Paco Cerdà: “No escriuria mai un llibre sobre reis”

Hi ha molta gent obsessionada amb el seu ofici, però són pocs aquells que, de les seves obsessions, aconsegueixen fer-ne una feina. Paco Cerdà (Genovés, 1985) forma part d’aquest selecte grup. Més que un escriptor, és un col·leccionista, algú a qui l’apassiona atresorar records, detalls, notes a peu de pàgina. És amb aquesta mena de materials amb què ha construït llibres com Los últimos (2017) o 14 de abril (2022), collages de microhistòria on ens parla de fenòmens com l’Espanya buidada o la proclamació de la República del 31. Quelcom semblant es pot dir de El Peón (2020), un “artefacte literari” –ell mai li diu novel·la–, que Ara Llibres acaba de traduir al català.

El Peó ens explica la història de la partida d’escacs que, l’hivern de 1962, va enfrontar al cèlebre Bobby Fischer amb Artur Pomar, nen prodigi de la postguerra a qui el Franquisme va elevar als cims de la fama per després acabar oblidant. Format per 77 capítols, tants com jugades va tenir la partida en qüestió, el llibre aprofita les moltes metàfores que permeten dibuixar els escacs per aprofundir en els successos històrics que van marcar l’any de la Crisi dels Míssils, el Contuberni de Munic i les vagues mineres d’Astúries. 

Però en lloc de parlar-nos de Kennedy, del Caudillo o Nikita Khrusxov, Cerdà se centra en els seus inferiors, en tota la sèrie de personatges més o menys anònims, que, d’una forma o una altra, van participar en la partida. Els protagonistes de la història són, per tant, els peons, les peces més febles del tauler, condemnades a avançar en línia recta i, en molts casos, a morir sense pena ni glòria. Perquè, per molt que ara li hagi donat per col·leccionar cromos dels campions de totes les edicions del Mundial del Futbol –cadascú fa el que vol amb el seu temps lliure–, l’autor sempre s’ha sentit més còmode parlant dels perdedors.

D’on ve aquest amor per la derrota?

Tinc un fetitxe amb Raymond Poulidor, el eterno segundón. El coneixes?

No.

Va disputar molts Tours de França i va fer vuit pòdiums: tres vegades com a segon i cinc com a tercer. Però mai va guanyar, mai va vestir el mallot groc, ni un dia de la seva vida. 

Pobre…

La seva vida té el component de tragèdia que necessita el fet literari.

No és millor escriure sobre els guanyadors?

Jo crec que de la victòria no en pots aprendre massa i, sobretot, no en pots fer poesia. És més fàcil fer poesia de la derrota. 

I tu la fas.

A mi m’interessa molt la figura dels esportistes que queden segons, dels clubs que mai guanyen. Em sento identificat amb ells i, a més, són un material poètic interessant.

Els escacs impliquen un risc de mort cerebral, de bogeria. Molts grans jugadors d’escacs han acabat bojos, com els boxejadors.

És el cas de l’Artur Pomar.

Mai va poder satisfer les expectatives que el règim havia construït sobre ell, mai va ser el Campió del Món que s’esperava que fos.

Bobby Fischer sí que ho va aconseguir.

Però arrossega la tragèdia de no haver estat capaç de fer quelcom que la majoria de persones són capaces de fer. Parlo de viure, de desenvolupar-se en el tauler de la vida.

Dos personatges tràgics davant un tauler.

Tenim diversos taulers. El del torneig interzonal d’Estocolm, avantsala d’un campionat del món pel qual Pomar mai es classificarà; el de la guerra freda, amb tot el que passa als Estats Units durant aquell any, i, per últim, com a teló de fons, aquell on es mou Franco. Sembla el rei del tauler, però no deixa de ser un peó dels americans, que l’estan convertint en un vassall del capital, fent que abandoni els seus postulats falangistes, joseantonians.

Moltes coses alhora.

