Magdalena Tulli. La fugida dels guillots

Reinventar-se, jugar amb els mitjans que proporciona el llenguatge, explicar d’altres formes allò que es vol transmetre… tot això ho fa l’escriptora polonesa Magdalena Tulli a Sabates de taló italià, publicada per l’editorial Raig Verd. A diferència de l’estil metafòric d’altres obres com la lloada El defecte (Raig Verd el 2015), Tulli fa servir ara una veu narrativa diferent, més intimista, amb certes pinzellades autobiogràfiques.

La protagonista és una dona que narra la seva pròpia vida a Polònia, des de la seva infantesa fins el present. Els grans fets històrics ja coneguts s’amaguen darrere les línies que fan saltar la narració enrere i endavant en el temps. La protagonista, però, no és l’única veu del relat: la seva mare és l’altra, una dona que va patir la Segona Guerra Mundial i també la Primera a través dels seus familiars. La seva filla va viure durant la guerra a Milà, a casa de la família paterna, lluny d’una mare gairebé desconeguda i víctima de la guerra a Polònia. La mare nega el passat: els seus patiments en un camp de concentració, l’escassedat de menjar i les dificultats viscudes a Lodz, una ciutat com moltes altres devastada i oblidada completament pels països decisors a la Conferència de Ialta, abandonades a l’altra banda del que seria el gran Teló d’Acer. Polònia va patir una sort injusta, obligada a restar sota el domini de Rússia i de l’Alemanya de l’Est. Els polonesos van ser els grans vençuts, tot i haver lluitat contra els alemanys i haver sofert com gairebé ningú les seves crueltats.

Magdalena Tulli, que procura no desvelar massa detalls per tal que sigui el propi lector qui construeixi els fets, ha explicat a la premsa que el pitjor de tot és el conformisme de la seva societat: com els polonesos accepten aquest paper de vençuts fins i tot amb cert orgull, una gran contradicció plena de cinisme. Polònia ha estat i continua essent un país de perdedors a la deriva.

El més colpidor és que l’oblit s’acaba imposant inexorablement a través de la malaltia de la mare –l’Alzheimer–, que ha maldat per ocultar el passat durant dècades. És una ironia del destí: un camí d’anada i tornada entre els records que volen ser oblidats i que ara s’imposen i aquells altres que s’esvaeixen sense pietat. La filla tracta d’ignorar també aquests fets, ja que ella és hereva de la guerra i també ha patit durant dècades les seves conseqüències. La guerra, com un actiu en fer fallida, passa a ser propietat dels descendents, pensa la protagonista.

Magdalena Tulli hauria volgut titular aquesta novel·la “La fugida dels guillots”, epígraf del darrer capítol, que al·ludeix a aquella part de la societat que, com la protagonista, no té el trist “privilegi” de ser una víctima real per part dels seus congèneres. Els seus orígens són per una part diferents, en aquest cas italians, i per això gaudeix d’uns favors que als altres els hi són prohibits. La seva mare és jueva, però això no impedeix que més tard pugui donar classes de sociologia a la facultat.

La societat polonesa acaba per odiar i tractar amb rancúnia als companys de viatge que suposadament no van patir tan cruament la guerra. Però la mateixa protagonista pateix un infància difícil, entre el bullying dels seus companys i el rebuig de la seva mare. Les sabates de taló italià que porta la mare són un símbol d’aquest món inaccessible per als que no poden gaudir de cap privilegi. La por a l’exclusió és un núvol gris i fosc que se li apareix a la protagonista i li oprimeix la gola i la fon en la tristor. Els enemics ja no estan a fora, darrere les fronteres d’acer, sinó que la societat també acull als que es veuen com a còmplices: els guillots o guineus que, com ella, podrien fugir d’aquesta realitat hostil, però no ho fan perquè no existeix un lloc millor per a ells.