La impunitat de les afinitats electives

Quan es publiquen noves traduccions o edicions de clàssics, és un gest habitual el d’assenyalar com ens interpel·len avui. És per això que a la contracoberta del primer Goethe (i el primer alemany) que publica la col·lecció Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics ens diu Simona Škrabec: “Walter Benjamin compara una obra literària amb una foguera: podem voler examinar les característiques de la llenya o bé furgar en les cendres, però l’únic que és rellevant és si l’obra té flama. ¿Crema encara? ¿Ens il·lumina? Les afinitats electives preserven, més de dos segles després d’haver estat escrites, aquest batec intern”. Vegem per què. 

Cal llegir Les afinitats electives com un experiment. Un matrimoni protagonista, format per l’Eduard i la Charlotte, convida al seu castell el capità (que es diu Otto, però ningú l’anomena així), amic d’ell, i l’Ottilie, neboda d’ella. Tot just arribar, el capità llegeix d’un manual la metàfora que dona títol i sentit a la novel·la. Les afinitats electives són un fenomen químic en el qual dos elements que fins llavors estaven units de dos en dos, abandonen les seves unions respectives i es combinen d’una altra manera. “Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions”, diu Eduard, i no és massa difícil d’imaginar el paral·lelisme que de seguida tindrà lloc entre el quartet de personatges. La narració mai no es mou del castell i el seu jardí, que esdevé una mena de parc de ratolins que Goethe s’entreté a observar i descriure amb un to rígid (com el d’un informe científic) que s’allunya del romanticisme del Faust o el Werther. 

Ens trobem a inicis del segle XIX i la burgesia comença a guanyar poder. Per tant, es produeix una fractura moral: la burgesia ha de mostrar la seva virtut i moderació diferenciant-se de l’hedonisme i cinisme aristocràtics. Un comte convidat al castell proposa que qualsevol matrimoni caduqui al cap de cinc anys i afirma: “Els culpables de la nostra sorpresa som nosaltres mateixos. Ens agrada massa imaginar que les coses mundanes, i en especial les unions matrimonials, són perdurables, i pel que fa a aquestes, el que veiem una vegada i una altra als sainets ens indueix a creure-hi, en aquesta fantasia que no concorda amb la manera com funciona el món”. 

Parlàvem de l’actualitat del text, i deia Carlota Gurt a la presentació del llibre a La Central que els interrogants que s’obren al voltant del matrimoni i l’amor són el que més ens n’interpel·la avui. A banda de la gran quantitat de fragments subratllables, la traductora es referia a una idea que travessa la novel·la: la impossibilitat d’assumir la responsabilitat davant del desig. Els protagonistes no pertanyen a la noblesa i, per tant, són incapaços d’actuar segons les seves passions però també de sobreposar-s’hi. I aquí rau l’actualitat més evident de Les afinitats electives. Davant del seu dilema, els protagonistes necessiten una predestinació superior que els justifiqui la incapacitat d’educar el desig i la por a la responsabilitat. En el context de Goethe, aquesta força superior era la natura que s’imposa a la raó, ara en podríem dir estructura social o trauma. 

Les afinitats electives està dividida en dues parts, que es pleguen amb un joc d’expectatives. La primera ens convida a especular tot allò que la segona trunca i és així com entra la dimensió tràgica i, per tant, universal en la novel·la. De fet, aquesta evolució té un impacte en el to del narrador, que va deixant la ironia enrere per acostar-se a la transcendència –una manera fàcil de comprovar-ho és comparant la primera i l’última frase. Tant la prologuista com la traductora assenyalaven que tots els personatges duen les lletres “ott” al seu nom: això els despersonalitza i ens indica que les seves posicions són més properes al mite o la faula del que sembla al principi quan encara pensem que estem davant d’una novel·la costumista. Goethe universalitza els seus personatges i això permet que, dos segles més tard, ens hi emmirallem i tornem a concloure que no som del tot lliures davant del desig i que “ningú no es passeja impunement sota les palmeres”. També que, com diu Walter Benjamin, malgrat l’evidència d’un destí tràgic o opressiu, només es pot insistir en l’esperança.

Diuen que Goethe va cremar tots els esborranys i esquemes de la novel·la perquè ningú en pogués endevinar l’arquitectura interna. L’escriptor considerava que calia llegir-la tres vegades per captar tots els fils que la relliguen per dintre. Aquesta edició i traducció n’estan a prova.