Cal consumir la vida

Josep Pedrals torna a captivar-nos amb el seu dir tan engrescador a Confessió del Goliard (Vibop, 2022), el número 18 de la col·lecció Envinats: un llibret taronja ple de versos escrits per a la primera edició del Festival d’Art i Paraula Opera Aperta de Granollers, dedicat a la figura de Dionís. Com explica Esteve Plantada a l’epíleg, aquest text va ser encarregat “per a delectança carnal dels presents” i amb la intenció d’acabar “imprès com un enfilall de 408 versos anisosil·làbics i nou cants, convenientment rimats”, peticions que Pedrals ha acomplert amb escreix.

Per sobre de tot, la Confessió del Goliard és això: una aglomeració de versos ben disposats i acompanyats de cantarella (per facilitar-ne el recitat) que ens entretenen i ens fan partícips d’una bacanal organitzada pel déu del vi, de la vinya, del teatre i les orgies. “Cap a què ens mou, l’estat dionisíac?”, es pregunta el mateix Pedrals en aquest confessar-se irònic. La resposta ve sola: “A defugir l’obligatorietat, / a eludir inquisicions i tiranies, / regenerant-nos la socialitat.”

Més enllà del fil conductor, l’exemplaritat de l’obra recau en la manera com es narra el festí sensual en grup, sense manies. Perquè el poeta i rapsode barceloní distribueix els versos per les pàgines com qui escampa petons damunt d’una pell nua, que es torna de gallina a mesura que van apareixent, també, les il·lustracions de Pau Badia: un erotisme de copes, plomes que s’encenen i genitals erectes. El que està clar és que tot hi és, allà. Sobretot nosaltres, devorant la història, la descripció, els dibuixos.

I és que, mentre que els Antònia Font canten a “Me sobren Paraules” que no troben els mots justos per descriure allò que volen comunicar, Josep Pedrals se situa a l’altre extrem i aconsegueix que tot signifiqui, que res sigui irrellevant, que cada detall compti. D’aquí que hagi triat la poesia com a veu comunicadora –i no la prosa, o el teatre-. Com diu el mateix Pedrals a la Confessió del Goliard, “per dir totes aquestes ximpleries / ens va molt bé d’usar la poesia, / que fuig del dir de sempre, del llenguatge eficaç, / i no pretén de ser racionalista / sinó que vol transmetre la notícia / enmig del seu mateix significat.” I no pot tenir més raó. Que dir versos és, de lluny, del milloret que hi ha. I, si a més a més els ha escrit ell, el gaudi està assegurat.

Què pot sortir malament, d’aquest cant desenfrenat a la vida? Passem-nos-ho bé, i la resta ja seguirà –o no, però ja ho veurem, en tot cas, més endavant-. El consell és el següent: raig de vi i avall!, que la Confessió del Goliard és per viure-la ebris i, preferiblement, en companyia.