Els Jocs Florals, una de les tradicions literàries més antigues

En la llarga trajectòria i història dels Jocs Florals hi van haver molts defensors i també detractors. Entre els anys 1880 i 1899  “la repetició temàtica i l’anquilosament de la mètrica provoquen la dissidència de les noves generacions, que abandonen la festa”, segons El Nou diccionari 62 de la literatura catalana. El poeta J.V Foix escrivia aquestes paraules a Clara Sobirós: “El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora de l’alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats“. Ara bé, amb l’arribada del Noucentisme i les noves idees estètiques, els Jocs Florals inicien un camí d’obertura i escriptors com Joaquim Ruyra, Miquel Costa i Llobera i Josep Carner s’hi sumen. Eren tres els premis que s’hi donaven: la Flor Natural (millor composició poètica de temàtica lliure), l’Englantina d’Or (composició poètica de tema patriòtic) i la Viola d’or i d’argent (composició poètica de tema religiós o moral). En una segona etapa, els tres premis van passar a ser-ne un de sol amb millor dotació econòmica.

Els Jocs Florals van distanciar-se de les estructures oficials en l’etapa històrica que va del 1911 al 1936, ja que els noucentistes van voler controlar el certamen tot i que no se’n van sortir. El resultat va ser que els Jocs Florals van rebutjar les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans fins l’any 1934. Amb la guerra civil espanyola (1936-1939) i l’arribada de la dictadura franquista (1939-1975), els Jocs Florals se celebren clandestinament a l’interior del país fins que l’Ajuntament de Barcelona en reprèn la celebració l’any 1978, sota el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. També se celebren a l’exili, l’any 1971, a Amèrica (Uruguay, Argentina, Mèxic, Xile, Colòmbia, Brasil, Costa Rica, etc.) i a Europa (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Itàlia, Bèlgica, etc.), amb el nom de Jocs Florals en Llengua Catalana.

El poeta Lluís Calvo apunta que per a ell, els Jocs Florals “són la connexió occitana, la demostració que el Pirineu no suposava cap barrera, ni física ni cultural”. I afegeix: “En època recent, a partir de la restauració, hi ha una mica de tot. El més fascinant és la barreja d’autors força prescindibles -que s’inclinen pel tic mecànic, circumstancial i sense nervi, és a dir allò que després s’ha definit, despectivament, com a “jocfloralisme”- amb poetes que són un referent absolut, com Guimerà, Costa i Llobera, Sagarra, Verdaguer, Maragall, Carner o Apel·les Mestres. De L'”Oda a Barcelona” de Verdaguer se’n va fer un tiratge de cent mil exemplars! Amb això ja queda clara la dimensió cultural dels Jocs”.

Àngels Gregori és del parer que “els Jocs Florals fa alguns anys també van passar pel seu moment de decadència, però també és cert que en l’última dècada hi ha hagut una voluntat de “restauració” que li ha donat al guardó el to que li calia. Tanmateix, cap premi com els Jocs Florals ha anat tant lligat a la història del nostre país”. Gregori incideix en que “la dels Jocs, és una història de glòria, de silencis i d’eufòria, d’interrupcions, de multes, de denúncies i de defensa de la llibertat. Possiblement encara no hem parat prou atenció a la tasca de tota la gent que, des de la comissió organitzadora, celebrava els Jocs Florals a l’exili, que treballaven per ensenyar al món la nostra literatura i concebre-la com a acte de llibertat en un moment en què aquí no ho era. És increïble. Imaginem-nos la celebració dels Jocs Florals a Nova York, l’any 1951, i a un Nicolau d’Olwer advertint, davant l’auditori del MOMA ple, que els pobles petits no tenen altra salvaguarda que el dret i que els pobles no es mesuren pel volum, sinó pel seu pes específic. Aquell any participen quasi 300 obres i celebren la festa en un dels salons del Waldorf Astoria. Increïble!”.

Sam Abrams opina que “la trajectòria dels Jocs és un miracle, perquè es manté des del segle XIX i ha sabut adaptar-se a les contingències de cada època”.  Posa com a exemple “la celebració dels Jocs a l’exili i la seva existència clandestina durant els anys més durs de la Dictadura”.  En destaca la pervivència. “És un dels concursos més antics d’Europa!”, remarca Abrams.

