Els lul·listes seculars, tretze són tretze, entestats a esbombar la lògica ignota del mag Llull

Fa unes quantes setmanes, Anna Punsoda entrevistà en aquest digital de cultura el comissari del proper Any Llull, Joan Santanach. Només començar, el comissari Santanach deixa anar, com aquell qui res, que Llull «va fer aportacions molt destacades a la lògica medieval». Que se sàpiga, el comissari Santanach no té cap formació en lògica medieval. En tot cas, no m’ha estat possible de comprovar en quina mesura s’hi ha especialitzat —si és que ho ha fet— ni he pogut trobar res que ell hagués escrit, relacionat directament o indirectament amb qüestions de lògica medieval. No hi fa res, el comissari Santanach afirma peremptòriament —per això és un comissari, oi?— que Llull féu aportacions memorables, sense ni tan sols dignar-se a insinuar quines foren i en què consistiren. Hom pensaria que si ell les qualifica de molt destacades, deu ésser perquè les ha pogudes trobar ressenyades en els grans estudis sobre lògica medieval. Doncs, els ho ben asseguro, res de res. Cap estudiós competent en història de lògica medieval no ha considerat mai que Llull hi hagués fet «aportacions molt destacades». Així doncs, mentre el comissari Santanach no enumeri breument quines són les aportacions lògiques de Llull i no ens digui quins estudiosos les han acceptades com a valuoses, resta injustificada la seva contundent afirmació, digna d’un bon lul·lista secular: Llull fou un lògic medieval eminent. Em penso que cap estudiós de la lògica medieval acceptarà que Llull —malgrat el títol enganyós de la seva Lògica nova— hagi escrit cap obra que faci parangó als tractats lògics de Pere Abelard, Pere Hispà, Lambert d’Auxerre o Guillem de Sherwood, per exemple, i encara menys, que els hagi ampliat amb innovacions importants.

Tendeixo a pensar que el comissari Santanach pot afirmar amb tanta rotunditat que Llull féu «aportacions molt destacades a la lògica medieval» perquè s’emmiralla en els membres perspicus de la secta clerical —la dels clerks acadèmics, vull dir— del lul·lisme secular que se senten capacitats per a emetre sense rubor judicis que no poden justificar, però que malauradament converteixen en tòpics inqüestionables.

Per exemple, el mentor de la secta, el Dr. h. c. Anthony Bonner, ha afirmat repetidament que refutar els errors dels infidels era la raison d’être de l’Art.^[1] Certament, la Vita coaetanea, vincula l’Art a l’activitat missionera quan diu que Llull decidí d’escriure el millor llibre del món —això és, L’Art— contra els errors del infidels. Tanmateix, el Dr. Bonner no té prou en compte que la Vita coetanea és una biografia hagiogràfica que interpreta la vida de Llull tal com ell la valorava als 79 anys —quan se sentia aclaparat pel fracàs dels seus projectes missionals—, però no descriu pas quina fou la gènesi del seu pensament quan en tenia 40. I això per dues raons: perquè, en els pròlegs de les primeres versions de l’Art, la conversió dels infidels és tan sols una de les moltes finalitats de l’Art, i mai no és considerada la principal i encara menys l’única; i perquè originàriament la seva apologètica s’orientava a demostrar la fe cristiana i no pas a refutar els errors dels infidels. D’altra banda, Josep Enric Rubio ha assenyalat insistentment que l’Art, esbossada de manera embrionària en el Llibre de contemplació en Déu, sorgeix de la pregària contemplativa que n’és el seu objectiu primordial.^[2] Només posteriorment i secundàriament Llull l’aplicà a l’assoliment d’una visió cristiana integradora de totes les ciències i apta per a l’apologia missionera. Així, els lul·listes seculars, quan repeteixen com un corcó que la conversió dels infidels era la raison d’être de l’Art, falsegen el seu nucli originari: la contemplació.

No estic segur que el comissari Santanach pertanyi ben bé a la secta clerical del lul·lisme secular. Potser, per raons professionals, només n’és un prosèlit distant, però, com si en fos un adepte convençut, engalta amb una seguretat esfereïdora una afirmació que s’adiu perfectament amb els tòpics persistentment esbombats per la secta: l’Art és un enginy lògic pensat per al combat doctrinal i només tangencialment —«fins i tot», diu amb pietosa commiseració el nostre comissari— útil per a la contemplació. En paraules que Anna Punsoda atribueix al comissari Santanach: «Llull va concebre l’Art com a arma dialèctica per a fer evidents els errors dels infidels. Però les seves possibilitats eren molt més àmplies. Ell també la considerava útil per a la investigació científica i el coneixement del món, i fins i tot per a la contemplació divina.»

