Els morts de Toni Sala

Un assaig és reflexió i mirada interior. Un article tal vegada no passa de temptativa o d’intromissió. Tanmateix, un article té l’avantatge del moment, pot ser actual i oportú segons quin tema tracti o quina personalitat evoqui, però en el millor del casos passarà avall en poc temps. En canvi l’assaig desafia el temps. No hi ha dubte que en Toni Sala mereix un assaig, i algú capaç hauria d’escriure’l. 

Uns quants pensaran en el tòpic de Tolstoi sobre la família, aquell famós inici d’Anna Karènina, però Una família (L’Altra) és un vaixell que navega per aigües distintes. Per començar, Tolstoi no passa comptes amb els seus morts, en Toni Sala, sí. Una família és un llibre testamentari. Una narració que reivindica la figura dels morts en la família, les seves vides, i en especial la del pare, sempre una mica a l’ombra. I alhora és una baula, escrit per a l’àvia centenària i per a la seva filla. Parlar dels morts és parlar en profunditat d’un mateix. Com fer-ho d’altra manera? Una vegada desbrossades les anècdotes familiars venen les vivències del dolor i de l’alegria, la consciència moral de les emocions que et porten a la reconstrucció. I la reconstrucció o la descoberta és sempre la d’un mateix. La vivència s’escriu, és literària. Escriure és pensar. D’aquesta manera la memòria es comparteix, i recordant els morts els fem reviure, perquè la lògica ens ensenya que el nostre trànsit per la vida és molt breu. I el que queda, en tot cas, sempre són els llibres. A Una família  discorren les vides d’uns éssers singulars, la personalitat fascinant de l’escriptor perfectament esbossada -un despullament abissal-, i el revelador trànsit d’una època i d’un país, perquè d’alguna manera, el llibre universalitza Sant Feliu de Guíxols i la Costa Brava. Aquest llegat cristal·lí és impagable, de referència.

Em pregunto com es pot escriure així? Perquè, quina és l’anomalia d’escriure des de l’autoritat familiar? Podríem dir que si la mirada és personal aleshores, forçosament, un ha de ser parcial. Però aquesta parcialitat interessa molt perquè és literària, molt més que l’objectivitat impracticable. Proust diu que l’artista posa tot el seu Jo en la seva obra, cosa força plausible; però també diu que sol presentar a la seva família aquells aspectes que la complauen. Però això, en el cas d’en Toni Sala, no em sembla veritat, perquè hi ha molta valentia i transparència. En tot cas, Una família voreja alguns abismes i no deixa de ser una pregunta, potser una resposta, per a la seva nissaga. 

A nivell literari el llibre és molt bo, molt. És una literatura intensiva i emocionant, que fa pensar i colpeja inesperadament, en profunditat. Segons com sembla una íntima i llarga meditació sobre l’enorme importància de la infància i la joventut, la dels éssers  que conformen la nostra vida, la nostra personalitat. La sort, la dissort, l’atzar: la família. Allò que no es comprèn i que senzillament es viu de forma inconscient agafa tot el sentit amb els anys. El llibre no ens estalvia un substràtum de negror que emmiralla, però és un llibre que il·lumina i ens posa a cobert del terror connatural que tenim a la mort. Una família té un pols narratiu sensacional, i és de les millors proses que he llegit en català, plena de sentències i reflexions, com Pla en les seves pàgines magnífiques. Sens dubte hi ha el ressò de la millor literatura catalana, un estil i un pòsit literaris excepcionals. I com tot escriptor autèntic hi ha l’atreviment i l’honestedat de l’ofici. En Toni Sala escriu la millor prosa del segle XXI.