Els maleïts malparits de Xavier Theros

Any 1848. La guerra carlina assola Catalunya. Una misteriosa banda de trabucaires ataca un mas solitari, un acte sàdic i sense sentit aparent. Per tal de buscar i combatre aquesta misteriosa banda assassina, un militar recluta interns de la presó d’Amàlia de Barcelona. Qui millor que un grapat de criminals per tal de capturar a uns altres criminals? I entre els presos alliberats, el capità Llàtzer Llampades, el personatge que ja coneixíem de l’anterior novel·la de Xavier Theros: La fada negra.

Així comença Tothom ha de morir (La Campana), l’última obra de l’autor de Sants. Té tants al·licients, i tan variats, que costa resumir-los en un article. El plantejament és una excusa per desenvolupar un relat que barreja l’èpica bèl·lica, el gènere negre i, fins i tot, el fantàstic. El segle XIX català té tots els ingredients per a una novel·la d’intriga i d’aventures. El Ripollès de 1848, per exemple, és un escenari dramàtic perfecte: una terra devastada per la guerra, on les columnes de carlins i d’isabelins es persegueixen en un joc mortal, on ningú sap ben bé qui és el gat i qui és el gos. L’atmosfera narrativa és tota una incitació a la lectura: boscos, boira, una banda psicopàtica perseguida per uns militars igualment criminals… i pel mig el pobre Llampades, entre carlins i golluts, entre llegendes i melancolies. Certament, el Ripollès noucentista era un lloc dolorosament real i al mateix temps delirantment surreal.

Arribats a aquest punt no és del tot impertinent una reflexió sobre la novel·la històrica, o de rerefons històric. Els historiadors gairebé mai no queden satisfets quan els novel·listes fan incursions en els seus dominis. Qualsevol desviació dels fets es considera un ultratge a la veritat històrica. Però aquí podríem intentar ser equànimes, i dir que si els autors tenen l’obligació de ser rigorosos en el tractament del passat, els historiadors haurien d’entendre que la història, com l’amor, o el dolor, també és un tema literari, i que un autor mai no escriurà una tragèdia de la mateixa manera que un historiador un assaig acadèmic sobre la Segona Guerra Púnica.

Com ha obrat Xavier Theros al respecte? Vet aquí una de les grans genialitats de Tothom ha de morir, perquè, com el mateix autor ha explicat, les seves fonts preferides han estat les hemeroteques. Com és natural, el que reflectien els diaris de l’època no tenia per què correspondre amb la realitat (en això no hem evolucionat gens ni mica), almenys en el que després es consagraria com a realitat històrica. Però aquest mètode té una estranya virtut: la novel·la potser no recull el que passava exactament, però recull exactament el que la gent creia que passava. El resultat és una delícia. Gaudiu-lo.