Pascal desemmascara els jesuïtes

Havent passat un any de Pensaments i opuscles, Adesiara torna a Pascal, amb un dels llibres més representatius del filòsof. Es tracta de Provincianes, un text que s’adreça a un lector imaginari per desplegar una crítica de l’orde ignasiana. Pere Lluís Font presenta una síntesi final de les cartes a la darrera part del llibre, a més de diverses anotacions aclaratòries i comentaris que ajuden a contextualitzar una obra que, tot i haver escrita al segle XVII, és d’una actualitat esbalaïdora.

Val a dir que ja en vida, l’obra del francés havia conreat un gran èxit. Les Provincianes van ser el gran best seller europeu del seu temps. Es calcula que va tenir al voltant d’un milió de lectors. Immediatament van ser traduïdes i se’n va fer fins i tot una edició políglota, amb 4 columnes paral·leles en què hi apareixia el text francès, el llatí, el castellà i l’italià. Tradicionalment, aquest tipus d’edicions només es feien amb la Biblia. Per tant, es tracta d’un èxit editorial únic. 

Les cartes es publicaven un cop al mes en format fulletó, en tiratges successius. Cada tiratge s’aprofitava per corregir les badades de l’anterior. “És molt difícil tenir el text exacte, perquè en edicions posteriors s’hi van fer moltes correccions. Abans de publicar el seu text, Pascal es mirava i revisava la carta. Un cop publicat, però, es desinteressava completament d’allò que havia escrit, de manera que les correccions eren fetes per part d’altres persones”, explica Pere Lluís Font..

Són molts els autors que han lloat les virtuts de l’obar de Pascal. Voltaire, per exemple, explicava que, a banda dels seus llibres, l’únic llibre que li hauria agradat esciure era Les Provincianes. Aquestes prenen com a fil temàtic la ridiculització dels casuistes. Per Pascal, allò condemnable havia estat abandonar l’esperit del Creador, haver-se degradat per mitjà de la doctrina casuística, aquesta trampa del llenguatge que empraven els jesuïtes per justificar les seves males obres, contràries a la canònica moral cristiana. 

A Provincianes trobarem un dels textos que més clarament ajuden a entendre els perills de la interpretació i del llenguatge quan els posem a disposició del benefici propi. Fent un exercici de periodisme d’investigació en clau socràtica, Pascal mostra el seu desencís amb l’orde a través d’una sèrie d’entrevistes dialogades amb un alt doctor jesuïta. Al llarg d’aquestes converses, veiem com els pares relativitzen i atenuen pecats com la mentida, l’homicidi per motius de conservació de l’honor i la negació d’almoina als pobres per part dels rics; a banda d’altres malifetes, com quantificar les hores de missa obligatòria a les quals hem d’assistir si volem ser uns bons cristians. “Per mitjà d’aquest destinatari fictici a qui s’adreça a cada carta, Pascal creava un gènere nou, s’allunyava de tots els gèneres que fins llavors eren tradicionals”, diu Pere Lluís Font. Amb el seu llibre, va inventar el reportatge, la campanya de premsa i el periodisme d’escàndol. “Per tant, doncs, era una gran novetat. Són cartes d’autodefensa (sobretot les 8 darreres), perquè Pascal se sentia totalment estafat pels casuistes”. 

Pascal il·lustra molt bé els arguments que despleguen els jesuïtes per justificar qualsevol cosa que els vingui de gust. Entre les seves armes retòriques, observem  l’ús constant d’equívocs.

Pascal il·lustra molt bé els arguments que despleguen els jesuïtes per justificar qualsevol cosa que els vingui de gust. Entre les seves armes retòriques, observem  l’ús constant d’equívocs i d’allò que anomenen “doctrina de la possibilitat”.  Els jesuïtes resignifiquen conceptes per tal de portar l’aigua al seu molí. 

La doctrina de la possibilitat és un sistema d’argumentació que pren de base el concepte de proximitat. Segons aquesta doctrina tota autoritat eclesiàstica té proximitat a la raó, per molt que es contradigui amb una altra autoritat. Per entendre’ns: si dos pares han arribat a conclusions diferents prenent una via comuna, ambdós tenen les mateixes possibilitats de tenir raó, podent acceptar nosaltres aquella que més ens interessi en aquell cas concret.

Un exemple pràctic: un pare diu que mai no hem de matar; però un altre explica que sí que ho podem fer, si amb aquest homicidi restaurem un honor que se’ns havia pres; fins i tot n’hi ha un que afirma que, en aquest darrer cas (el que fa referència a la pèrdua d’honor), no tan sols podem, sinó que hem de matar la persona que ens ha menystingut. Com que tots aquests pares formen part dels jesuïtes, tots ells segons l’ordre són pròxims a la veritat. Així, el feligrès que no sàpiga el que ha de fer quan (interpreta que) l’han deshonorat, pot decidir allò que li sigui més còmode. Cal entendre que, a sobre, el nombre de pares jesuïtes amb autoritat per citar les Sagrades Escriptures era molt nombrós. Al llibre s’esmenta una quantitat de 24 pares doctes que poden fer valdre les seves opinions. Amb un abast tan gran de parers, era fàcil fer-s’ho venir bé per part dels pares que volien enriquir-se. 

Hi ha un darrer concepte que m’ha semblat força interessant, el de la “gràcia suficient”, contraposada a Provincianes a la “gràcia eficaç”. Els jesuïtes, en una veritable mostra d’intel·ligència i solidaritat, ja no tan sols s’apropien del do de gràcia, sinó que són capaços fins i tot de quantificar-lo. “El que pretenen els jesuïtes és que hi ha una gràcia donada indistintament a tots (gràcia suficient), sotmesa de tal manera al lliure albir que aquest la fa eficaç o ineficaç (…) i ella sola basta per obrar”. La “gràcia suficient” és, doncs, aquella que ens iguala a tots. Tothom compta amb la mateixa gràcia, però no tothom la fa servir de la mateixa manera. És una bona manera de alhora que se’ns disgrega per mitjà de les capacitats personals de cadascú. 

Aquí entra alhora l’anomenada “direcció de la intenció”, entesa com el determinisme a favor del subjecte i molt propugnada per part dels pares jesuïtes. Sóc aliè al mal d’altri, però, si en puc treure profit, ho faré sense penediment. Es tracta d’un capgirament de la moral cristiana, que se situa a les antípodes morals del missatge evangèlic.En definitiva, Provincianes desemmascara les argúcies amb què els jesuïtes s’aprofiten del llenguatge. Mantenen els principis socràtics: per mitjà del diàleg, contraposen retòricament totes les afirmacions que podrien ferir-los, bé sigui responent que Pascal no sap del que parla, bé matitsant aquestes afirmacions per mitjà d’altres preguntes.