L’instant abans del pet

«Pensar serà la meva tomba, i la meva tomba serà la vostra condemna». De frases vàcues i barates com aquesta n’estan plenes, les xarxes socials, però convindrem que aquesta classe d’aforismes de fireta no suposen, en la majoria dels casos, una amenaça existencial per a la humanitat. Passa que en el món foll i forassenyat que ens ha tocat viure –un món certament a prova d’hipèrboles i caricatures–, aquesta mena de xaronades poden ser el preludi d’un efecte dominó desolador. Un escenari que porta fins al paroxisme la novel·la El dia que el món va fer un pet com un aglà: resulta que un filòsof insolvent i pretensiós amb ànima de gurú, Milet d’Arboç, ha escalfat el cap a una jove i aquesta s’ha acabat suïcidant. Ara les conseqüències d’aquest acte estan a punt de llançar el món a una crisi planetària que amenaça d’obliterar la raça humana. Per desentrellar la situació, els quatre líders mundials d’aquesta comèdia neorealista disfressada de distopia demanen a Milet que esmeni la seva negligència. Llàstima que el remei acabi sent pitjor que la malaltia.

Vet aquí l’hilarant punt de partida de la primera novel·la de Pere Gorgoll Noell (Amer, 1962), filòleg, poeta i un gran amant de la música dels Beatles. Precisament en homenatge a la seva dèria mitomaníaca l’autor va escriure l’assaig George Harrison o la silenciosa mística del beatle invisible, que el 2002 va guanyar el premi de Retrat Literari dels Premis Recull de Blanes. També ha estat guardonat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Calella, el Premi Pirineu de narrativa o el premi de poesia Vila de Gràcia, entre d’altres. El seu debut novel·lístic, El dia que el món va fer un pet com un aglà (Amsterdam Llibres), ha rebut el Premi Roc Boronat 2023, que ha volgut reconèixer una obra breu, però farcida de substància: una sàtira apocalíptica i acarnissada sobre les dinàmiques que inflamen una societat hipervitaminada, com ara els deliris de grandesa, els perills de la idolatria desbridada o els anhels de transcendència que parasiten qualsevol poder.

El protagonista d’aquesta història és el mencionat Milet d’Arboç, un filòsof de baixa estofa que porta sobre l’esquena «una vida de decepcions metafísiques», com ell mateix afirma. Absorbit per les deflagracions cognitives del seu propi ego, Milet és un individu que es troba a la deriva en l’oceà de la (in)existència, una ànima patètica i narcisista que busca refugi en la seva caverna platònica particular: el món virtual. La seva aventura sentimental, emocional i intel·lectual amb Elisenda d’Avellaneda, una noia que coneix a partir d’un m’agrada clandestí a Facebook, és la gènesi d’una narrativa juganera que dispara en un ampli ventall de direccions, des del tuf egomaníac que desperten alguns aspirants a pensadors fins a una classe política obsessionada amb la perpetuïtat, passant pel potencial autoritari de la tecnologia o les febleses inherents a la mateixa noció d’estat.

El món que dibuixa Gorgoll és un món on l’aparença de revolució és només una façana que emmascara conductes arribistes i pulsions totalitàries

Amb tot, El dia que el món va fer un pet com un aglà requereix una lectura diligent per assumir un estil elevat pel que fa a certes idees i conceptes. La seva veu narrativa s’ubica en un espai indeterminat entre la primera i la tercera persona, prenent certa distància respecte dels fets, però emprant una narració ben amarada del tarannà i la petulància del seu personatge principal. És a partir d’aquesta fórmula literària que Gorgoll crea una paradoxa singular en la qual un llenguatge dens i recaragolat (imparable) xoca constantment contra el retrat esperpèntic (inamovible). Una antítesi que pot descol·locar al lector per la falta deliberada de coherència interna, però amb la qual crea el seu propi registre amb total legitimitat i no poques amenaces. La principal, totes les giragonses semàntiques i narratives dignes d’una ampul·lositat que no queda del tot clar si són el resultat d’un joc metarratiu entregat a l’autoparòdia o una manera poc efectiva de recrear-se en el domini de la llengua.

El món que dibuixa Pere Gorgoll és un món sacsejat per la transitorietat, poc reflexiu i desacomplexadament maximalista. Un món molt semblant al nostre, on la ficció i la realitat es barregen per crear un cos grotesc que s’alimenta de la filosofia de l’absurd. Un món on abunda el messianisme i escasseja el sentit comú; on l’aparença de revolució és només una façana que emmascara conductes arribistes i pulsions totalitàries. És, en definitiva, l’instant abans del pet definitiu, un destí que sembla indefugible, però que cap de nosaltres sap sota quina forma s’acabarà manifestant. Tampoc aquesta novel·la en té la resposta (ni ambiciona trobar-la), però a canvi ens ofereix un diagnòstic. No és subversiu, no és incendiari: és ridículament encertat. L’únic risc és que el seu catàleg de misèries autodestructives acabi superant la caricatura per convertir-se, el dia de demà, en una anodina dramatització.