Qui és el darrer a saltar

Dos nois condueixen a tota velocitat en cotxes robats cap a un precipici. El darrer a saltar del cotxe, guanya. Aquesta juguesca, que es coneix com a Chickie Run, surt a pel·lícula “Rebel sense causa”. Devia tenir deu anys quan la vaig veure i l’he hagut de tornar a mirar per recordar com acaba l’escena. El que sí que em va quedar gravat va ser la tensió entre els dos protagonistes; la mirada dels nois jugant-se la vida estúpidament per veure qui era més valent davant la seva colla i la seva noia. Perquè el que els encenia no era ser més que l’altre, si no no ser menys. La por al ridícul.

Per reajustar l’ecosistema planetari i no anar cap al penya-segat sé que hauria de canviar unes quantes coses de la meva forma de vida. Però, per què he de ser el primer? Per què m’he de limitar a moure’m en transport públic i a anar traient la llengua per arribar als llocs, quan els companys de feina i els amics i els veïns no ho fan? Per què he de viure amb objectes apedaçats quan la pressió social em condueix a recomprar-los? I encara pitjor: si m’esforço a canviar les meves conductes per millorar l’ecosistema, com les explico als amics sense que s’ho prenguin com un judici? Jo no vull aïllar-me socialment!

Un bon amic em va explicar que van fer una trobada amb dues famílies que feia temps que no es veien. Uns vivien a Alemanya i van venir en tren per evitar l’avió, per consciència mediambiental. Els altres acabaven d’arribar d’un luxós creuer per la Mediterrània i tenien ganes d’explicar-ho. La tensió flotava en l’ambient. Van haver de buscar converses alternatives per reteixir els lligams de la seva amistat.

Algun dia m’agradaria fer un viatge amb avió amb la meva dona i els meus fills a l’altra punta d’Europa. I voldria no sentir-me culpable, però tampoc fer el préssec i ser dels pocs que decideixo no fer-lo. Tant de bo ens poséssim d’acord en uns límits de sostenibilitat: viatges en avió per turisme, per exemple, un màxim de 2.000 km per persona i any, o de 1.000 km, o de 0 km. El que acordéssim a partir d’un bon anàlisi de dades. Perquè jo no vull ser el primer en sacrificar-me. O tots o ningú.

Aquí topem amb la globalització. Podem posar-nos límits a escala local, regional o nacional, però no és fàcil ni ràpid acordar lleis entre territoris.

En l’àmbit empresarial encara és més difícil actuar sol. La majoria de les mesures per reduir l’impacte sobre l’ecosistema comporten una pèrdua de competitivitat que pot fer inviable un negoci. Això només té una solució, i és obligar-nos a lleis que afectin alhora a totes les empreses d’un mateix sector. Igualar les regles del joc, frenar tots al mateix moment i intentar que ningú prengui mal en la frenada. És a dir, ajudar a les indústries que cal reconvertir.

Aquí topem amb la globalització. Podem posar-nos límits a escala local, regional o nacional, però no és fàcil ni ràpid acordar lleis entre territoris. Ben cert que ho intentem en cimeres pel clima, però el ritme és insuficient, les dades ho certifiquen. Sembla que, per preservar l’ecosistema, tot ens indica que és millor actuar localment; a fer negoci, consumir i controlar-nos en proximitat.

Així que, per no caure al precipici em caldrà buscar acords i acceptar situacions incòmodes. Perquè si vaig sol, tots esperarem a l’últim moment… i mireu com acaba l’escena de la pel·lícula.

P. S.

Amb relació a l’article de la setmana passada, l’alcaldessa de Sant Cugat em va respondre que “Gràcies per les idees. Ens queda molta feina a fer. Hem reflexionat molt i ara toca concretar” I em proposa continuar-ne parlant. Estaré amatent a veure quan passem als fets.

De l’Ajuntament de Barcelona de moment no n’he tingut reacció. Vaig contactar-hi via Twitter a @BCN_Ecologia, @bcn_ajuntament, @accioclimatica i @sostAMB. Ja us diré si tinc èxit en un futur.

Una amiga em diu que farà arribar les propostes de l’article a l’ajuntament del seu poble, Miravet. No em pot fer més il·lusió que creixi la xarxa!