracoberta.

En un moment de la novel·la es parla de Tirant lo Blanc, El nom de la rosa i Els pastorets. I hi ha moltes altres referències a obres literàries. Per què crees aquest pont entre la teva obra i les d’altres?

No és una cosa gaire imprescindible, però que tinguin alguns referents literaris posa en valor el fet de la lectura en els propis personatges. Jo no tendeixo –més aviat defujo– a sobrecarregar de name dropping o citacions literàries. Ara bé, sí que em sembla adequat, o em sembla proper, relacionar temes a través del filtre d’una lectura. En aquest cas, òbviament, El nom de la rosa és el primer que ve al cap si algú pensa en monjos i crims; tot i que és una novel·la infinitament més ambiciosa que la meva i amb una erudició que fa caure d’esquena. En el cas del Tirant lo Blanc, és un referent que jo tenia molt proper quan em vaig posar a escriure Fora de joc a Montserrat gairebé com a exercici de desengreixament. Però alhora és un bon vincle perquè, a través del sistema educatiu, la gent de la generació de la Solen –en major o menor mesura– el tenen referenciat. Això no es pot dir de gaires altres referents del que podríem anomenar una tradició literària pròpia que m’interessava subratllar.

A la novel·la hi ha molts embarbussaments. Podrien ser metafòrics? En el fons, no deixen de ser una representació d’allò que volem dir però no en som capaços.

Sí, està ben vist. A mi m’han fascinat sempre els embarbussaments per motius intrínsecament lligats a la concepció de la literatura. Un embarbussament és una al·literació feta per entrebancar la parla prescindint absolutament del sentit, és a dir, de la semàntica. Quan un embarbussament es tradueix produeix un efecte màgic molt semblant a la constricció oulipiana, el fet de posar-te una condició prèvia que et guia l’escriptura. Això s’ha fet des d’una òptica més aviat lúdica, també una mica perepunyetes i pedagògica, per aprendre o per discriminar qui és un parlant genuí d’una llengua o no. De fet, hi ha una tradició. Em ve al cap el zidgolep o xibòlet [història bíblica; “blat” en hebreu, pronunciat per parlants natius o no, sona de manera diferent, i serveix per distingir la identitat dels parlants]. Cada llengua té la seva frase idiosincràtica que només els parlants materns d’aquella llengua poden dir bé: el nostre són els “setze jutges”, sense cap mena de dubte. Jo crec que va molt més enllà i per això m’interessava. De fet, tot el canemàs de l’estructura criminal està bastida a partir dels embarbussaments; és a dir, no és un ornament posterior, sinó que és una gènesi, un motor. La seva capacitat de ser una metàfora en un món espiritual en què els materialistes que hi pugen, experts en jocs però no espirituals, no comprenen res.

Cada llengua té la seva frase idiosincràtica que només els parlants materns d’aquella llengua poden dir bé: el nostre són els “setze jutges”

Com has escollit els jocs que esmentes a la novel·la?

Aquest és un dels mètodes més fàcils d’explicar perquè no els he triat jo, els ha triat el Comas. El nostre és un treball conjunt, som coautors intel·lectuals de les novel·les de la sèrie, però només les escric jo. Les novel·les no estan escrites a dues mans sinó a dos cervells alhora, sempre ho diem a les presentacions. La proposta de la sèrie vol ser el meu Carvalho, però vaig dir al Comas: “tu hi treballaràs, també, perquè et faré servir de documentalista. De fet, potser t’encarregaré que t’inventis algun joc per a la ficció, si crec que va bé per la trama. Alhora seràs el primer lector i faràs d’editor per dir-me què funciona i què no, en aquest gènere on amagar l’ou és fonamental”. Això ho hem anat afinant en el decurs de cada novel·la i cada projecte és una mica diferent en funció de la trama. En aquesta partim de la seva dèria, molt general del món del joc, de “no tenir cànon” perquè no estan legitimats culturalment. Sempre diuen que han de fer-ne un, però és molt complex establir un cànon, com en qualsevol àmbit. I llavors vam dir: “doncs farem això, a la novel·la”, cosa que a ell li va interessar molt. Vaig dir-li: “m’has de triar uns experts que seran reals, majoritàriament”. N’hi ha algun que no, per raons òbvies (perquè és l’assassí). “Però també m’has de triar de què discuteixen i de quins jocs”. Ell, que és un expert i que està a punt publicar un llibre a França sobre el món dels jocs, ho té tot al cap i és la seva passió. Més aviat l’he hagut de refrenar perquè sinó els capítols on hi ha els personatges discutint s’allargarien molt i no és la funció d’una novel·la d’aquest caire.  

Com a lector, quins elements creus imprescindibles en una novel·la policíaca?

