Hollande enganya amb banya

Deixeu-me que comenci l’article amb un aclariment sobre el significat del mot enganyar. En català, enganyar pot significar tant mentir com mancar de fidelitat a la parella. De la mateixa manera, en llengua anglesa, s’empra l’expressió  cheat on per posar les banyes, on l’arrel cheat significa enganyar i fer trampes. En francès, en canvi, per parlar d’una infidelitat sexual mai s’usa el terme engany, sinó tromper. En l’idioma franc hi ha una distinció clara entre mentir i follar amb un altre.

Aquesta distinció és molt important per explicar l’afer Hollande. En una societat oberta i plural on cobejar la dona del proïsme no és pecat, el que ens ha d’importar és la mentida en el seu sentit més genuí: no dir la veritat. Com a ciutadans no ens hauria d’inquietar massa si el nostre president té una o quatre amants, però sí que li haurem d’exigir que digui la veritat. Sobretot quan, cada vegada més, al ciutadà ras se li exigeixen explicacions sobre la seva vida personal penjada a les xarxes socials. En una societat on la frontera entre la vida pública i privada es difumina més, els més exemplars de tots han de ser els càrrecs elegits democràticament. I si no són exemplars, com a mínim que siguin sincers per dir-nos allò que són i no allò que pretenen ser.

El senyor Hollande no s’hauria de poder emparar al·legant que és la seva vida privada, com va comentar el ministre d’Afers Exteriors del seu govern. Quan un acte de la vida privada reflecteix uns valors i actituds qüestionables, ha de formar part del debat públic.  (repeteixo: no el sexe extramarital, sinó la mentida a la seva dona).

Això que dic i que el món anglosaxó aplica a la perfecció, en el vell continent pot semblar una forma de totalitarisme soft. Certament, hi ha un punt d’injustícia en valorar Hollande per la seva vida privada, però en les nostres societats organitzades en grans estats només els prejudicis poden donar-te una informació ràpida sobre aquell individu a qui, tot i no conèixer, li transmets la confiança i responsabilitat de governar el país. Els prejudicis no són sempre dolents, són una drecera i una dosi d’informació immediata per actuar ràpid. Per acceptar o descartar un candidat quan no ens podem basar en la coneixença intima o personal.

Si analitzem els actes d’Hollande de forma objectiva indiquen un biaix entre el que diu que és i el que manifesta ser. No es mereix la confiança dels seus ciutadans. Molta gent de bona fer pot pensar – i no sense part de raó – que un home capaç de mentir de forma descarada i reiterada a la persona a qui, en teoria, més estima, què ha de fer amb els altres? Com gestionarà els assumptes d’un francès a qui no coneix de res? Segurament ens manca informació, però tot sembla indicar que la dona no en sabia res. I no em baso en extrapolacions, sinó en les poques dades objectives – fets – que han aparegut (els viatges en moto i d’amagat, la casa en propietat de la màfia, l’hospitalització de la seva dona…).

La coherència mai pot ser un valor suprem, sinó secundari. La coherència absoluta és nazisme. És preferible un home o dona amb contradiccions. Un Churchill i no un Hitler, coherent fins al moll de l’os. El justicialisme o l’escarni públic mai pot ser el més adequat, però tampoc es pot confinar el debat en l’àmbit privat. Ell, per ser un càrrec públic, ha de donar explicacions. Entregar la vida al bé comú ha de significar uns privilegis com el cotxe oficial però també uns peatges com vigilar amb la teva vida privada. No és un artista amb una vida dissoluta, és un càrrec electe.

La solució és tan fàcil com acceptar que ha tingut – o segueix tenint – un amant i continuar governant o deixar la política per dedicar-se a una professió que li eviti ser jutjat per l’electorat. Cada ciutadà ha de calibrar i fer els seus càlculs segons la seva moral personal. Jo, personalment, no tinc res en contra de votar a un guarro. De fet, com les dones que votaven Adolfo Suárez perquè era guapo,  sempre m’he decantat més per Sarkozy i la seva cara de viciós, que per Hollande, que té tota la pinta de ser un pringat incapaç d’agradar una dona si no ostenta un alt càrrec.