Janet Malcolm flirteja amb l’autobiografia

“Si hagués sabut que un dia escriuria sobre l’avi, hauria fet preguntes a la mare. Però ara soc com un periodista amb una llibreta sense anotacions”. Janet Malcolm (Praga, 1934- Nova York, 2021) desconfiava de les autobiografies. No és que no li agradessin; simplement no se’n refiava. Ultraconscient que qualsevol narrativa és una forma d’artifici, criticava els perills d’escriure sobre un mateix a partir de records inevitablement tramposos. Deia, per exemple, que l’autobiògraf té l’obligació de presentar-se com algú extraordinari, encara que sàpiga que és mentida. “Ha de sotmetre l’autisme de la memòria; s’ha d’inventar a ell mateix”. Pels volts de 2010, Malcolm va esbossar unes memòries provisionals. De seguida va deixar-ho córrer. “No puc escriure sobre mi tal com he escrit sobre la gent sobre la qual he escrit com a periodista —va declarar en el The New York Review of Books—. Per a aquesta gent jo he estat com una mena d’amanuense: m’han dictat les seves històries i jo les he explicat a la meva manera. Han posat per a mi i n’he pintat els retrats. Ara no em dicta res ningú”. 

Imatges viscudes: Fotografia i memòria (Farrar, Straus and Giroux, 2023) va ser, doncs, una sorpresa; una sorpresa pòstuma, publicada a tall de comiat dos anys després de la mort de l’autora. Malcolm assaja una mena de memòries volgudament estranyes, que no deixen de ser l’aplec d’una sèrie de textos esparsos —alguns dels quals ja havien aparegut en revistes com The New Yorker i The New York Review of Books— i de caràcter híbrid, a cavall de la crítica cultural i el gènere autobiogràfic. A través d’una vintena d’imatges velles, viscudes però sovint oblidades, Malcolm rememora episodis del passat amb la mirada aguda i alegrement sarcàstica que tant la caracteritza. La majoria d’imatges mostra terceres persones: familiars, amics de l’escola, amics dels pares, desconeguts que formaven part del decorat juvenil. Fins i tot amb la tria de les fotografies, Malcolm esquiva el protagonisme; s’explica a ella mateixa a través dels altres, perquè sap que la vida està feta, sobretot, de relacions. 

Com també passa a Me’n recordo (1970) de Joe Brainard, els records de Malcolm són intuïtius però aleatoris; remena capses de paperam vell i es fixa en certes imatges, sense amagar que les inclinacions de la memòria són contingents. “El fet que encara tingui presents aquests mots ordinaris mentre que altres de més importants m’hagin fugit del cap és un exemple més de la tortuositat de la memòria”. Com Brainard, Malcolm també troba una fórmula fragmentària que li permet trampejar els defectes de l’autobiografia. L’ús de fotografies com a punt de partida trenca la linealitat del relat i distancia la narradora de la protagonista, encara que a efectes pràctics siguin la mateixa persona. Malcolm explica en tercera persona una vida que no li és gens aliena. S’esforça per mantenir-se’n prou apartada; examina les pròpies misèries amb la ploma esmolada amb què, com a periodista, va esbudellar tota classe de personatges estrafolaris. Però, des de sota de la severitat, s’escapen senyals de tendresa envers la nena que veu a les imatges. De tant en tant s’hi reconeix. 

A principis de 2023, Arcàdia va publicar Malcolm en català per primer cop, amb la traducció de Toni Cardona. L’obra inaugural havia de ser forçosament El periodista i l’assassí, el clàssic assaig metaperiodístic que desromantitza la professió amb una agudesa colpidora. Fa uns mesos, l’editorial catalana va treure una segona traducció de l’autora, continuant així l’empresa de recuperar un dels noms fonamentals del periodisme literari nord-americà. D’entrada em va sobtar que optessin per aquesta obra, abans que no pas per Psychoanalysis: The Impossible Profession, In the Freud Archives, The Silent Woman o qualsevol dels altres reportatges i assajos que van consagrar Malcolm com la reina de l’escepticisme literari. 

Però, de fet, Imatges viscudes és tan representativa com els assajos anteriors: la metanarrativitat, la constant que plana sobre totes les obres de Malcolm, hi és present tota l’estona. Si a El periodista i l’assassí dissecciona les relacions entre l’entrevistador i l’entrevistat; si a Forty-One False Starts retrata el pintor David Salle amb múltiples possibles leads periodístics, abraçant la literatura de l’exhauriment de John Barth (o potser inventant-se el periodisme de l’exhauriment!), aquí Malcolm fa visibles la falsa objectivitat de la fotografia i la poca fiabilitat de la memòria. “Fins i tot quan ens explica una història s’encarrega de recordar-nos la seva pròpia presència com la lent a través de la qual es filtra aquesta ‘realitat’ ingènuament imaginada”, escriu Anne Malcolm, la filla de l’autora, a l’epíleg de l’obra. 

Què és més estafador, la memòria o les imatges?, sembla que es pregunti Malcolm, que era una gran aficionada a la fotografia. Les imatges ens apropen a la memòria, o més aviat la distorsionen? Tot enquadrament visual implica un falsejament del món? La prosa de Malcolm llueix especialment en els passatges reflexius: “La major part de les coses que ens passen les oblidem. Els successos de les nostres vides són com negatius fotogràfics. Els pocs que arriben al bany de revelatge i esdevenen fotografies són el que anomenem records”. O bé: “La brillantor dels records pot ser igual d’enganyosa. El passat és un país que no expedeix visats. Tan sols podem entrar-hi il·legalment”. O bé: “Fer una fotografia és un acte transformatiu”. L’autora no intenta recordar-ho tot; abunden els no-recordo-si, recordo-vagament, no-sé-què-devia-fer. I també els comentaris que fixen sobre el paper processos mentals propis de l’escriptura: “L’home podria ser, o no, el director de l’escola”. 

Una de les virtuts d’Imatges viscudes és la varietat temàtica. Malcolm evoca la infància a Nova York, els amors juvenils, les vacances a Atlantic City, els vespres a la Metropolitan Opera House, la relació adúltera amb el seu futur marit, l’antisemitisme dels companys de classe, la relació del seu pare amb Roman Jakobson, les festes dadaistes dels jueus txecs… I, sobretot, la condició d’emigrants exiliats en un país on, tanmateix, la seva família va viure pràcticament tota la vida. “Ara m’impressiona que els pares fossin tan joves quan vam emigrar. Sempre vaig veure el seu passat txec com una roca enorme plantada al davant del seu present nord-americà”. 

Malcolm flirteja amb l’autobiografia, amb una reticència inicial que eixampla l’obra. Estima la fotografia, però no hi creu a cegues. S’ho passa bé recordant, però no té por d’haver oblidat. I descriu amb una precisió —que deia haver adquirit quan, de jove, al New Yorker escrivia sobre objectes per a la llar— que sovint ens fa pensar que aquelles imatges no podrien haver estat descrites de cap altra manera.