El burnout millenial: cansament i paràlisi d’una generació

Confinar-se en un pis voluntàriament i dormir el màxim de temps possible amb l’ajuda d’un ampli còctel de somnífers i relaxants, reduint  el contacte amb l’exterior a sortides esporàdiques per comprar menjar. Aquest és el projecte de la protagonista de El meu any de repòs i relaxació, d’Otessa Moshfegh, que Angle Editorial acaba de publicar en català. El llibre, àcid i mordaç, és una crònica d’un esgotament estrany i permanent; un esgotament paradoxal, que no té a veure amb circumstàncies concretes, sinó que presenta més aviat una qualitat existencial. 

La temptació és relacionar aquest estat, en la novel·la, amb el burnout laboral millenial: el cansament i la paràlisi d’una generació (la protagonista del llibre té vint-i-pocs anys) obligada a esforçar-se constantment per construir un futur laboral en unes circumstàncies econòmiques hostils o per sobreviure a jornades infinites en feines precàries i esgotadores; en l’atenció constant al mòbil, sempre atents a una nova oferta millor, una nova possibilitat. Però en la necessitat de reposar del personatge del llibre sembla haver-hi alguna cosa diferent, que va més enllà: una sensació de futilitat, d’insignificança o d’apatia aguda, que comparteix amb altres obres d’autors joves que han publicat en els últims anys. En són exemple els també nord-americans Ben Lerner o Tao Lin. En conjunt, veus que afirmen que el buit i l’esgotament crònic són en realitat elements centrals de l’experiència millennial. 

Esgotament per absència

Es pot estar esgotat per manca d’alguna cosa? Per una absència? La idea tradicional de l’esgotament ha estat sempre lligada a l’excés, a la sobrecàrrega, especialment  la del treball. En parla la periodista americana Anna Schafner a Esgotament: una història. En les societats capitalistes l’esgotament va tradicionalment de la mà de la transformació en la forma de concebre el temps, convertit en font de valor, i al desenvolupament d’una forma de treball basada en la productivitat mesurable. Ens esgotem per excés de feina, per acumulació de tasques i l’obligació de produir. Aquesta és la naturalesa del burnout, l’afectació mèdica que es tradueix en una fatiga mental i física aguda provocada per exigències molt intenses.

L’experiència de la protagonista de El meu any de repòs i relaxació, però, evoca un cansament diferent. La seva feina, com a assistent en una elegant galeria d’art de Manhattan, és d’exigència mínima. Recull els paquets que s’hi entreguen i saluda als visitants. Té el futur econòmicament força resolt gràcies a l’herència dels seus pares, morts prematurament. És atractiva i té una armari ple de roba de marca. Viu, però, immersa una fatiga apàtica, definida per la falta d’elements que despertin el seu interès, per falta de sentit, per falta de trajectòria. Barreja Ambiens, Infirmiteriols i altres somnífers. Veu compulsivament pel·lícules banals de Whoopi Goldberg. S’arrossega d’una cosa a un altra, sense massa voluntat, “desconnectada de la realitat”.

És el mateix sentiment que habita altres obres d’autors millenials, publicades durant l’última dècada. A Saliendo de la estación de Atocha (2011), Ben Lerner explica de forma autoficcionada la història d’un escriptor que rep una beca per fer una novel·la i es trasllada a viure a Madrid. Els seus mesos a la capital espanyola estan marcats per l’ensopiment i la inèrcia, per la impossibilitat de trobar experiències profundes. Com a El meu any de repòs i relaxació, el protagonista experimenta la seva vida com una deriva insubstancial, com si fos una zona intermèdia entre esdeveniments significatius que no arriben mai. És l’habitant d’una temporalitat plana i buida, d’un present on els moments genuïns de passió, d’interès o d’entusiasme semblen haver estat aplaçats per sempre. “Vivia en una lenta transició entre escenes […] que no tenien contingut intrínsec”, diu de la seva vida.

A Taipei (2013), novel·la d’un altre escriptor millenial, el nord-americà Tao Lin, aquesta deriva s’hi repeteix, només alterada pels episodis de consum recreatiu de drogues els únics en què aquest continu pla i ensopit sembla agafar color. Totes semblen funcionar com una novel·la de detectius on el lector, intrigat, se submergeix en l’esquelet de la trama intentant trobar l’origen del buit i l’apatia, de la sensació de desconnexió, de la inèrcia dels personatges. Però aquest no apareix enlloc: un cas no resolt.

La cancel·lació del futur

Són mostres d’una vivència que sembla localitzada generacionalment. La condició d’una generació, la nascuda a partir de 1980 que s’ha d’enfrontar a un temps que sembla buit. El culpable d’aquest buit o d’aquesta particular fatiga permanent no es mostra perquè no és un de sol, ni és un responsable directe i completament causal. No hi ha dolent, no hi ha assassí. Viu ocult en un segon pla, planant per sobre dels personatges. No són més que les transformacions culturals viscudes per la cultura del capitalisme contemporani des de finals del segle passat. 

Entre elles, el que el teòric britànic Mark Fisher anomena la ‘cancel·lació del futur’. Segons Fisher, la cultura del s.XXI està marcada per la sensació que la vida continua, que els esdeveniments se succeeixen en la superfície però que, a la vegada, el temps sembla haver-se aturat. No és que el temps ja no avanci. És més aviat que el que s’han extingit són les expectatives culturals associades al futur fabricades durant “tot el període de la civilització moderna”, fins a la dècada dels 70 o els 80 del s.XX. En altres paraules, la fi de la idea que el futur implicava un progrés lineal, una millora progressiva. Fisher ens confronta amb la idea que sense aquesta direcció, sense el consol que, amb el temps, les nostres societats també avancen, és molt difícil construir un sentit sobre l’existència pròpia, sobretot amb la pressió de fer-ho com a individus separats de la resta. 

Així l’experiència millenial, com a experiència del subjecte neoliberal, sembla una experiència en suspensió. Com si flotéssim en una bombolla, en l’espai, anant a la deriva, sense poder dirigir-la; una nebulosa separada d’aspiracions col·lectives, allunyada del passat i el futur, desordenada; sense la ‘Història’ amb hac majúscula. Les novel·les descriuen un present que és viscut com una col·lecció d’esdeveniments aïllats, un mosaic arbitrari, sense una línia narrativa que els conjunti i els doni sentit. És un collage desigual i estrany. “Passaven coses a Nova York, però cap d’elles m’afectava. […]. Els extraterrestres ens podrien haver envaït, podia haver arribat una plaga de llagostes i ho hauria notat. Però no m’hagués preocupat” diu la protagonista a El meu any de repòs i relaxació.

Sembla, en definitiva, una experiència atrofiada, mancada d’alguna cosa essencial. Walter Benjamin en descriu una de similar al seu Llibre dels passatges i, malgrat que es refereix a una realitat de fa més d’un segle, alguna cosa encaixa perfectament. L’anomena, Erlebnis i la condensa amb la idea que aquesta experiència “trencada, limitada i desconnectada de la memòria i la comunitat” s’assembla a un “diumenge etern”. Com passa els diumenges, en l’experiència d’aquests personatges, la sensació és que alguna cosa ha arribat al final, però no hi ha res nou que hagi començat encara i que ens empenyi cap endavant. Com al diumenge, apareix l’apatia i el buit, mentre esperem el xoc del dilluns, que trencarà la bombolla i ens conduirà, de millor o pitjor gana, cap a la solidesa d’un nou inici en què tornarem a escalar la corba. Però no arriba.