Volia explicar com l’individu és la peça indestriable de la història i com, perquè aquesta avanci, es mogui o retrocedeixi, és necessari el sacrifici de moltes persones.

De molts peons.

No escriuria mai un llibre sobre reis. 

Tampoc se n’escriuen gaires.

Venim de molts segles de sobredosi. Hem estat embafats d’històries de grans prohoms, de grans gestes. Jo crec que la intrahistòria unamuniana, la microhistòria de Carlo Ginzburg o la història “a l’altura de l’home”, que diuen els francesos, és més útil per entendre el passat. Crec que és una tendència en auge.

Nosaltres som peons?

Jo crec que sí. Creure el contrari seria una arrogància…

…

…analgèsica.

Quina paraula!

He hagut de pensar una mica.

Sigui com sigui, tots els peons volen convertir-se en dama.

Podríem fantasiejar amb la idea d’un peó que arriba al final del tauler i decideix continuar sent peó. Seria molt bonic.

I una mica inútil.

El taoisme ens explica que tot el que és fort és dèbil i tot el que és dèbil és fort. Els peons són els primers a caure, però l’objectiu a derrocar són sempre les dames.

És millor passar desapercebut.

Si et quedes en un segon pla, potser estaràs més resguardat.

Tot per no prendre mal.

Les taules són insípides, però aporten certa pau. A vegades, a la vida, van bé les taules.

S’ha d’anar a empatar. 

No és un mal final. A partir de certa edat, molta gent firmaria unes taules.

No és el cas dels personatges que desfilen pel teu llibre.

Ells no han nascut per a empatar, han nascut per a guanyar la partida i, des de l’admiració, la perplexitat o el no-enteniment de les seves decisions, he de dir que m’atrauen. 

Tots ells?

Sí. Dionisio Ridruejo, Rudolf Anderson, James Meredith, Dolores Medio, Clyde Bellecourt, Román Alonso Urdiales…

Aquest últim em va semblar molt interessant. Pocs cops et trobes a un falangista antifranquista.

M’agrada molt, perquè li dona un toc menys maniqueu al llibre, que és el que m’interessa. M’interessa conèixer les emocions humanes, els patiments, les ambicions. Vull donar-li una pàtina d’humanitat a tota aquesta fauna –en el bon sentit de la paraula– que mou la història.

Costa trobar els grisos en un joc on tan sols hi ha peces blanques i negres. 

Sí.

A Bobby Fischer li passava.

Jo crec que va ser una de les causes de la seva perdició. La seva intolerància i la seva manca de flexibilitat el van condemnar. O blanc o negre, no podia canviar.

Pomar, en canvi, era un home gris.

És el que el va salvar. No va complir les expectatives del Franquisme, però va ser una persona volguda i respectada, va guanyar set campionats d’Espanya, va jugar contra nou campions del món i va morir acompanyat per la seva família. No és una derrota, no crec que ho sigui. La seva escassa ambició, que era un llast esportiu, era un plus vital.

Però, si hagués nascut a Leningrad, hauria estat el campió del món.

Això deien els experts soviètics. Quan el veien jugar es quedaven meravellats, sobretot pel fet que hagués arribat al nivell al qual va arribar de forma autodidàctica. Era un talent natural, però mai va estudiar durant tantes hores com acostumen a estudiar els grans escaquistes.

Tampoc tenia gaires recursos.

L’Espanya de postguerra no apostava per esports minoritaris. Els escacs no interessaven gaire, més enllà del fet folklòric que suposava veure un vailet derrotant homenots.

Potser són un esport minoritari, però els escacs van molt bé com a metàfora política. Aquest mateix llibre no l’hauries pogut fer parlant de…

Bàdminton.

Ni de futbol, ni de tenis. Què tenen els escacs que els fan tant aptes per a la literatura?

A mi m’han ensenyat que les coses sempre són tres. Si la idea del pare, el fill i l’esperit sant ha durat 2.000 anys és per algun motiu. 

Efectivament.

Els escacs tenen la gràcia de combinar 1) esport, 2) cultura i 3) ciència. 

