Flors de llum a l’ermita

A diferència de l’any passat, dissabte a Folgueroles no feia una calor impossible. El cel era el d’un quadre de marina anunciant tempestats i la xafogor empipava més les orenetes de la plaça del poble, que refilaven i es perseguien angoixades pel temporal que no acabava d’arribar. Cap a quarts de tres va començar el dinar al pavelló d’esports, refugi improvisat, cau protector d’aquests ruixats de maig que mig apaivaguen la set de la terra. Enguany les Flors consistien en un dinar previ, l’espectacle de poetes i músics i el micro obert. Les Flors del Desvari és un festival dins la Festa Verdaguer que celebra cada any la poesia dels Països Catalans. S’obre a la música i, també, a ser escenari per a tot aquell qui tingui desig de recitar allò seu o cantar, com deia Verdaguer. 

La vintena de persones que ens vam apuntar a dinar vam gaudir de plats típics de la cuina catalana: escalivada, fesols, botifarra i grana; tot boníssim i cuinat pel casal d’avis del poble del costat, Sant Julià de Vilatorta. Després d’una sobretaula animada vam enfilar cap al pla de la Damunt. La Damunt és l’ermita que guarda la Mare de Déu de la Demunt, la que va inspirar a mossèn Cinto per escriure “L’Arpa”. Quan fa bo, l’escenari es munta a l’esplanada, a les ombres refrescants dels arbres, però dissabte no n’era ocasió i el temple en va fer el goig. 

De seguida l’ermita es va omplir i va començar l’espectacle. Com l’any passat, la presentadora va ser Clara Garí, enèrgica i entusiasta. Fora l’ermita el vent, que sempre hi és, faci el temps que faci, esbatanava les branques novelles dels arbres i en feia dringar les fulles verdíssimes davant un fons de cel gris, tota una escena de colors foscos i intensos que convidaven al recolliment i il·luminaven encara més a dins l’ermita la veu de Neus Borrell i la guitarra de Miquel Joan.

Borrell i Joan van interpretar poemes i textos d’Anna Dodas, Jacint Verdaguer, Perejaume i Jaume Coll Mariné. La guitarra empenyia la veu, l’alçava – ben aguda a vegades -, la movia, tot fluïa i, al final, com sempre passa en aquest paratge màgic, tot era vent i la poesia era el vent, potser la que havia portat el pardal al quarto d’en Jaume Coll. Borrell i Joan s’entenen bé, s’ajuden l’una a l’altre, poden fer sentir els poemes. 

Després d’escoltar i sentir els textos musicats va tornar Clara Garí per presentar a Maria Isern, que va recitar acompanyada de nou per la guitarra de Miquel Joan i també pel violoncel de Sasha Agranov. Isern, filla de Folgueroles, acaba de publicar Rusc (LaBreu), un poemari que va de l’amor al llenguatge a través de la llengua en totes les seves accepcions i que es recull en el brunzit de tot allò que hi sona i s’entén o no s’entén. No sempre l’experiment d’ajuntar poetes i músics ha estat reeixit a les Flors del Desvari – i ja ha de ser així, seria molt estrany que tothom s’entengués a la primera – però Joan i Agranov tenen experiència i bona oïda per la poesia i van acompanyar molt elegantment Isern que, en sentir-se còmoda, va poder potenciar l’expressió i recitar bona part del llibre. 

En acabar el recital es va fer una petita pausa, just el temps que Clara Garí va tardar a fer la llista de participants del micro obert. Amb l’ermita una mica més buida –perquè la pluja s’havia intensificat i perquè a un micro obert sovint només s’hi queden els participants–, els músics continuen tocant i aquí sí que la cosa es complica, sobretot quan algun rapsode és primerenc. 

No és el cas del primer que va sortir, Salvador Giralt, que també acaba de publicar un llibre, Ni bat ni but, publicat per la col·lecció Grèvol del Centre d’Estudis d’Avià. Es tracta d’un recull de poesia de trobadors que Giralt ha traslladat, mantenint la forma per musicar, al català d’ara. Giralt, que creu en l’amor i creu que els trobadors hi creien va recitar amb passió la passió d’aquests poetes. Cal apuntar que un parell de setmanes abans, quan es va presentar el poemari a la llibreria Foster and Wallace de Vic, el grup musical de Ripoll Les Cantarines va interpretar les cançons de manera esplèndida. 

Tot seguit, Emma Piqué va recitar un poema recent, titulat “Cant espiritual”. Agranov al violoncel va estar especialment emotiu, va entrar de seguida al text. 

Amb un gest avantguardista, Mònica Boixader va treure una edició del diccionari Fabra de l’any 32 i va recitar l’entrada “llum”. Va ser inesperadament poètic, potser perquè va fer veure que el català d’aquella època tenia més cos –o més llum– que el d’ara. Sempre hi ha un moment de reflexió, a les Flors, en el qual s’evidencia la profunditat de sentit que pot tenir la vida amb un bon coneixement de la llengua pròpia. Molt encertadament i amb un altre gest avantguardista i humorístic, Clara Garí va fer notar que hi faltava l’accepció “estar com un llum”. Potser l’any 1932 l’electricitat funcionava millor. 

Sense renunciar al present i a cap pregunta, ni al repòs ni a l’esglai, ni al somni ni al malson, K100 intentava pensar a través d’un poema la frontera entre la genialitat i el ridícul. Rapsode experimentat de pauses treballades, a K100 els músics no el van poder atrapar. Tot seguit, un altre gran rapsode de la terra, Jesús Soler, es va atrevir amb poemes propis que parlaven sobre la natura, que a banda de ser un tema poètic recurrent, per a ell també és una lluita. 

Més tranquils i continguts però no per això menys silenciosos, van cloure el micro obert David Tona, amb poemes propis, breus i densos, i Anna Salvans, que va fer que en aquestes Flors el nivell de rapsòdia es mantingués sempre alt. Quan va acabar, Clara Garí va anunciar que havia perdut la llista que havia fet. Si algú més havia de recitar, no es va atrevir a dir-ho. Neus Borrell i Miquel Joan van retornar per interpretar Josefa Tolrà i Perejaume, al final també amb un punt més de diversió i amb el suport d’una petitona anomenada Nur –una altra llum pel dia! –. 

Per cloure la jornada Clara Garí va exclamar que podíem marxar ben plens i “saber que la paraula és nostra!”. I ho és i amb tota la responsabilitat.

Bonus track verdaguerià

Coses de la vida: el mateix dia 20 de maig, al matí al Casino de Vic, Júlia Bacardit i Anna Pazos gravaven un episodi del podcast Les golfes. Es van referir a Jacint Verdaguer com el “hot mossèn” i a la nit, al duel a Calldetenes entre Francesc García i Arnau Tordera emparat per La Pera, Tordera va interpretar un parell de temes d’Ombres i maduixes, el musical de textos de Verdaguer. Sembla que la Festa Verdaguer se celebrava arreu.