Salvador Puig Antich: una lluita inacabada

El 2 de març de 2024 es van commemorar els cinquanta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Cinquanta. Si les autoritats franquistes, clarament aferrades a la mort de Carrero Blanco i ansioses de revenja, no s’haguessin mostrant tan inflexibles, aquest any hauria celebrat el seu setanta-sisè aniversari. I, per molt anys que passin, el cas de Salvador Puig Antich continua erigint-se com un estendard que recorda la dura repressió de quaranta anys de franquisme. A cinquanta anys de la seva mort, recordar el seu nom és invocar els milers de víctimes —algunes anònimes, oblidades i invisibles— que varen apagar-se en el més absolut dels silencis i en la impunitat d’un sistema que cosia i descosia per tapar les pròpies vergonyes. Parlar de Salvador Puig Antich l’any 2024 és parlar de memòria: és recordar la més cruel de les atrocitats —l’assassinat— i desafiar un règim que, tot i que es va anar apagant, encara avui s’aferra en l’abús i en la connivència per deixar oblidar la història de molts Salvadors.

Amb el pas dels anys, no han estat pocs els treballs que han qüestionat un judici que es troba lluny de ser exemplar. L’any 2014, en motiu del quarantè aniversari de la seva mort, Jordi Panyella publicava Salvador Puig Antich, cas obert; ara reeditat i revisat, també a Angle Editorial, per denunciar un procediment encara ple de preguntes i on la justícia ha guardat, una i altra vegada, un llarg silenci. El llibre és un viatge periodístic, no només en la cerca de testimonis i la consulta de documents, sinó, especialment, dels interrogants que apareixen durant la investigació i en la construcció del propi relat de la narració. L’ús de la primera persona es distancia de l’àgil Compte enrere de Francesc Escribano (2001) —llibre que va tenir la seva continuïtat en la pel·lícula de Manuel Huerga (2006)—, però, a la vegada, ens permet acompanyar l’autor en el propi procés de reflexió i descoberta. Com posa de manifest, el cas de Salvador Puig Antich és una successió de despropòsits. És la teatralització d’una investigació que havia d’amagar la incompetència i la violència exercida per les forces de l’ordre: relats que es contradiuen, declaracions que ometen informació o que es modifiquen, testimonis clau que no son consultats, l’ús de la tortura i la manipulació per aconseguir els resultats desitjats, els entrebancs (constants i absurds) amb els que es va trobar la defensa, documents que es fan desaparèixer abans d’incorporar-se en cap procediment… Incerteses, en qualsevol cas, que generen nous interrogants sobre un procés que, encara avui en dia, està ple de paranys, mentides i mitges veritats.

En motiu dels cinquanta anys de la mort de Puig Antich, no han estat poques les notícies, publicacions i actes que s’han succeït per recordar l’aniversari. 3cat, per exemple, ha estrenat Salvador Puig Antich: El llibre vermell. La sèrie documental la integren dos capítols on es reconstrueixen amb efectivitat la detenció i el procés judicial, tot i que el fil conductor del llibre vermell i la informació inèdita d’uns micròfons durant les deliberacions es difuminen per deixar espai a una mena de catarsis emocional amb la que es conclou el segon capítol. Per altra banda, també cal destacar els actes celebrats al centre cultural La Model dins del cicle Puig Antich. El compromís vigent (1974-2024), l’escenari on el 2 de març de 1974, en una mostra d’extrema (i salvatge) violència i caducitat (tant pel que fa el mètode aplicat com pel règim que l’aplicava), el garrot vil segava la vida de Salvador Puig Antich. Unes hores abans, a Tarragona, també moria Heinz Chez al aplicar-se-li la mateixa pena.

Segurament no hi hagi millor lloc que La Model, que va tancar les seves portes com a centre penitenciari l’any 2017, per acollir un programa de xerrades i actuacions on, des de la reflexió, la música, la literatura, el teatre i el cinema; s’ha volgut construir un espai pausat per teixir un diàleg sobre la importància de la memòria. Amb més de 30 participants, i conduit per David Fernàndez, s’ha parlat del passat com a contrapunt per analitzar present i futur. La mort de Salvador Puig Antich ha estat el punt de partida per dialogar amb moltes altres injustícies i violències (a destacar, sense anar més lluny, l’exercida contra Palestina).

En aquestes jornades, La Model es converteix en una finestra a través de la que revisitar moments incòmodes, però vitals per repensar futurs més dignes en un context global de convulsió social. El dia de la inauguració, David Fernàndez, des de la tercera galeria de l’antiga presó, rebia, en una conversa telemàtica, a Pepe Mujica. Amb tristesa i ironia, l’expresident uruguaià recordava els perills de l’oblit: el Penal de Punta Carretas de Montevideo, on va estar empresonat, és, avui, un centre comercial que, en paraules seves, «dissimula el seu passat». La memòria és un compromís que cal construir com a societat si no volem que acabi desapareixent. És per això que l’antiga presó de La Model, com també el cas de Salvador Puig Antich, és una ferida oberta: és un espai incòmode que exigeix una reflexió i un posicionament polític. Cal reafirmar el compromís de vetllar pels relats que ens permetin construir una memòria més justa. D’aquí la importància, de fet, d’un projecte de ciutat a llarg termini sobre la memòria que, a més de La Model, hauria d’ocupar altres espais com la comissaria de Via Laietana, testimoni històric de la tortura i la impunitat policial.