Entesos.

Segona dimensió: els escacs tenen un requisit bàsic per tal que un esport sigui eminentment literari i és que estàn relacionats amb la mort. La boxa ho està, les curses de motos també i la Fórmula 1 i el ciclisme. Hi ha ciclistes que han mort durant una cursa, però ningú pot morir-se jugant a pàdel o a ping-pong.

Diuen que Felipe el Hermoso va morir després d’un partit de pilota.

Mai ha estat gaire clar, en tot cas va agafar un refredat i va estar uns quants dies al llit abans de morir. Sigui com sigui, a diferència del tenis, els escacs impliquen un risc de mort cerebral, de bogeria. Molts grans jugadors d’escacs han acabat bojos, com els boxejadors.

Ens falta el tercer motiu.

Els escacs tenen una panòplia metafòrica inesgotable. En la política, en la vida, en els enfrontaments de qualsevol mena… Sempre que ens trobem davant un escenari complex i cerebral acabem comparant-lo amb una partida d’escacs.

Fa molt d’editorialista de La Vanguardia…

Et permeten fer moltes metàfores. Tens els peons, que només poden avançar cap endavant; l’alfil, un fanàtic, que només pot trepitjar les caselles del seu color; el rei, que té molt poder, però que només es pot moure de passa en passa… Era una salsa molt adient per desplegar un artefacte literari com aquest.

Artefacte literari? No li podem dir novel·la?

No m’interessa gaire el nom del producte. Només vull que quedi clar que és “no-ficció”, perquè hi ha molt d’esforç i molt treball en cada dada, en cada frase, en cada detall… 

Arribes a l’extrem de saber quina temperatura feia a la presó de Stillwater durant el febrer de 1962.

I quants passos va donar Marilyn Monroe abans de posar-se a cantar el famós Happy Birthday, Mr. President. Hi ha molts esforços posats per tal que es pugui parlar de “no-ficció”.

I no tens la temptació d’inventar-te alguna cosa?

La temptació implica desig i el meu desig és ser un bon periodista, explicar una bona història real. Inventar-me coses seria descarrilar. No considero que Joseph Mitchell o que Chaves Nogales tinguin menys mèrit que Mercè Rodoreda o que Truman Capote. Considero que la no-ficció té una exigència artística igual que la de la ficció.

Està comprovat que els peons inclinen les partides, el que passa és que costa molt posar en valor el seu treball.

Ja que parlem de referents… Expliques que, per a 14 de abril, et vas inspirar en el 14 Juillet d’Éric Vuillard. Què has fet servir de referència per a ‘El peó’?

No partia de cap model. Volia veure on podia arribar, arriscar al màxim. Vaig posar-me normes fèrries, com el fet d’escriure 77 capítols i d’incloure, únicament, esdeveniments que haguessin passat entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 1962. No m’importava que el text fos difícil en alguns casos, que, a vegades, semblés un monòleg o que inclogués textos en cru: informes psiquiàtrics, extractes de premsa, transcripcions radiofòniques…

Tu sabies que l’any 62 havien passat tantes coses?

No. Primer em va fascinar Pomar, després la partida d’Estocolm i, finalment, em vaig adonar que, el 1962, havia estat l’any del Contuberni de Munic, de la revolta dels miners d’Astúries i de la Crisi dels Míssils de Cuba.

Tot podria haver canviat.

Es van crear unes condicions que feien pensar que la partida podia fer un tomb. Semblava que el rei, que Franco, estava en escac, però va aguantar 15 anys més. Pel que fa a la guerra freda, es va arribar a un punt en què el món podria haver-se acabat i, malgrat tot, la tensió va anar afluixant. 

Hi ha partides que tenen el resultat marcat des del principi. 

No crec que el destí estigui escrit.

Però els peons no poden canviar la història.

Està comprovat que els peons inclinen les partides, el que passa és que costa molt posar en valor el seu treball.

Era el teu objectiu.

Tot això és, en realitat, una gran partida contra mi mateix.

