Xavier Graset: “Els meus articles són com pedres llençades en una bassa”

Xavier Graset és una figura del periodisme que forma part del decorat del país, una mena de ritual. Això encaixa perfectament amb el llibre que acaba d’escriure: La pausa dels dies (La Campana), un recull d’articles de l’última dècada publicats entre El Punt Avui i El diari de Tarragona, ordenats com un calendari interanual on després del 28 de juliol de 2018 ve el 30 de juliol de 2011. Són els articles deslligats de l’actualitat, narracions poètiques sobre el pas del temps i les coses que va vivint Graset, i que junts formen un dietari on té més pes el que roman que el que canvia. 

Algú que parla tant com tu per la televisió què en treu de fer articles al diari?

En Manuel Cuyàs sempre deia: Fes-ho! Escriure ajuda a endreçar el cervell. T’has de concentrar i has de pensar què expliques. Aquests articles són els que no estan lligats a l’actualitat política, i el fet d’estar ordenats com si fos un calendari genera repeticions: Sant Jordi, l’oliva, les mones, el bacallà, Nadal. El calendari és una de les meves obsessions.

Això és el que escriure fa per tu. Què busques que faci pels altres?

No aspiro a picar la consciència de ningú en 2.000 caràcters, que prou feina té la gent. El que vull és, senzillament, compartir. Compartir una impressió a veure si al lector també li passa o pensa “Què diu aquest tronat, aquest boomer!”. Jo vaig tenir el pare gran, i hi havia la sensació de dificultat en la transferència, que alguna cosa del llenguatge, del gest, no em podia arribar. I això em passa a mi amb els fills: el que jo pugui pensar sobre certes coses és molt diferent del que pensen ells. L’expressió que més em diuen quan els parlo d’alguna cosa és “Això ja ho sé!”. I normalment ho saben perquè els hi ha dit un Youtuber sud-americà que els explica la seva visió del món sobre coses que jo també els voldria explicar. És la dificultat de transferir. Els meus articles són com pedres llençades en una bassa, a veure qui les recull, sense cap pretensió.

Quin efecte et fa posar els articles de tants anys junts?

Un cert enyor de l’ahir, no pensant a voler tornar-hi, sinó que vull anar al futur sabent d’on vinc. Si em desdibuixo tant, no sé què faig al món. No és que sigui un tema identitari, però potser sí. I també hi ha la idea de fragilitat, o vulnerabilitat, que surt en molts articles. Tot és molt efímer: sigui en la transmissió del coneixement, o en el fet de ser éssers humans en la natura. A mi m’obsessiona tenir clar quin és el temps de cada cosa. Potser això només ho poden saber els pagesos. També hi ha el valor de l’esforç: que no hi ha res que et vingui donat. En els articles m’agrada donar molta informació molt diferent, perquè m’agrada la idea que a la vida tot està trenat, de la serendipitat i de l’atzar. Potser sembla una gilipollada, però a mi m’enlluerna.

Potser el que més he vist repetit és la idea de Francesc Pujols que els catalans algun dia ho tindrem tot pagat pel sol fet de ser-ho.

En el meu dia a dia treballo amb la informació política, i com que la idea que els catalans ho tindrem tot pagat mai es compleix, sempre contrasta amb qualsevol moment polític. Sobre què fer amb el problema català, des de 1714, els espanyols sí que han aconseguit una transmissió de pensament. Els pressupostos, l’IRPF, les infraestructures… sempre estem igual, i la frase de Pujols em dona molt de joc.

Pla no surt ni una vegada, però el teu llibre em fa pensar en Les hores, el seu recull d’articles dedicats al calendari. En Pla és més fàcil veure-hi un projecte ideològic i una opinió sobre les coses, mentre que costa més etiquetar-te, a tu.

Jo no tinc projecte. No tinc cap altre projecte que dir “Ei, som aquí, som aquests”. A la vida he anat fent sense planificar, i les feines que he fet les he fet perquè m’han sortit, sense saber mai si renovaré. Potser persegueixo una certa poètica, busco la sonoritat i la cacofonia, fer certes referències subtils. Potser m’hauria d’asseure i pensar què vull, però per mi és una cosa sentida, com fer una foto i en veure-la dir: soc aquest.

La poca política que surt al llibre evoca un cert desencantament.

Hi ha la idea de Sísif. La incapacitat i el dubte. Parlem del peix al cove, però mai podem triar el peix que volem, ho tria l’estat. I després encara toca vendre-ho com una gran victòria. Sempre hi ha diferents visions de com afrontar l’encaix, la comoditat, la supervivència. Jo crec que la ironia és l’arma més gran que tenim. 

La ironia, la inclinació cap a la repetició i la pau dels dies… no és tot plegat una mica antirevolucionari justament en una dècada que ha demanat molt de compromís?

Té a veure amb el paper de frontissa que hem de fer els periodistes, i que tinc molt clara la consciència de treballar en un mitjà públic. Amb els anys n’he viscut de tots colors, he vist altres polítics en altres moments històrics, i d’enganys o de projectes que no s’acaben fent n’he vist molts i a molts llocs. Potser sí que tinc un escepticisme sardònic. Però la meva feina és donar els elements i que siguis tu qui acaba de fer la composició.

