Confiar en els recursos de la narrativa breu

A la contraportada hi ha una citació d’Enrique Vila-Matas prou brillant per desanimar qualsevol ressenyador que aspiri a expressar-ho millor: “En els últims temps, com més brutalment autobiogràfic es mostra Pàmies, més ficció és el que llegim”. Clar i críptic a la vegada, el dualisme suggeridor de la frase et sotja durant la lectura dels deu contes que formen A les dues seran les tres, que també és un títol clar i críptic a la vegada. Però després d’un parell de voltes, l’equació de Vila-Matas es complica. ¿Vol dir que el Pàmies que escriu sobre Pàmies produeix artefactes més universals i compartibles que el Pàmies que escriu sobre altres coses? ¿Que, com més personal és el material, més gros és l’artifici? ¿O simplement vol dir que el Pàmies autobiogràfic és el que escriu millor? Llegir autoficció sempre acaba amb una meitat del nostre cervell volent llençar la distinció categorial a les escombraries i una altra que no pot deixar de sentir que els escriptors fan alguna cosa especial quan escriuen sobre ells mateixos.

Sergi Pàmies presenta A les dues seran les tres a La Setmana amb Anna Guitart. Diumenge 10 de setembre a les 18:45h (Escenari 2).

Si hem de fer cas a una veu omniscient que ens assegura que parla en nom de Sergi Pàmies, la narrativa breu ofereix recursos propis per entendre les coses. És una idea tan precisa que reconforta i, pel mateix preu, rebaixa les aspiracions de redempció que solem dipositar en la literatura. Justament, Narrativa breu és com es titula l’últim relat del recull, que ens explica la motivació darrere de tot plegat. És una anècdota prosaica: Pàmies va adormir-se al volant i va estar a punt de tenir un accident. El muntatge amb la vida sencera que figura que ens passa per davant abans de morir va quedar rebaixat a un collage d’episodis més humil i opac que justificaria la inconnexió aparent entre els contes: “intueix que aquests tres segons en què ha tancat els ulls amaguen una suma d’històries, visions, premonicions, i records que li convé desxifrar”. El veritable fil conductor de tot plegat és la constatació que el temps passa inexorable, però que malgrat tot tenim el poder de posar el nom a les hores.

La veu del Pàmies autobiogràfic s’acosta més a la dels articles que la del Pàmies canònicament ficcional. Com més periodista d’ell mateix, més analític en la fenomenologia dels sentiments i, especialment, més adverbis amargs, que és com Pàmies adjectiva els que Manuel Vázquez Montalbán emprava als seus articles en un conte finíssim sobre la relació entre tots dos. Quan es converteix en el protagonista, Pàmies troba la manera de ser autocrític sense ser falsament cruel, insubornable a l’hora de sabotejar l’empatia immerescuda que solen perseguir les escriptures del jo, un mestre de la forènsica emocional que ni es salva ni es condemna i enganxa el lector amb la droga dura de la lucidesa molt més que amb la metadona de les misèries particulars. Menys vulnerable que el noi que creia que podia ser fill de Jorge Semprún o l’home de cinquanta anys acabat de separar que vam trobar-nos a L’art de portar gavardina, les històries d’A les dues seran les tres enriqueixen el retaule existencial de Pàmies amb episodis que són a la seva biografia el que les cares B són als vinils.

Els dos contes més personals del volum ataquen la cosa. A La segona persona, Pàmies confessa com, de jove, les cartes d’un poeta famós a qui va demanar opinió el van convèncer de deixar la poesia. El sènior va assenyalar-li que la poesia també ha de ser un artifici encara que els poemes parteixin d’impressions personals, i Pàmies dedica la història a establir paral·lelismes entre la primera crítica literària rebuda i la pèrdua de la virginitat. “Era com si els poemes tinguessin més sentit abans de descobrir el sexe compartit que no pas després”, una manera de resumir que la topada amb els altres ens hauria de treure del narcisisme i obligar-nos a pactar amb la naturalesa agredolçament intersubjectiva del llenguatge. A Díptic bivitel·lí, Pàmies recorda com “una dona amb qui compartiríem fills i un amor imprevist”, grafòloga, interpreta la seva signatura com la d’un impostor, “algú que s’esforça a semblar el que no és”.

Aquestes prevencions sobre la relació de l’escriptura de Pàmies amb la veritat ens tornen a l’observació de Vila-Matas i confirmen que en el Pàmies autobiogràfic l’artificialitat de la literatura no és un joc desconnectat de la realitat, sinó un cert poder, una tècnica que degudament treballada resulta útil per a la vida. En acabar sents que escriure aquests contes ha d’haver ajudat Pàmies a entendre millor les coses que volia entendre, i el miracle artesanal de la narrativa breu es produeix quan t’adones que llegir-los també t’ha ajudat a tu.