L’herbicida de la bellesa

De petita intentava imaginar un món sense colors. Em sumia en un estat incert entre frustració i pena que em feia trigar vint minuts a beure el got de llet de l’esmorzar. Però és que la llet era blanca i no podia no ser-ho, i com podia jo continuar amb el meu dia en aquestes circumstàncies? Per aquest motiu el petit Fabietto em toca molt a prop de casa, amb les seves preguntes i la seva incomoditat envers un món que sembla que el rebutja.

Però no és pas el món, no és pas la natura, són els adults que, amb la seva seriositat que no és madura sinó cínica, se l’espolsen de sobre com si fos ell la pols que aixeca el rally desenfrenat de falsedats que ells mateixos han muntat i no la seva pròpia passivitat. Els primers capítols del llibre es consoliden en un fresc dels misteris del món als ulls d’un nen, que es deixa captivar per les possibilitats infinites d’una realitat que encara no l’ha fet fora, però que comença a fer-ho. Gairebé tots els adults al seu voltant volen fer-li creure que no entén la vida, tots menys la seva peculiar àvia, amb qui els seus pares l’envien a viure sense gaire explicació. A en Fabietto li obsessiona l’univers infinit del mar i l’existència del calamar gegant, un animal de dimensions monstruoses que tothom vol que oblidi. Per la seva part, l’àvia Giuseppina veu el seu difunt espòs quan cau la nit, enmig la foscor de la seva cuina. Li parla, encara que ell no respongui. Els seus petits grans moments sobrenaturals són l’única calma sincera de la seva existència. En Fabietto ha de conjugar la seva visió del “somriure més bonic del món” amb els prejudicis imposats pels pares, que no han fet cap secret de la idea que l’àvia ha perdut el cap. L’àvia tenia també “els ulls més bonics del món”, sobretot perquè miraven on ningú mira i es treien de sobre el vel impostor de la versemblança. En Fabietto l’entén: “Però no és de sonats, àvia, és preciós”. Ella contesta: “Tot el que és preciós és de sonats.”.

“Així, el viatge sencer de l’ànima humana en tres instants. Presentació, conflicte i desenllaç”. Si la vida és aquest progrés lineal, amb El calamar gegant, Fabio Genovesi fa que ens preguntem què és el que ens passa durant aquest conflicte, aquest nus. Per què s’enreda com uns cordons tossuts que ens fan la guitza mentre es resisteixen a ser descordats? Per què quan ens fem grans coneixem la “Història amb majúscula” i desconeixem les petites històries que ens fan a tots: “Les històries som nosaltres”? Per què quan ens fem grans acceptem “paraules inventades com Honor, Prestigi, Orgull, Departament de Cultura…” i no històries tan veritables com els cops que el calamar gegant s’ha deixat veure? La veu d’en Fabietto sembla la d’un “petit príncep” italià, amb el calamar com el seu xai i el mar com el seu asteroide.

‘El calamar gegant‘ fa olor d’aigua salada i té el gust amarg de la il·lusió perduda, contra la que reivindica la nostra necessitat de ser persones estranyes.

Un ritme interessant i una prosa brillant omplen les primeres pàgines, amb un lleuger preciosisme en les paraules -que la traductora, Núria Saurina Eudaldo ha sabut traslladar-, que va desinflant-se una mica a mesura que en Fabietto perd el diminutiu i esdevé només Fabio. Però, tot i que ara adult ell mateix, perdut entre el tràfic, les andanes, i el telèfon, no ha oblidat el calamar gegant. El recorda i el repeteix com un mantra, cada cop que algun estímul urbà i quotidià li recorda on és, que no és pas al mar amb el “calamar gegant, calamar gegant, calamar gegant”. 

El calamar com un acte de fe, el calamar com la figura espectacular amb què es vehicula el paper de totes les coses que la norma ha establert com a fantasia, imaginació i, fins i tot, bogeria. El calamar gegant com un cop de puny foucaultià contra tots els discursos de veritat: seriosos, apagats i, sobretot, adults. Un munt d’històries juxtaposades hi fan front, convocant personatges d’èpoques i procedències molt llunyanes entre elles. Històries presentades amb salts temporals radicals que desafien la linealitat, però amb canvis d’escenari menys dispars: sempre al mar o vora el mar, tots aquests personatges són, en realitat, fills de la mateixa història. El mateix tentacle gegant mou les seves plomes, les seves investigacions científiques o les seves anècdotes. I tots ells són sempre incompresos.

Genovesi fa del llibre no només una experiència de lectura entranyable, sinó que també és tot un gerro d’aigua freda dirigit a tots els que abandonen el seu Fabietto interior.

El calamar gegant fa olor d’aigua salada i té el gust amarg de la il·lusió perduda, contra la que reivindica la nostra necessitat de ser persones estranyes. Ser algú estrany no és cap problema, no és cap culpa. “Perquè una vida sense creure en res que vagi més enllà del que veus i toques ha de ser més trista que un funeral”. El pessimisme envers la vida adulta d’en Fabio, personatge i narrador, acaba en una rematada final de més pessimisme motivat pel nociu tracte humà del món, la natura i el mar: “Som el verí de la vida, l’herbicida de la bellesa”. La seva denúncia va més enllà de l’ecologisme, entén que la natura som també nosaltres mateixos. Si la concebem només com l’escenari del nostre jogging ocasional o el fons perfecte per a les nostres fotos del cap de setmana ens constituïm com a éssers naturals desconnectats de la natura i, per tant, el nostre és un món on estem alienats de nosaltres mateixos. Infantesa-bellesa, bellesa-imaginació, adultesa-negació de la bellesa, adultesa-infelicitat: per a mi aquests són els conceptes relacionables, en tensió entre ells, al llarg del llibre. Al cap i a la fi, aquest “herbicida de la bellesa” és, també, fer-se gran. 

Genovesi fa del llibre no només una experiència de lectura lleugera i entranyable, és també tot un gerro d’aigua freda dirigit a qui s’adoni que està abandonant el seu Fabietto interior. El calamar gegant pot ser una lectura essencial per aquells que fa temps que es van fer grans i, sobretot, pels que comencem a ser-ho.