Una amistat pòstuma amb Espinàs

Pep Antoni Roig comença L’aire de les coses (arallibres) amb una sentència que m’ha recordat “l’amor em fa fàstic” de Mercè Rodoreda a l’inici d’Aloma. L’autor escriu: “Vaig néixer en un país de mentida que durant molt de temps vaig creure que era de veritat”. Josep Maria Espinàs va jugar un paper important a la construcció de la Catalunya que la gent de finals dels vuitanta i dels noranta assumim com la Catalunya de la nostra infantesa. La majoria de catalans a qui ens va educar el tomàtic i a qui encara ens fa por patir un tall de digestió si no esperem dues hores després de menjar, però, no hem llegit l’Espinàs. O l’hem llegit poc. 

Al primer capítol del llibre, Roig explica quin va ser el seu primer contacte amb Espinàs: en Toni Piqué, director de projectes de ElNacional.cat, li va encarregar l’obituari de l’Espinàs. Pep Antoni Roig d’entrada es nega a escriure l’obituari d’un autor que no havia llegit mai, però parlant amb les noies de l’equip de futbol sala de qui és entrenador, s’adona que no tenen ni idea de qui és Josep Maria Espinàs, ni tan sols els sona el nom. “En Toni em va tornar a trucar i em va confessar que havia contactat amb tres o quatre persones (…) però que havien reaccionat igual: Tothom em diu que no coneixen gaire l’Espinàs o no l’han llegit prou”. Finalment, Roig va escriure l’obituari i, d’aquell obituari n’ha sortit L’aire de les coses. 

És impossible parlar de la Catalunya de Josep Maria Espinàs sense gronxar-se en la nostàlgia i l’autor no defuig aquest instint, ans al contrari: es val de la nostàlgia i la transforma en un crit d’alerta per a la seva generació –i per a algunes de les que venim per sota–. Diu, “De petit, el meu únic carnet d’identitat era el del Club Super3; l’única llengua que parlava als dinars familiars, les botigues, el carrer o l’escola era el català (…) A la meva realitat, amb el temps vaig descobrir el món sabent que l’únic president es deia Pujol, l’únic altre president es deia Núñez i l’únic papa que no era el meu pare es deia Joan Pau II”. L’escriptor ens atansa Espinàs des d’una idealització conscient del país dels nostres anys d’infantesa. Essent com som les generacions que encarnem aquell vers de Manel que diu “la vida que ens hem perdut simplement no existeix”, convindrem que la melangia no és una mala estratègia. 

A L’aire de les coses, Pep Antoni Roig va a peu per la seva història familiar i els seus records per descobrir què hi ha d’Espinàs en ell, que és la  manera menys sentimental de dir “què hi ha d’Espinàs en tot el que estimo”: la seva família, la seva llengua, els seus gustos literaris i artístics, el futbol o els bars. Són les coses que vivim cada dia i que, mentre esperem “el que és gran”, ens pensem que són “les petites coses” que ens fan feliços. Però Espinàs sap que el costumisme és la palanca de la vida interior i que el benestar es nodreix d’un xim xim dolç, que és tot el que, malgrat semblar ordinari, ens fa i ens va per dins d’una manera extraordinària. Pep Antoni Roig s’agafa a la mà d’Espinàs per aprendre a mirar-se endins i amb això convida el lector a mirar-se a si mateix. 

La gràcia del llibre és que l’autor i Espinàs, a priori, no s’assemblen gens. No cal haver llegit gaires columnes al ElNacional.cat de l’autor per captar que és un addicte a l’èpica, a les subordinades infinites i a un romanticisme enroscat en l’estil d’escriptura que de vegades dificulten entrar del tot al text. Aquesta solemnitat –que el lector pot seguir percebent com a forçada–, contrasta amb l’escriptura sovint col·loquial, caminant i fixada en tot el que ens passa desapercebut de Josep Maria Espinàs: “la seva lectura –la d’Espinàs– és com una teràpia de xoc (…) escriu d’una manera gens recargolada”. En aquest sentit, el llibre és com una bicicleta. Al pedal dret hi ha l’exageració, la desmesura i, fins i tot, el desordre. Al pedal esquerre hi ha la concreció, la ponderació i la prosa planera, endreçada i transparent. Pep Antoni Roig puja a la bicicleta per, amb un pedal calçat a cada peu procurar trobar l’equilibri entre tot el que fa que la seva escriptura sigui seva i sigui única i tot el que, malgrat seva i única, cal corregir-hi. Tal com el pneumàtic d’una roda es va llimant quan frega el terra, l’autor es va llimant a mesura que el llibre avança i es frega amb Josep Maria Espinàs. 

Més que per tot el que hi és explícit, L’aire de les coses és un llibre valuós perquè el lector té la sensació que l’autor el fa partícip d’una troballa implícita. El llibre és la constatació que escriure –i llegir– és desembolcallar coses d’un mateix gairebé sense pretendre-ho. En escollir un mot –o un mot que ha escollit algú altre i ens ressona–, se’ns revela informació sobre nosaltres mateixos que fins aleshores preservàvem al racó més endormiscat dels nostres cervells. A L’aire de les coses assistim la consciència que pren l’autor rere la decisió de triar un mot o un altre i ens ajuda a entendre què hi ha rere els nostres propis mots. ¿Per què sempre escric “enfadar”, si com a Espinàs m’agrada més “empipar” o “emprenyar”?, ¿per què penso que com més enrevessat és el seu significat més encertat és el lèxic, si moltes vegades funciona a la inversa? Llegir L’aire de les coses fa venir ganes de seguir llegint i de seguir escrivint i, sobretot, com Espinàs, de seguir-ho fent en català.