Que el comissari Santanach em permeti una pregunta: N’està realment convençut que l’Art ha estat mai un instrument útil per a la investigació científica? El deliri dels lul·listes seculars és incontenible! L’Art permet d’assolir una visió cristiana del món, tan legítima i tan limitada com qualsevol altra empresa conceptual, però dubto molt que ningú —ni el mateix Llull, que tan sols era un enciclopedista— l’hagi fet servir mai per a fer recerca científica.

En l’entrevista, el comissari Santanach afirma també que Leibniz s’interessà per la combinatòria lul·liana, com si aquest interès adverés la validesa de la lògica de Llull. Certament, a través dels bigarrats lul·listes del barroc, Leibniz s’hi interessà, però els lul·listes seculars sempre es descuiden de dir que aviat la desestimà taxativament perquè es basava en una estructura lògica insuficient.[3] Per tant, honestament, el comissari Santanach no pot donar entenent que la lògica lul·liana és important perquè influí en la de Leibniz.

Encara més, el comissari Santanach sosté que podem considerar Llull precursor de la lògica moderna i fins de la combinatòria informàtica. Anem a pams. Quina mena de combinatòria és la que ell anomena informàtica? En què es diferencia de les altres combinatòries? Si no sabem ni què és aquesta combinatòria informàtica —el que és jo, no ho sé pas perquè no sóc matemàtic i no l’he trobada explicada en cap llibre sobre combinatòria— com podem dir que Llull n’és el precursor?

D’altra banda, el comissari Santanach també diu que Llull és el precursor de la lògica moderna. Sens dubte, aquest és el tòpic que més enlluerna els lul·listes seculars. Tanmateix, sempre fan mans i mànigues per no haver de reconèixer que —llevat d’ells, uns incompetents en qüestions lògiques— no l’accepta cap lògic modern.[4] Si admetíem que la lògica moderna és bàsicament un metallenguatge, més i més formalitzat, Llull no en pot ésser cap predecessor per la senzilla raó que, per a ell, l’Art és sempre una ontologia que ordena místicament realitats, siguin materials, siguin espirituals.

Per a acabar voldria deixar clar que no sóc cap especialista en lògica medieval —i encara menys en lògica moderna— però m’hi he interessat. Com a llec encuriosit per la lògica, tendeixo a esperar que els clergues seculars que estudien Llull compartiran aquesta meva curiositat. Doncs no, els lul·listes seculars només s’entretenen, pagats de si mateixos, a descriure com funciona l’art —A user’s guide se subtitula el manual de Bonner—, però mostren un omnímode desinterès per l’estudi de la lògica medieval i per les propostes actuals de teologia filosòfica. Sospito que no en saben gaire. Això sí, van esmaperduts cercant de manera indefallent en Llull precedents de la lògica moderna de la qual tenen, pel que sembla, uns coneixements més aviat escanyolits.

En fi, ja ho veieu, els lul·listes seculars han deixat en bones mans la preparació del proper Any Llull: les d’un comissari que, com Daniel Romaní —un altre reconegut expert en la detecció de fluxos culturals invisibles— ens farà descobrir l’enigmàtica influència que la lògica del mag Llull ha tingut sobre els lògics moderns.

Els moderns seculars s’entesten a fer-nos creure en l’existència d’un fantasma tan irreal com el Llull alquimista: el Llull lògic —l’únic que llur ideologia els permet d’acceptar. Quan, arran de la preparació d’un projecte abandonat, la traducció de l’Ars generalis ultima, vaig suggerir a la Dra. Badia que, en comptes del Llull lògic i epistemòleg, fantasiejat pel Dr. Josep M. Ruiz Simón, calia cercar un altre Llull, el Llull teòleg laic que, amb l’ús de la filosofia inherent a l’Art, vol entendre i exposar la fe cristiana, vaig rebre la resposta següent: «Això, els seculars ho tenim superat». I així anem!

[1] Anthony Bonner i Lola Badia. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Empúries, p. 85. Cf. també Anthony Bonner. L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús. Barcelona – Palma: Universitat de Barcelona – Universitat de les Illes Balears, p. 14: «L’Art fou concebuda com un instrument missional».

[2] Cf. el seu darrer assaig, Josep E. Rubio. «Contemplation et prière. Deux composantes de l’Art lullien. Isis, 33 (2012) 59-70.

[3] En una carta a Nicolas Remond, datada el juliol del 1714 —citada per Louis Couturat. La logique de Leibniz. París: Alcan, 1901, p. 38—, Leibniz escriví: «Quand j’étois jeune, je prenois quelque plaisir à l’Art de Lulle; mais je crûs y entrevoir bien des défectuosités, dont j’ay dit quelque chose dans un petit essai d’écolier intitulé De arte combinatoria.»

[4] Vegeu el dictamen que figura en una àmplia miscel·lània recent que de cap manera menysprea Llull, The Developement of Modern Logic. Ed. de Leila Haaparanta. Nova York: Oxford University Press, 2012, p. 75: «Llull never achieved any logical results».