Batecs

A fora plou. Intento concentrar-me en la sintaxi, reordenant una vegada i una altra els components de l’última frase, feixugament llarga, sense sentit. Però m’és impossible. Em couen els ulls i em cou per dins aquesta veritat que només sé jo, que no he dit a ningú perquè no esdevingui del tot. Si no es diu no existeix, només es transforma en una flama fantasmagòrica que em crema per dins, m’aixafa la panxa, em pren una mica d’aire a cada alenada. I tanmateix confio encara, que aquesta flama  aviat s’extingirà.

He executat com un autòmat tots els passos que calia fer. Com qui segueix minuciosament les instruccions d’una recepta de cuina. El pas u, la trucada a la clínica, una primera visita ràpida, jo amb roba de carrer i a l’altra banda una dona pulcritud, bata amb bolígraf sense estrenar penjant de la butxaca. Una entrevista asèptica i exhaustiva, historial clínic, possibles malalties, operacions, mals crònics, al.lèrgies. Pas dos, una bateria de proves rutinàries que es van programar amb certa pressa, perquè ja saps –noia jove al taulell, cops de cap condescendents com si jo fos una adolescent imprudent–  no tenim gaire marge abans que sigui massa…– Massa què? massa viu? 

Pas tres, visita per veure els resultats; tots correctes, excel·lents, que demostren la meva salut de ferro i justifiquen cert recel mèdic envers la meva decisió. Perquè és clar, una llàstima, un cos de dona així fort i jove, preparat per engendrar vida. La flama, cremava mentrestant. I seguia bullint per dins quan vaig anotar la data al calendari. El quart i definitiu pas, on ja no hi haurà volta enrere, serà demà. I amb tot, no hi hagut manera d’apaivagar aquest foc. Abaixo la pantalla, l’article aquest cop haurà d’esperar. Que es fotin, tanmateix després el publiquen quan a ells els dóna la gana. 

Un soroll lleu però insistent atrau tota la meva atenció. Un repiqueig constant a la finestra, com si algú estigués tímidament trucant per passar. M’hi atanso i encenc un altre llum per veure-hi més clar. Segueix plovent. Els pins es vinclen a banda i banda, la llevantada no ha afluixat. Ara sento el repicar just al meu davant, a l’ampit de la finestra que dona al balcó. 

Veig alguna cosa. Es contrau, molla, arraulida. No veig ben bé què és fins que no obro la finestra, fins que les meves mans no s’hi atansen, l’agafen i noten uns batecs esporuguits que s’acceleren de cop. És un petit ocell, amb les plomes molles, aixafades. Una ala malgirbada, el bec que s’obre i es tanca cercant algun contacte proper, càlid potser. L’agafo amb les mans amb por que caigui, que faci algun moviment o que prenguem mal sense voler. Però s’està quiet. No és gaire gros, m’hi cap entre les mans, arraulit. Agafo un drap i l’embolico, l’asseco com puc i me’l col·loco sobre la falda després d’acomodar-me al sofà. 

Les plomes grisenques i el pit taronjós em transporten al poble on vaig créixer, allà en dèiem reientinc, d’aquest tipus d’ocell. L’àvia deia que el seu nom senyorial delatava tota la majestuositat amagada en un cosset tan menut i d’aparença tan fràgil. Ella deia que era l’amo del bosc, un príncep vergonyós que només es deixava entreveure enfilat als arbres.

Feia anys que no en veia cap, als bosquets a prop d casa. Ja no en queden gaires d’ocells silvestres. Les cotorres i els coloms ho han ocupat tot. Però pel que sigui aquest petit sobirà ha arribat fins aquí. Es va assecant a poc a poc, les plomes es van bufant, els colors tornen a prendre vida i noto la seva escalfor sobre meu, el seu batec constant. Tanco els ulls i aquest bategar em conforta. Potser amb aquest petit cos arrecerat entre els meus braços, el roig de les flames es va esmorteïnt. Lentament em deixo endur. I m’adormo. 

Quan em desperto amb la claror, el record estrany de la nit m’inquieta, i l’ensurt d’haver aixafat aquell cos indefens em fa remoure de seguida. Però segueix aquí. Comença a piular tímidament, no es pot moure gaire amb l’ala que encara està mal posada, potser té gana. 

Ha estat tota la nit dormint al meu costat. Em pot semblar fins i tot que la seva és una mirada de reclam, que em fita buscant atenció. Què n’he de fer?

Avui és la data per a l’últim pas. Ja està tot programat. La bossa també, ja l’he preparada, amb una muda i quatre coses per a la higiene personal. En principi m’hi quedaré només una nit, a la clínica. Confio que tot anirà bé, però no ho puc allargar més, ha de ser avui. I aquest petit ocell, aquest reientinc, no és cosa meva. M’he de vestir ja o arribaré tard. M’aixeco mentre ell segueix piulant, cada cop amb més força, com si sospités les meves intencions. Obro la finestra i el deixo a l’ampit, al lloc exacte on el vaig trobar. No hi puc fer més.

Quan torno a passar per davant, arreglada i llesta per marxar, segueixo sentint els seus reclams sonors. Però no em puc aturar. Agafo l’abric, les claus a la mà, la bossa penjant de l’espatlla. Tanco els llums i obro la porta. Un peu al replà, després l’altre. La bossa cau a terra. I aleshores, m’aturo.