De la cabra de la Legió als cabrits de Fuerteventura

L’escriptora i doctora en Bioquímica Cristina Malagelada (Girona, 1976) acaba de publicar el seu projecte literari més ambiciós a Llibres del Delicte: Les pedres escrites. Amb anterioritat havia guanyat el Premi Cubelles Noir 2020 a la millor novel·la negra escrita per una dona en català amb Costa Bratva (Stronberg Editorial), un relat que l’autora situava a les muntanyes de les Gavarres. En el cas de Les pedres escrites l’escenari es divideix entre Barcelona i Fuerteventura, una illa coneguda i estimada per l’autora, on va descobrir el fenomen guaridor i socialitzador del surf. És impressionant el coneixement que té Malagelada de la zona que descriu, el seu happy place, allò que la fa més humana. Els detalls del que estimem. Aquest domini la converteix en una espècie de Montalbán femení: l’alimentació, els costums típics de La Oliva, de Puerto del Rosario i de Corralejo, el clima, la flora, el paisatge «tot un pedregar de terra vermella i cràters inconnexos». 

El projecte d’Eduardo Chillida per transformar la muntanya Tindaya en una obra d’art natural —un monument a la Concòrdia— cau en males mans i es converteix en un cas de corrupció urbanística i mediambiental. Dues periodistes del mitjà digital Sentinella de Barcelona, la Chaima i la Xisca, es traslladen a l’illa per mirar d’entendre, primer, l’estranya mort del Daniel —l’amic enginyer de mines que començava a indagar en el projecte sota les rodes d’un autobús a Barcelona, i, segon, l’aparició massiva de cadàvers amb els peus amputats, el primer del qual, Javier Noruega (un advocat que havia treballat per als ecologistes que s’oposaven al projecte de Tindaya) va aparèixer l’any 1989 després que uns homes armats amb camises verdes i botes militars haguessin decidit estrangular-lo i escapçar-li els peus i col·locar-los simètricament a sobre dels peus aborígens esculpits a la pedra.  

El personatge de la Chaima és d’aquells que resulten exquisits al lector. Li serveix a Malagelada per criticar, d’una banda, el masclisme d’una cultura marroquina que no ensenya els nens ni els homes a respectar les dones sense necessitat de tapar-les: «La relectura de les religions des d’una visió patriarcal i claustrofòbica massa sovint s’utilitzava com a arma de submissió massiva». D’altra banda, la Chaima és envejada per les seves companyes de redacció i, en comptes de valorar la seva feina, es dediquen a humiliar-la i a fer-li mobbing laboral des del racisme més fastigós escopint-li delícies com: «Marxa al teu país, mora de merda!». 

Quan la Chaima s’adona que el projecte del qual l’informen en un xat anònim pot ser molt interessant i recorre al seu amic-amant Daniel, observen que hi ha dues versions de cada plànol per a realitzar un projecte constructiu estratosfèric que pot resultar letal. A partir d’aquest misteri, Malagelada ordeix una trama que portarà el lector a esbrinar per què el projecte de Chillida no es va dur mai a terme i la relació que té aquest projecte avortat amb el fet que al cim de la muntanya escollida hi ha restes arqueològiques de valor històric incalculable, «uns petròglifs amb forma de peus, obra dels majos, o primers pobladors de l’illa». La manipulació de l’opinió pública per part dels mitjans és un altre dels temes que aborda Malagelada. 

El desplaçament de la Chaima i la Xisca a «la refotuda illa del vent» no només servirà per indagar sobre la corrupció mediambiental sinó que les periodistes veuran clar que polítics, policia i empresaris també estan emmerdats amb els crims i es trobaran amb exlegionaris que regenten bars de platja, sicaris, venjadors, mossos d’esquadra addictes als opioides i d’altres delícies del món obscur però real que ens envolta. En tot moment la Chaima té remordiments per haver emmerdat en Daniel i se sent responsable de la seva mort, un assassinat per encàrrec en tota regla. La penetració psicològica que fa Malagelada és de matrícula d’honor. La «tristor mercúrica» del dia de l’enterrament de l’enginyer traspassa les pàgines de la novel·la. La Chaima cau en un pou, el vianants deambulen fent tard a la vida i el lector només espera que la protagonista es recuperi i segueixi endavant amb el reportatge més important de la seva vida. 

I es fa el miracle. Així que la Chaima descobreix l’assassí d’en Daniel, la seva companya Xisca es posa a treballar per localitzar-lo. És un exlegionari i un guarda de seguretat d’una whiskeria de baixa estofa. El neofeixisme —«l’extrema dreta disfressada d’hipernacionalisme màgic»—, és un dels perills actuals que Malagelada denuncia sense embuts a Les pedres escrites. 

El thriller està servit: Malagelada escriu amb disciplina, compagina dos temps narratius i dos espais geogràfics (Barcelona, 2019 i Fuerteventura, 1989), encadena acció i molt de diàleg i sobretot —cosa que s’agraeix— escampa sornegueria enmig d’una història humana i potent que, en el fons, reflexiona sobre l’eròtica del poder i les intrusions que fa anys que pateix el malaurat món de la cultura.