Viure en temps de desconcert

En el marc de les celebracions del seu trentè aniversari, el CCCB va oferir el col·loqui Viure en temps de desconcert el passat dissabte, 24 de febrer. Sobre l’escenari vam trobar Ricard Solé, llicenciat tant en física com en biologia per la Universitat de Barcelona, actualment professor investigador de l’ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats) i director del Laboratori de Sistemes Complexos del PRBB (Parc de recerca Biomèdica de Barcelona). I Carolin Emcke, filòsofa i periodista, graduada a la London School of Economics, a Harvard i a l’Institut d’Investigació Social a Frankfurt. Emcke ha reportat, per a Der Spiegel, Die Zeit, Süddeutsche Zeitung i El País diversos conflictes a Afganistan, Colòmbia, Kosovo i Iraq, i és autora dels llibres Contra el odio (Taurus, 2017) i Modos del deseo (Tres puntos, 2018). Els moderava Judit Carrera, directora del CCCB i l’esdeveniment va anar precedit per un acte protocol·lari previ amb la presència del ministre de Cultura, Ernest Urtausun, el regidor de Cultura de Barcelona Xavier Marcé i la presidenta de la Diputació de Barcelona Lluïsa Moret.

Un títol com Viure en temps de desconcert evoca tot un seguit de dificultats: és possible obtenir una mirada multidisciplinària sobre el món contemporani? El mateix fet que se celebri la xerrada suggereix que sí, però, en aquest cas, és analitzar la nostra realitat un objectiu en si? O és més necessària una mirada que ens pugui donar claus per analitzar la nostra desconcertant realitat, però que també que ens permeti viure-hi i escapar el pessimisme de l’anàlisi? 

La clau per entendre la nostra realitat continua sent la preponderància absoluta de la informació i la seva monetització.

La mateixa paraula contemporani implica, des d’un principi, un problema de definició: costa posar-se d’acord en fins on arriba la contemporaneïtat. Afortunadament, però el motiu de l’esdeveniment ens ofereix un marc temporal: fa trenta anys neix el CCCB i, una mica més enrera, el 1989, cau el mur de Berlín. És en aquest punt, els dos ponents concorden, que s’inicien els processos històrics que han acabat per definir el nostre present. 

Ricard Solé parla d’aquest període com a revolució de la informació: l’adveniment d’Internet ha ampliat les possibilitats d’interconnexió, en permetre que la informació no sigui només transmesa globalment -quelcom possible des de la invenció del telègraf-, sinó també emmagatzemada i, per tant, valuosa. I aquesta transformació, aquesta preponderància absoluta de la informació, continua sent la clau per entendre la nostra realitat, fins i tot si comencem a intuir que s’obre una nova etapa: la de la intel·ligència artificial, una qüestió que ara mateix centra una exposició del CCCB. Malgrat l’angoixa que ens pugui produir, però, la vertadera revolució està encara per venir, ens recorda Solé: encara queda lluny el moment en què les IA puguin igualar els humans.

La caiguda del mur de Berlín marca un moment de desaparició del pensament utòpic: es comença a pensar la democràcia com a quelcom que es té, com a objectiu assolit, i no com a quelcom que es fa.

Així doncs, ens trobem en aquest moment de frontissa entre dues revolucions, i Carolin Emcke sap ampliar aquesta anàlisi tecnològica cap a la social. Li interessa particularment l’aparició dels discursos d’odi i el menysteniment de les institucions democràtiques. Troba l’explicació també dins d’aquest marc obert des del 89: paral·lelament a la revolució de la informació, la caiguda del mur de Berlín marca un moment de desaparició del pensament utòpic, el famós “fi de la història” de Fukuyama: ja no hi ha cap món possible més enllà del model democràtic, i es comença a pensar la democràcia com a quelcom que es té, com a objectiu assolit, i no com a quelcom que es fa. 

Paradoxalment, però, el fi de la Guerra Freda i el triomf del model occidental no resulten en un enfortiment d’una veritat única, sinó que inicien allò que Emcke anomena l’atac a la veritat: desapareix el poder de la raó com a categoria d’anàlisi i es multipliquen les opinions acceptables dins dels debats en què participem. El punt mitjà (middle ground), per tant, es dissol, i neix en el seu lloc un relativisme que, no per coincidència, sembla estar beneficiant a règims autoritaris i a empresaris de combustibles fòssils. L’atac a la realitat -que Hannah Arendt va definir com allò que tenim en comú- és, a més a més, un atac a la comunitat, al sentiment de pertinença a un grup major que nosaltres mateixos.

Com a societat, remarca el científic, ens havíem preparat per a la crema de biblioteques, però no per a la multiplicació de la informació. 

La pèrdua de la informació comuna -és a dir, la realitat- neix, afegeix Solé, com a estratègia de les grans empreses tabacaleres a mitjan segle XX: davant de l’evidència dels efectes nocius del tabac, es busquen contra-estudis que desmenteixin allò que ja ha estat demostrat per l’evidència científica: així, la insalubritat de fumar esdevé quelcom discutible, subjectiu, i la tendència és, doncs, no fer res. Aquesta estratègia és avui en dia la que domina l’espai intel·lectual públic: se sobrecarrega d’informació, sense barem per comprovar-ne la veracitat, i es tendeix cap a la immobilitat. Com a societat, remarca el científic, ens havíem preparat per a la crema de biblioteques, però no per a la multiplicació de la informació. 

El lloc d’intercanvi d’informació, concorden ambdós, és essencial per entendre aquest canvi de paradigma: les xarxes socials han contribuït, en primer lloc, a l’expectativa que la informació de qualitat pot ser gratuïta i el consegüent desprestigi de la labor del periodista. Però, potser encara més important, el punt cap on han tendit les xarxes socials és el de la preponderància del xocant per sobre del cert. Com afirma Solé, cap discurs transmet tanta seguretat com aquell carregat d’odi, i difícilment podrà ser tan xocant una notícia carregada de matisos com la que fa d’una emoció una realitat.

L’objectiu dels bots russos és inundar l’internet de contingut, independentment de quin, per tal de desgastar l’adversari.

Emcke té un exemple: fa uns anys, va conèixer personalment una activista russa anti-Putin, que s’havia infiltrat com a treballadora a les fàbriques de contingut del govern rus. Quan li va preguntar quines directives ideològiques els havien donat, quin era el contingut que els pagaven per disseminar, l’activista va respondre que no n’hi havia, que l’important era inundar l’internet de contingut, independentment de quin, per tal de desgastar l’adversari.

I és possible acabar la xerrada aquí: ja hem trobat certs punts d’anàlisi que ens permeten comprendre des de la filosofia i la ciència el món contemporani. Queda un tema obert, però: d’on treure l’optimisme per habitar el nostre món?  Solé ens recorda les possibilitats que obre cada dia la ciència, des d’on és possible creure en un futur, i Emcke, que reivindica un espai per al desig polític, fa el mateix: el futur és, per definició, allò que encara-no-és, i, per tant, l’hem de pensar des de l’impossible, des de la complexitat que ens pot aportar un marc de possibilitats sense fi. Podem tornar a casa tranquils, doncs: hi ha esperança.