Una enciclopèdia per un poble sense elits

Vicens Vives afirma al seu llibre sobre els Trastàmares que, després del 1412 -any del Compromís de Casp-, l’únic personatge biografiable de Catalunya és el mateix poble català.  Ho diu partint de la base que el fil conductor de la història nacional no és altre que l’absència d’una classe dirigent capaç de construir una idea sòlida de país. La salut d’una cultura depèn de la relació entre la ciutadania i les seves elits, una relació que a Catalunya sempre ha estat complicada. No cal, però, anar tan enrere per adonar-se’n. La patacada del procés s’explica, entre altres coses, per la inexistència d’una oligarquia disposada a sacrificar el patrimoni en nom d’un projecte polític que no tingui Madrid al centre. Que la immensa majoria dels prohoms nostrats optés per traslladar la seu de les seves empreses fora del principat només serveix per demostrar el nivell de provincianisme que afecta les butxaques més inflades del país, expertes en abandonar el vaixell al primer senyal d’alarma.

Hi ha excepcions, sempre n’hi ha. Però les excepcions no han d’eclipsar la norma. Llegint Els que manen (Edicions Saldonar, 2022), un s’adona de fins a quin punt Espanya ha servit de bot salvavides per a tots aquells patricis catalans que, davant l’adversitat, no han dubtat ni un segon en llançar-se als braços de Franco primer i de la monarquia després. Només cal pensar en el cas de Francesc Cambó, que, de defensar la Mancomunitat, va passar a obrir una oficina internacional en favor de la causa franquista, o de Ferran Valls i Taberner, que, si el 1922 publicava una Història de Catalunya en col·laboració amb Ferran Soldevila, el 1939 canviava d’idioma i de marc geogràfic per escriure la Reafirmación espiritual de España. Casos més descafeïnats, com el de Lluís Bassat i els seus elogis a Felip VI o el de Josep Maria Serra i Farré i l’irònic exili madrileny de Catalana Occidente, només fan que reforçar el patró comú que va repetint-se durant les 600 pàgines d’aquest llibre, nascut del conjunt de reportatges publicats per Miquel Macià i Pep Martí a Nació Digital sota el títol Els 50 noms de la burgesia catalana. 

Sense ser un gran exemple de periodisme d’investigació -moltes de les dades que hi apareixen són de domini públic-, el volum permet entendre què ha fallat, perquè, a diferència del que deia Francesc-Marc Álvaro, no hem guanyat ni sembla que hàgim de fer-ho. I és evident que no ho farem mentre el nacionalisme compromès continuï sent monopoli de pianistes i lletraferits i no l’objectiu d’aquells que tallen el bacallà, ja sigui perquè han heretat un gran patrimoni o perquè l’han construït amb les seves pròpies mans. D’aquests últims, per molt greu que em sàpiga decebre als defensors del llevar-se ben d’hora ben d’hora i demés mantres luterans, hi ha més aviat pocs i els que apareixen a l’índex –Isidre Fainé, Salvador Alemany, Isak Andic, Daniel Sánchez Llibre…- no semblen estar gaire interessats en la creació de cap estat independent. Pel que fa a la resta, els vells rics, els de tota la vida, aquells que carreguen cognoms tan poc discrets com Güell, Godó, Samaranch, Tusquets, Cuatrecasas o Godia, no crec que sigui necessari aturar-se a explicar què en pensen de qualsevol opció política que amenaci l’statu quo on tan bé han viscut durant anys i panys.

Així i tot, és important saber qui és aquesta gent, d’on venen, per què fan el que fan, quines tradicions, idees i sentiments guien els seus actes, una tasca que Els que manen resol amb notable èxit. A això hi ajuda la seva vocació enciclopèdica, que va més enllà de l’egocèntrica voluntat de desvelar exclusives, tan característica dels periodistes que s’han pres massa seriosament les batalletes dels anys daurats de la premsa americana, i es limita a complir amb el desig que Ferran Casas expressa al pròleg: “una grata i útil lectura”. Útil sobretot, perquè un poble té l’obligació de conèixer les seves elits, d’entendre-les, d’atraure-les i, en cas que no se’n surti, de substituir-les.