Jo soc un lector omnívor: m’agraden moltes coses i també la novel·la negra. Però no soc un lector unívoc de novel·la negra, i per tant no tinc una marca gaire clara. En general, m’interessen quan el món que presenten és interessant, més enllà de la trama. Òbviament t’ha d’estirar l’interès, però millor si és un Andrea Camilleri que em presenti una Sicília o un Petros Márkaris que em presenti una Grècia amb crisi, és a dir, que m’expliquin una societat.

I com a autor?

Des que hem començat amb el Comas tenim una voluntat molt marcada d’acostar-nos, de moment, a un model de novel·la d’enigma semblant a un problema de lògica en el qual hi hagi un fil de resolució. Després, en comptes de dibuixar una societat o de marcar un temps específic, ens concentrem en un àmbit relacionat amb el joc. En el primer cas sí que era més marcadament de literatura i el panorama del món editorial, perquè era una novel·la que passava el dia de Sant Jordi, però allà un joc com l’Eleusis hi tenia una marca principal. En el segon cas ja hi havia un festival de jocs com el Dau existent, però traslladat a Lisboa. En aquest tercer cas, en concentrar-ho tot a Montserrat ens aïllàvem de mostrar una societat diferent de Shangri-la [topònim d’un lloc fictici descrit a la novel·la Horitzons perduts]. Ara en portem tres, però la voluntat és fer-ne més. Fins ara ens hem cenyit molt a una estructura de problema de lògica. Com a autor literari no m’interessa exclusivament plantejar i resoldre. M’interessa explorar, que cada projecte literari tingui un mètode de treball diferent. Intento no reproduir el mètode que ja he utilitzat en una novel·la per la següent; tot i que, des d’aquest punt de vista, totes les novel·les de la sèrie Comas formen part només d’un sol projecte. Busco la sensació de començar una aventura nova cada vegada, metodològicament parlant.

Les novel·les no estan escrites a dues mans sinó a dos cervells alhora

Malgrat l’excusa dels jocs de taula i els assassinats, has escrit una novel·la denúncia. Et posiciones sobre el bullying, el masclisme o la cultura boomer (el tracte paternalista entre generacions). ¿Per què t’has volgut manifestar sobre aquestes qüestions amb una novel·la?

La voluntat en cap cas va ser premeditada, vam anar a parar a Montserrat per atzar. Veníem d’escollir un 23 d’abril per la primera novel·la i un 25 d’abril per a la segona. Després tocava el 27 d’abril, que és La Moreneta. Doncs anem a Montserrat, vam dir. En trobar-me davant d’aquest gran temple de tot un seguit d’elements com ara la religiositat, però també l’heteropatriarcat –perquè l’Església catòlica és l’exemple literal d’heteropaatriarcat–, de la catalanitat i d’un esperit polític rebel en un cert moment, desobedient fins i tot. També del turisme de masses, que és un dels temes que ara i sempre m’ha cridat l’atenció. Tot d’una, vaig veure clar que era el lloc ideal per il·luminar alguns d’aquests aspectes que esmentaves. En aquest sentit, ha estat molt important la veu de la Sol. La Sol com a narradora és una veu que permet fer una mirada nova que està allunyada de la meva generació. Una de les coses que més m’interessa de la literatura i de la cultura en general és posar-te a la pell d’algú altre. To put in someone shoes que diuen els anglesos. Posar-me a la pell de la Sol m’ha permès abordar, de vegades amb dubtes, la qüestió dels abusos sexuals i tot un seguit d’elements que són molt marcats del nostre temps. Són catifes que han estat tapades i cobertes durant molts anys. Periòdicament hi ha algú que intenta aixecar-les, però hi ha molts peus que pesen i tornen a esclafar aquella catifa perquè allò de sota no surti.

També apareix el tema dels abusos a menors?

Sense voler fer una novel·la sobre els abusos, vaig llegir justament d’abans de la pandèmia un informe sobre Montserrat que explicava uns casos molt concrets amb noms i cognoms que havien estat investigats. Lamentablement amb aquest tipus de casos sempre tens la sensació que només coneixes la punta d’un iceberg. De manera que per mostrar aquest tema jo em vaig cenyir a una paràfrasi d’un poema de Maragall que es diu Solellada i que admet lectures de caràcter sensual tot i que aparentment és religiós. Això em va permetre trobar un to per abordar de cara un tema que podia caure fàcilment en la truculència. En tot cas, la literatura mai no és un àmbit per donar respostes, però sí que ho és per plantejar preguntes. Se’n plantegen moltes i són totes elles degudes a l’embranzida de la Sol. Ella ha estat una de les troballes i una de les coses que més m’ha interessat d’aquesta novel·la.