El mar no banya Nàpols?

Edicions del Cràter ha publicat Anna Maria Ortese en català. Morta l’any 1998, havent publicat quasi tota la seva obra a Adelphi, Elena Ferrante l’ha defensat a ultrança i això ha fet que se’n torni a parlar. L’editorial italiana acaba de publicar en italià Vera gioia è vestita di dolore, cartes d’Ortese a una amistat de joventut.

L’escriptor Raffaele La Capria a L’harmonia perduda, es preguntava: “El mar no banya Nàpols?”. La pregunta, més enllà de l’obvietat, anava carregada de la polèmica que va despertar el llibre publicat per Anna Maria Ortese l’any 1953: El mar no banya Nàpols. Una gran polèmica. De fet, l’autora a la darrera introducció diu que el llibre va ser rebut com una ofensa a la ciutat, que ens fa pensar en la col·lisió amb la literatura napolitana i amb els seus autors. En un context determinat, el Nàpols de després de la Segona Guerra Mundial i de l’ocupació per part dels americans.

A Nàpols hi ha una literatura d’arrel popular, una literatura d’arrel burgesa, tot i els matisos. Ortese, però, deia que el seu llibre era un intent de fer un relat de la cruesa de la immediata postguerra a Nàpols. La Capria (un autor que llegirem aviat en català) en el seu article lloa el llibre, i el considera escrit com una carta d’amor personal a la ciutat: un elogi a una certa manera de ser napolitana. Ara bé, el títol, segons l’autor, i que li va valer una crítica duríssima d’immediat, genera una imatge equivocada, desperta un sentiment de “napoleteanitat” i construeix un estigma sobre la ciutat: bruta, lletja, d’esquenes al mar, caòtica…

El mar no banya Nàpols està format per cinc relats: “Unes ulleres”, “Interior familiar”, “L’or de Forcella”, “La ciutat involuntària” i “El silenci de la raó”. El primer comença amb la conversa entre l’Eugenia i la tieta, Nunziata: “–Filla meva, el món val més no veure’l que veure’l”. Una escena pròpia de Les veus interiors d’Eduardo De Filippo. El tema central d’aquest relat és la vista i la ceguesa de la protagonista, l’Eugenia, que no es pot permetre comprar-se unes ulleres, mentre que la Nunziata n’hi comprarà unes, encara que això signifiqui desencadenar un conflicte entre elles dues.

El relat més suggeridor i més extraordinari és “La ciutat involuntària”. Aquí, l’escriptora renuncia a l’estil naturalista i s’aboca al gènere periodístic descrivint amb molt de detall les condicions insalubres en què vivien milers de napolitans al Palazzo dei Granili, ara destruït. Una veu que reprodueix un efecte cinematogràfic de tràveling mostra unes famílies que viuen en la màxima pobresa. Els cossos, els protagonistes del relat, quasi de dimensions espectrals, interactuen entre ells cercant pa per menjar i adorant el cos d’un nen mort.

És un relat de passió, enmig d’un temps marcat per la supervivència i per la depauperació col·lectiva d’aquelles ànimes. Que el mar no banyi Nàpols deixa intuir, com alertava La Capria, un cert esperit de salvació pretesa i negada a totes aquelles persones. Una reflexió freda i un punt cruel. Lluny de l’imaginari que ha conreat la literatura napolitana de la ciutat. I lluny també de la sentència de Curzio Mallaparte a la seva extraordinària obra, La pelle, que resumia amb duresa el dolor també d’aquelles mateixes ànimes d’Ortese: –Non è una sciocchezza. Cristo era napoletano.