El poeta Ponç Pons diu que, a ell, personalment els Jocs li agradaven més “quan hi havia tres guardons, perquè podia guanyar més gent; però l’important és que el premi hagi continuat, que es mantingui i que serveixi per estimular i dignificar la nostra poesia. Crec que s’hi han anat premiant diversos tipus de tendències i és bo que els Jocs Florals estiguin oberts a totes les poeticitats”. I Jordi Valls replica que “els Jocs Florals ocupen un lloc incòmode en una Barcelona que no acaba de saber lligar la modernitat amb la tradició”. I fa una crítica constructiva: “Caldria trobar elements que embolcallessin el premi amb l’origen trobadoresc, més enllà de les reminiscències carrinclones i classistes que han quedat en el substrat de molts catalans. Els Jocs Florals mereixen una mirada més completa i agosarada, una mirada europea, per copsar la grandesa d’uns premis que arrenquen a Tolosa de Llenguadoc, poc després de la mort de Dant, passant per la instauració a Barcelona pel rei Joan I a les darreries del segle XV, i com no, a la represa de la Renaixença. Els Jocs Florals és el premi més antic d’Europa i si el premi fos al Regne Unit o a França tindria un prestigi internacional extraordinari fora de l’àmbit purament acadèmic”.

Maria Josep Escrivà Vidal recorda què va significar per a ella guanyar el premi.
“En el meu cas va ser important com a escriptora, valenciana (la primera, si no m’equivoque, almenys des de 1984), pràcticament desconeguda fora del País Valencià. Aleshores guanyar els Jocs Florals significava convertir-se en ‘Poeta de la ciutat’ i allò em va ajudar a moure’m molt per tot el territori, i fora. En aquell moment fou una plataforma per a mi que sempre agrairé i de la qual guarde un bell record. Va coincidir amb un canvi en la meua vida personal molt important també. Un any memorable, aquell 2007!”. Ponç Pons rememora el dia que va rebre el premi i comenta que li va permetre en aquell moment, la possibilitat de publicar el seu llibre. “Ara, aquell record tan agradable és la constatació que a l’hora d’escriure sempre partim de zero i que en aquest ofici, a pesar dels premis, no s’arriba mai i s’hi comença sempre”. Jordi Valls explica que, en el seu cas, “va ser com accionar el ‘turbo’” per les mostres d’interès cap a la seva poesia. “Vaig tenir la sort de ser el primer ‘Poeta de la Ciutat’ i vaig fer moltes activitats per projectar els meus versos i el prestigi del premi, en consonància amb una Barcelona que s’estava projectant al món. No tan sols em vaig projectar a Barcelona, vaig fer activitats a Bilbao, a Medana (Eslovènia), entre d’altres”.
Lluís Calvo reflexiona sobre els Jocs Florals d’aquesta forma: “Recordo que cap als anys vuitanta Brossa carregava durament contra els Jocs Florals, que encarnaven, segons ell, tots els mals propis de la literatura carca. Brossa defensava llavors la poesia visual, que avui dia és una forma d’expressió més i que, en certa mesura, ha estat fins i tot depassada per la ciberpoesia. Allò que ha estat naftalínic en una època pot ser, per tant, i amb el necessari procés de reconversió, una bona plataforma per als poetes del present, fins i tot per als més experimentals. Cal mirar-ho tot amb la distància adequada. Que Carles Hac Mor, un dels nostres grans i radicals poetes, hagi guanyat aquest premi desactiva qualsevol crítica en aquest sentit. També vull esmentar gent que, com el mateix Carles Hac Mor, m’és molt pròxima i que han guanyat el premi: Jordi Pàmias, Jordi Valls o Lluís Roda, per esmentar-ne només alguns… I d’entre els més antics Anicet de Pagès, un poeta que podria confondre’s massa fàcilment amb el “jocfloralisme” ranci, però que és interessantíssim i hi està als antípodes. La seva versió del Comte Arnau és, per exemple, necrofílica i gore. Cal llegir aquest poeta, de totes totes”.

Podeu consultar les bases dels Jocs Florals en aquest enllaç.