Què ha canviat més en tu al llarg d’aquests deu anys?

Que soc pare. Que n’he fet seixanta. Que soc més escèptic que al començament de la dècada. Que s’ha mort el meu germà, Pep, que era el segon (perquè els pares ja havien mort). Vas marcant cicatrius. Però mantinc un esperit vitalista, de la joie de vivre. Jo gaudeixo quan surt el sol cada dia. Penso què farem avui, que he quedat amb tu per fer aquesta entrevista, que m’he comprat mortadel·la als italians, que aquest cap de setmana seré a Platja d’Aro i després a Falset. En el fons, en parlar de pausa dels dies hi ha una ironia, perquè jo de moments de pausa només en tinc al teatre, o llegint: el que a mi m’agrada és ser en moviment, o menjant a taula. 

Quin paper té la cultura en la teva felicitat?

Quan trobo que la cultura m’ha aportat alguna cosa, que em fa anar per camins que no havia trepitjat. Com que visc sense pensar, m’agrada quan algú em fa pensar sobre les coses.

En què es diferencia de la felicitat del menjar?

Per mi són coincidents. Com el sexe, que també hi ha alguna pinzellada eròtica al recull. Tot són petites morts. Potser és el fet d’arribar-hi, fer “Ah!”. He fet expedicions gastronòmiques per anar a un restaurant a descobrir una cosa molt específica. I a la cuina també hi ha història, llegat, combinació d’idees. Desxifrem textos, però també desxifrem plats, o cossos. 

Tot aquest plaer de veure les connexions de les coses em recorda que sovint dius que ets creient. És un clixé, però creus que les coses estan connectades, tens una experiència de sentit?

[Riu]. Sí, crec que tot està connectat, que hi ha una certa connexió.

La llengua et preocupa més que fa deu anys?

En el tema de la llengua ens hem de posar les piles. Català no se’n neix, se n’ha d’exercir. Si vols viure vint-i-quatre hores del dia en català, has de fer-ho conscientment. Jo vaig fer de parella lingüística a una noia xinesa que estava casada amb un català, però no parlava en català amb el marit! Al mateix temps, ara venim de Sant Jordi i hi ha molt múscul editorial

En un article parles del que et fan sentir certes expressions quan les llegeixes a Rodoreda o Sagarra.

“Vermell com un perdigot”, “Com un poll ressuscitat”. M’agrada trobar expressions que havien marxat a la francesa, i també veure com n’entren d’altres. L’altre dia anava pel carrer per Reus i un home em va dir “Mi-te’l quin un!”, i em va fer gràcia. La llengua és la meva eina de treball i m’agrada que no perdrem aquesta riquesa. El que m’agrada en Rodoreda i Sagarra és veure la seva modernitat, que els llegeixes ara i són moderns.

Al llibre no parles de la roba, però es nota que t’hi fixes.

Sí que m’ho penso, és veritat. Avui he pensat a dur aquesta camisa sabent que em faríeu fotos per Núvol. Aquesta dècada va començar amb els polítics traient-se la corbata, i, com que el meu programa no és un informatiu, tot i que en depèn, a vegades puc triar entre posar-me’n o no. La corbata va bé per tapar la panxa: quan estic més prim, me la trec. També podria escriure sobre dietes, perquè soc d’excessos, i de tant en tant he de fer dietes draconianes.

Parlant del Més 324: amb les xarxes t’has convertit en un personatge, i dels pocs que poden dir que són estimats intergeneracionalment.

Això em reconcilia amb els mass media i amb estar exposat, perquè en aquestes feines hi ha un moment que penses que agradaràs a tothom. I aleshores arriba l’EGM i t’adones que no. Durant un any vaig fer un monòleg de Txékhov a la Villarroel, en sessió golfa. I anava darrere del Pere Arquillué, que omplia, però quan em tocava a mi, em trobava cinc persones, un dimarts a la nit. Quan veus que generes simpatia, t’afalaga i t’agrada. 

Aquests dies ha corregut molt un moment d’una entrevista al fill de Manuel Vázquez Montalbán, el Daniel Vázquez Sallés, que ha escrit El príncep i la mort, un relat sobre la mort del seu fill petit.

No era pas la meva intenció, no vaig pensar “Ara ploraràs”. Ell ho explicava amb molta serenor, però cada cosa que deia feia que el meu cervell la connectés amb altres coses que jo he viscut. Però no volia mostrar-ho: els periodistes no som importants i el drama era el del convidat. És ell que va perdre el fill. Mira el que dèiem del calendari: ahir hauria estat el sant del fill, i ja no hi és. No és el primer cop que em passa i a vegades no hi ha res a fer: soc d’emoció, de sentiments vius.

D’aquí deu anys encara hi haurà estacions diferenciades per fer un segon llibre?

No m’hi facis pensar, cabró, que jo no planifico mai res! De tota manera, sembla ser que això de les estacions és una idea molt del centre d’Europa, que aquí a la mediterrània les estacions sempre han estat més desdibuixades, que no és una cosa d’ara. Sobre escriure, valoro molt haver rebut bones crítiques de gent que escriu. El meu tarannà no és creure’m les coses, però quan certs escriptors m’han dit que tinc un bon estil, m’han fet content, jo que em pensava que era un desastre.