Paco Cerdà contra Paco Cerdà.

Sona massa presumptuós, però quan estava de matinada, a casa, buscant els registres meteorològics de Minnesota del 1962 em preguntava “què estic fent amb la meva vida?”, “això a qui li interessa?”. I si seguia era perquè era un repte.

Repte superat.

Però m’he cansat molt. Cada vegada que acabo un llibre d’aquest estil, i ja m’ha passat dos cops, em dic que ja n’hi ha prou. Se acabó. Game over.

Et retires?

No. He tornat a caure. 

Alguna pista sobre el proper artefacte?

Podríem dir que segueix un patró molt semblant al dels dos llibres anteriors. També és història, també hi ha peons…

També hi ha Espanya?

Sí.

I també l’escriuràs en castellà?

Sí.

Per què?

Em sento més capaç literàriament quan escric en castellà.

Però a casa parleu català.

Sempre parlo en valencià. Se m’adrecen en castellà i jo parlo en valencià, considero la llengua un tresor, una finestra a un món, que deia Steiner…

…

Però també és veritat que, quan escric en castellà hi ha un punt d’artifici.

Una distància.

Un altre jo.

Al cap i a la fi, el focus del llibre és l’estat espanyol.

Sí.

Tens esperança en Espanya?

Esperança no. Interès. Crec que Los últimos, El peón y 14 de abril formen un tríptic que serveix per explicar la generació dels meus pares i dels meus avis, el segle XX espanyol. 

Sempre acabem parlant de la guerra civil i al franquisme.

Jo cada setmana vaig a veure al meu avi. Té 97 anys, al seu pare el van afusellar el 1943, a Paterna, Paredón de España. Per a mi no és història, per a mi és el present, és el meu avi, que continua vivint amb el trauma d’haver perdut el seu pare als 17 anys.

Escriure sobre el segle XIX et motivaria menys.

Pensaria que estic fent història i a mi m’interessa més la memòria, m’interpel·la.

Sense enamorar-me d’una història, podria escriure-la, però li faltaria alguna cosa. Es notaria. Podria estar tècnicament bé, però no seria el mateix. 

Tu et veus capaç de fer un llibre sobre un tema que no t’interpel·li?

Sembla una pregunta d’editor.

Suposo.

A veure, soc periodista, m’encarregues un tema i el faig. Soc molt disciplinat. Em veig fent-lo, el que passa és que un llibre necessita una mica d’il·lusió.

Sobretot al principi

És com una relació, jo crec l’energia que hi poses en el primer mes és la que acabarà fent que tot aguanti. Porto 21 anys amb la meva nòvia i crec que tot estava allí al principi. No ho sé, no puc fer teories sobre l’amor, no tinc tanta pràctica. 

És més difícil de documentar.

I en ell hi ha més grisos que en un tauler. El cas és que, sense enamorar-me d’una història, podria escriure-la, però li faltaria alguna cosa. Es notaria. Podria estar tècnicament bé, però no seria el mateix. 

I a tu t’enamoren les històries de derrota.

Jo necessito partir d’una derrota, d’un drama, d’una injustícia i intentar contrarestar-la amb justícia poètica.

Tornem al principi de la conversa.

Ningú recorda qui va guanyar els Tours on Raymond Poulidor va quedar tercer. El coneixem a ell, al mite de la derrota. Ell mateix ho deia. Si hagués guanyat un Tour, no hauria estat recordat. Quants ho han fet? Molts. Quants n’han perdut vuit? Ell. 

Sembla que guanyar estigui malament.

Els escacs són un joc, esdevenen en competició, però comencen com un joc. I quina és la finalitat d’un joc?

Guanyar.

Jugar.

Bé… 

Per etimologia és jugar i, si jugues i perds, tens, a més, poesia.

I si jugues i guanyes?

Una cosa tan gelada com un quadre d’honor.

O una copa o una medalla.

Agafen pols i les acaben venent per Wallapop. Ho sé, les he comprades.