L’home d’un sol braç contra l’home d’un sol testicle

L’escriptor i periodista Toni Orensanz (Falset, 1970) combina sàviament els dos oficis a Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Columna, 2022), el fruit d’una investigació exhaustiva, entre el document i la ficció. Ens presenta la figura fascinant, polièdrica, d’Eddie Balchowsky, un vell brigadista de la Lincoln que amb el temps esdevindria un referent de la contracultura nord-americana. Jueu, pianista, utòpic, manc, poeta, pintor, borratxo, radical, heroïnòman, l’autoproclamat “rei dels carrerons de Chicago” era “un idealista a qui la vida va maltractar amb acarnissament”. 

El poeta Stuart McCarrell el recordava com “el nostre Falstaff i el nostre Hamlet” , perquè el personatge presenta, a primera vista, l’extraversió i la tràgica comicitat del bufó de les tavernes i , alhora, la introversió autodestructiva del príncep.  Però el retrat d’Orensanz hi afegeix tocs del cavaller de la trista figura, amb el seu perpetu combat contra les injustícies, i de l’home superior de Nietzsche, amb  l’orgullós menyspreu al seu destí d’ invàlid que es negà a ser-ho per convertir-se en virtuós, en el sentit originari del mot virtus: relatiu a l’excel·lència, el caràcter i el coratge.

Aquest llibre absolutament recomanable és la crònica d’un viatge apassionat, gairebé iniciàtic, des de Falset a Chicago, passant per Barcelona, Gandesa i els arxius militars d’Àvila i Salamanca, rere els múltiples rastres que el personatge havia deixat entre el Xúquer, l’Ebre, Illinois i Califòrnia. L’any 2018 començava la seua gestació a Barcelona,  en una entrevista a Carles Hervà, doctor en medicina i doctor en història, expert en la sanitat durant la Guerra Civil. Sortia a la conversa el tren hospital número 20, amb base a l’impressionant túnel de l’Argentera, al Priorat: un pianista i brigadista nord-americà passa pel quiròfan, després d’haver estat ferit en un braç a la batalla de l’Ebre,  “un tal Belchowsky o Belichowsky”, que resulta ser Edward Ross Balchowsky, nascut a Frankfort (Illinois), l’any 1916, i viscut i mort a Chicago, el 1989. La seua història està marcada pel fet ineludible de ser jueu en una petita ciutat d’emigrants germànics,  enverinada per l’antisemitisme durant la Primera Guerra Mundial. 

Aquell “jueu de merda”, que s’havia de barallar cada dia en anar i tornar d’escola, es va trobar amb el fet radical que li oferia Franco -l’home unitesticular- amb l’ajut de Hitler i Mussolini: l’ocasió de combatre  el Mal sentit en carn pròpia. Tenia vint-i-un anys, havia estudiat música a la Universitat d’Illinois i va decidir que  “l’allistament a les Brigades Internacionals s’hauria d’entendre com la decisió més natural del món”. En algun lloc entre Corbera d’Ebre i Camposines, a la Terra Alta, va rebre un mal tret al braç dret que li canviaria la vida.

El retorn a casa va ser difícil per als brigadistes americans. Milton Wolf, el mític comandant de la Brigada Abraham Lincoln, jueu com Balchowsky, ens ho explicava la tardor de 2005, a la seua visita al monument a les Brigades Internacionals erigit a Flix el 1990, en un majestuós mirador sobre l’Ebre. Van ser els pàries de la terra, els sospitosos habituals, “ els marginats, desdenyats i evitats pels respectables polítics”. Els primers seran els darrers: l’Evangeli segons Mateu ens advertia que els primers a enfrontar-se a la internacional feixista serien els últims a ser reconeguts com a defensors de la llibertat i la dignitat de la bona gent.

Explicava Balchowsky que l’atzar el va dur, el 1946, a trobar una partitura pixada al terra de l’urinari d’un antre de jazz, a Chicago, “un concert de violí de Bach, adaptat per Brahms… per ser interpretat al piano amb la mà esquerra!”. Després de quatre anys d’aprenentatge a marxes forçades pels pianos d’amics, coneguts i saludats, després de colar-se  a institucions públiques i privades per assajar amb una disciplina de ferro, la Xacona de Bach va ser executada dia rere dia per la mà esquerra, al costat d’altres peces que s’alternaven en un repertori força heterodox,  Schubert, Beethoven, Listz , Chopin, el Freiheit dels antifeixistes alemanys, El valle del Jarama, Los cuatro generales.  Toca de matinada, preferentment, quan els músics pleguen i els darrers borratxos reuneixen forces per abandonar The Quiet  Knight, el club que cada nit els acull, per enfrontar-se a la dura realitat dels carrers de la ciutat.

La força narrativa de Toni Orensanz transforma converses, entrevistes, reflexions, informes i expedients, tots els materials del periodisme d’investigació, en literatura.  Ho havia fet abans, a L’òmnibus de la mort. Parada a Falset (2008), sobre els estralls de la FAI al Priorat i la Ribera d’Ebre,  i també a El nazi de Siurana (2016), sobre Jan Buyse, un SS belga amagat a Siurana, fins i tot en una novel·la deliciosa, L’estiu de l’amor (2013), sobre l’escàndol  de l’estada de Picasso i la seua amant Fernande Olivier a Horta de Sant Joan, el 1909. Però  en el seu recorregut de contador d’històries, la història del vell brigadista suposa un altre pas de rosca  en l’ofici,  per la seua capacitat de mantenir la tensió del relat al llarg de més de quatre-centes pàgines, amb constants salts en l’espai i en el temps, acompanyat de desenes de personatges que enriqueixen un escrit que avança en una progressió  espiral, com les teranyines de certes aranyes, per atrapar el lector fins al final.