Un gramàtic colossal

És esperançador constatar que tenim grans especialistes que dediquen la seva vida a fer que la nostra llengua no deixi de ser rica i plena. És el cas de Josep Ruaix, que acaba de publicar Nous estudis de llengua (Ed. Claret, 2023). Atesa la magnitud de l’obra (més de mil pàgines!) i el poc espai de què disposem, ens limitarem a donar-ne una visió general i, com a exercici pràctic i per fer-ne un tastet, oferirem uns pocs dels centenars de fragments problemàtics als quals el tractadista dona una alternativa adequada.

Després que, en el que va de segle, hagin aparegut obres gegantines com la Gramàtica del Català Contemporani, de Joan Solà et alii., o la gramàtica de l’IEC, a molts els semblarà que sobre el tema ja anem prou servits. Però resulta que la llengua és un pou sense fons, una realitat vària i dinàmica (i la nostra –diguem-ho!– infinitament desfigurable…). Doncs Ruaix, que té tant a dir-hi, dedica ara 60 capítols a qüestions conflictives de morfosintaxi, de fonètica i ortografia, de lèxic o d’estilística. I el volum tindria encara més pàgines que les actuals 1.022 si hi afegíssim les constants remissions a obres seves anteriors, com Català complet (I, II i III),  Pràctiques de correcció, Nou diccionari auxiliar, etc.

No és aquest el lloc adient per a descriure amb detall aquesta magna obra. En canvi, sí que escau enumerar alguns dels temes tractats i entretenir-se un xic en algun aspecte estilístic. Tot plegat ja donarà una idea del que s’ha anomenat la galàxia Ruaix, que és d’altra banda el títol de la miscel·lània amb què va ser homenatjat fa uns quants anys, obra editada com una publicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on són professors David Paloma i Mònica Montserrat, els curadors i organitzadors de l’acte que tingué lloc a Moià el 2017, mesos abans de ser-li concedit el V Premi Martí Gasull, Premi Especial del Jurat. (Per cert, en l’acte se li va lliurar una magnífica auca de la seva trajectòria, amb text de Joan Vilamala i il·lustracions de Toni Donada.)

Doncs bé, en el primer estudi del llibre La galàxia Ruaix, “Josep Ruaix: de la divulgació eficaç a la recerca subtil”, hi reflexiono precisament sobre el deute que tenim envers aquest Mestre en el seu doble vessant de divulgador i d’investigador. I és que resulta evident que aquests Nous estudis de llengua són una fita més del segon vessant, fruit d’una capacitat de fina observació i d’anàlisi perspicaç dels fenòmens lingüístics i, en particular, dels que afecten la nostra llengua (sovint en relació amb altres). Si tenim en compte que les circumstàncies han fet que Ruaix hagi bastit pràcticament sol aquesta obra ingent, podríem considerar que ens troben davant un altre dels gegants que dona el país. Tot un regal per a la llengua, doncs!

Hem d’afegir que, amb Nous estudis de llengua, el lingüista moianès reprèn –i supera– els seus anteriors Estudis de llengua (Ed. Claret, 2016) i els dobla en extensió. Els treballs procedeixen de la revista Llengua Nacional (llevat d’algun d’inèdit), però ens són oferts actualitzats i revisats o ampliats. Malauradament, l’autor ens els serveix en l’ordre cronològic de publicació, de manera que la temàtica d’un capítol pot ser que no tingui res a veure amb la del següent. Tanmateix, per a facilitar de transitar-hi, disposem d’un índex sistemàtic, però no pas de matèries, que seria la brúixola imprescindible per a poder navegar en aquest oceà de ciència lingüística (dins la galàxia ruaixiana, en què tots els cossos s’interrelacionen).

Aferrant-nos, doncs, al flotador de l’esmentat índex sistemàtic, direm que el llibre conté, en un primer bloc, capítols introductoris en què el tractadista ja manifesta alguna discrepància respecte de la gramàtica i diccionari oficials (tot i que acata la nova ortografia “per mor de la unitat de la nostra llengua”, pàg. 7, ja prou malmesa). El segueix el bloc dedicat a la fonètica i ortografia, en què, per exemple, es descriuen els límits en l’emmudiment de la erra, o es fa llum sobre usos particulars dels signes de puntuació i de certes convencions tipogràfiques. En el tercer bloc, constituït per capítols llargs i complexos –i en nombre molt superior als seus Estudis de llengua precedents—, s’hi troben intel·ligents precisions i observacions sobre els pronoms febles, els pronoms relatius, certes preposicions i conjuncions, etc.

Pel que fa al lèxic (quart bloc), a part d’aclarir dubtes i donar solucions, dedica un dels capítols a interferències de l’italià (llengua que coneix molt bé i des de la qual tradueix habitualment), com també fa interessants precisions sobre l’ordenació alfabètica i una oportuna defensa de la vacil·lant forma covid, per a ell masculina i aguda, entre altres termes que ens ha deixat la pandèmia. Després del bloc estilístic, l’obra es tanca amb un interessant recull d’usos dubtosos o clarament inadequats que Ruaix ha detectat en la lectura d’una infinitat de textos d’autors i obres molt variats (vegeu-ne la “Clau bibliogràfica” i la “Bibliografia del corpus”, pàg. 987 i següents). 

