Per què es va enfonsar Barcelona?

“Amb un estil irònic i enrabiat, Marc Roig ha escrit un llibre polèmic que farà posar vermells els responsables culturals”. Mentida. Barcelona, cultura sense capital (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021) no és un llibre polèmic i no farà posar roig a ningú. I això es deu al fet que l’assaig no és més que la crònica d’una desfeta que ja ha estat consumada i que, per tant, poca controvèrsia pot generar. Roig té el mèrit d’explicar coses que poden ser obertament dites perquè no tenen solució. Al que ell mateix anomena “arxiu de vanitats institucional” ens parla de la derrota de Barcelona com a urbs -tant en l’àmbit cultural com en el polític-, de com Madrid ens ha passat la mà per la cara en tots els aspectes i de com de condemnats estan Catalunya i el català en un món on totes les farses de la Transició han quedat al descobert. Ho fa amb un to divulgatiu, entenedor, ajudat per una prosa amena que té com a màxima valedora un seguit d’oracions breus i contundents que permeten pair millor una decadència que pot ser intuïda tot observant el panorama que ens envolta. 

Marc Roig i Badia i Francesc-Marc Álvaro presentaran Barcelona, cultura sense capital a La Setmana el pròxim divendres 17 de setembre a les 20:20h en l’escenari 1 del Moll de la Fusta.

Més enllà de l’interessant paral·lelisme que fa entre els binomis noucentisme-modernisme i maragallisme-pujolisme, tot vinculant -de forma força innovadora- la ideologia del PSC dels noranta amb la dels seguidors d’Eugeni D’Ors i el folklorisme convergent amb el del Maragall avi, el principal atractiu del llibre radica en la seva capacitat per posar noms, cognoms i xifres a la inoperància cultural dels gestors d’una ciutat on l’afany pel cosmopolitisme i la megalomania han creat una cultura desconnectada de les masses populars i incapaç de potenciar o, com a mínim, defensar el que hauria de ser el seu grial, és a dir, la llengua, la nostra, el català. Aquesta és la part bona, la que se salva, la que podria fer del volum una bona guia per als temps que han de venir, un decàleg d’allò que no s’ha de fer si volem seguir existint com a país, nació o club de petanca. El problema arriba a l’hora de buscar solucions i és que, obviant el relat que fa Roig dels seus èxits com a gestor al Centre Cívic La Sedeta a finals dels vuitanta o com organitzador de tallers per a nens al MACBA de principis dels dos mil, les propostes es limiten a dir que “calen apostes valentes” o a recordar-nos com de fantàstiques són les polítiques culturals dels països escandinaus.

Però deixant de banda això, un pecat aplicable a tants altres escrits -sempre ha estat molt més fàcil desconstruir que construir-, el principal problema del llibre radica en la seva concepció sobre allò que és, o que hauria de ser, la cultura. L’autor sembla pensar a través dels tòpics del Maig del 68, segons els quals la cultura -la de veritat- ha de ser quelcom allunyat de les dinàmiques mercantils i orientat a fomentar el pensament crític, a “mossegar la mà que li dona menjar”, com diria Terry Eagleton. La intenció pot ser bona, sobretot si pretén atacar una política cultural que, a través dels recursos públics, ajuda a enriquir a unes quantes empreses privades que no reverteixen els seus beneficis en la col·lectivitat, però seguir pensant que existeix la possibilitat de crear una cultura independent del poder i destinada a fer del món un lloc millor per simple amor a l’art és un símptoma de la desorientació que ens ha portat fins on som avui. En un breu exercici d’arqueologia històrica, Roig ens explica que, fins a mitjans del segle XIX, els artistes tenien més d’artesans al servei de la propaganda institucional que no pas de genis autònoms i em sembla especialment il·lús pensar que el parèntesi del segle XX pugui ser considerat com el normal i desitjable. “L’artista contemporani és una mena de bufó que es comporta com una rockstar en els escenaris institucionals”, diu. I no es podria dir el mateix de Michelangelo, Leonardo da Vinci, Botticelli o Goya? I no és això perfectament comprensible? I no està bé que així sigui?