Reprenc ara el bloc estilístic que, pel fet de ser menys feixuc, escau més de parlar-ne en un mitjà digital i qui ens llegeix es farà una idea immediata de com li pot ser d’útil aquest tractat sempre que el seu horitzó sigui una prosa correcta, precisa i elegant, com ho és, sens dubte, la de Ruaix, vehicle també d’un raonament clar i aclaridor: poderós. Oferiré, en els tres paràgrafs següents, algunes de les oracions defectuoses, que espigolo d’ací d’allà.

Si tot el llibre és molt interessant per a qualsevol persona culta que vulgui endinsar-se sense pressa en les entranyes del català –i, de retruc, d’altres idiomes–, el bloc d’estilística i el de lèxic haurien de ser de consulta obligada per part d’escriptors i periodistes. Que vegin, si no, el capítol “Verbs de narrador”, on es critica Puc tocar-lo? –demanà permís en Lluís (pàg. 141), un de tants dels centenars d’exemples oferts per l’autor. I ara, amiga o amic lector, et toca a tu de millorar-lo. (En la nota final, trobaràs les propostes de Ruaix.)

Un altre fenomen que Ruaix aborda des de l’estilística és tota la casuística que envolta la concordança. ¿Com creus que podries millorar un fragment com  …una sèrie de condicions que potser costarien de trobar entre altres llengües (pàg. 167), o bé  Prepari i gaudeixi d’aquestes vacances (pàg. 355, aquí la cosa va de zeugmes)? En “Cacofonies, repeticions i redundància”, l’autor desaconsella Trobo una mica anormal que no m’hagin demanat el meu parer sobre el nou Auditori (pàg. 406), com també Guia completa de tots els actes (pàg. 408). Com ho arreglaries?

Igualment interessant és el capítol “Incoherència”,  en què es critica Tu mateix pots dibuixar algunes de les coses, les retalles i després les enganxes (pàg. 413). I en “Ambigüitat i desordre”, el gramàtic rebutja Cinc milions de cotxes circularan pel pont de la Puríssima (pàg. 432), com també, dins “Anacoluts”, l’oració Així, brochette, tot i que s’ha adaptat oficialment en broqueta, hi ha gent que en diu brotxeta (pàg. 884). Finalment, en el capítol “Col·lisió o confusió de construccions, falta de correlació”, es desaprova Després de fetes aquestes valoracions sobre el Cadastre, creiem que és una documentació… (pàg. 895). 

Val a dir que, a més d’un estilista nat, el Mestre moianès destaca per l’irrevocable amor envers la llengua. Situant-se, però, dins el marc d’una actualització fidel a l’obra fabriana, Ruaix ha resultat incòmode a alguns. Com es podrà comprovar en la vasta obra que comentem, algunes institucions i persones de vàlua són objecte d’alguna crítica (hi manifesta acord o desacord, degudament fonamentats i amb voluntat constructiva). I tanta independència de criteri li ha passat factura: no ha estat nomenat membre de la Secció Filològica, com hauria resultat més que lògic! Val a dir, però, que finalment els mateixos criticats han hagut d’acudir al seu savi consell, des de Solà per a la correcció de la GCC fins a l’IEC, a qui el nostre autor ha assessorat sovint. (Per cert, Ruaix hauria escrit “al IEC”, una dada més que il·lustra la manca de consens, que enfastideix l’usuari mitjà, el qual, d’altra banda, encara troba inaplicable que la forma os designi ara tant l’animal com la part de l’esquelet; sobre aquest tema, pots pitjar aquí).

Mentrestant, restem a l’espera que el país dediqui al Mestre més i merescuts reconeixements públics: els hi devem, com a segon Fabra que és! Però ¿no és de per si prou eloqüent que, segons la Viquipèdia (en l’entrada Josep Ruaix i Vinyet), ja hagi venut una quantitat de més 2.200.000 exemplars dels seus títols? Que sigui el lector, tanmateix, qui s’endinsi en l’oceà ruaixià i albiri amb els seus propis ulls la qualitat de l’obra, adonant-se de la seva utilitat per a millorar l’ús de l’idioma. I un bon moment per a emprendre tal comesa és, sens dubte, el que ens proporciona la calma dels dies estivals. El viatge li exigirà coratge i temps, però en tornarà infinitament enriquit.

Jaume Macià i Guilà

NB Possibles alternatives de Ruaix als fragments citats (explicació en la pàgina corresponent del llibre):

 Pàg. 141: “Puc tocar-lo? –demanà en Lluís”; pàg. 167: “…costaria de trobar…”; pàg. 355: “Prepari aquestes vacances i gaudeixi’n”; pàg. 406: “Trobo una mica anormal que no m’hagin demanat el parer sobre el nou Auditori” o “… no hagin demanat el meu parer sobre…”; pàg. 408: “Guia completa dels actes”, o bé “Guia de tots els actes”;  pàg. 413: “Tu mateix pots dibuixar algunes de les coses; després les retalles i les enganxes”. També: “…algunes de les coses, retallar-les i després enganxar-les”; pàg. 432: “…circularan durant el pont de la Puríssima”; pàg. 884: “Així, brochette, tot i que s’ha adaptat oficialment en broqueta, és pronunciat per alguns brotxeta”; pàg. 895: “Després de fer aquestes valoracions sobre el Cadastre, creiem…”. O bé: “(Un cop) fetes aquestes valoracions sobre…”.