Montserrat Dameson: “Ens hem cregut que per merèixer la llibertat hem de ser immaculats”

Montserrat Pareras Dameson (1997) és jurista i politòloga de formació però articulista de vocació. Als seus vint-i-cinc anys, ha aconseguit afiançar una escriptura més connotativa que denotativa que crida l’atenció de tot bon lector. La subtilesa discursiva i la fermesa en la defensa d’uns valors avui contraculturals però que un dia van ser hegemònics l’han convertit en una figura pública. El seu baptisme laboral gestionant les xarxes socials de l’Ateneu Barcelonès va durar sis mesos. Actualment és cap de comunicació i curadora de textos d’Albada Editorial, especialitzada a publicar al català textos per a reforçar el desenvolupament personal des d’una perspectiva cristiana. Avesada a l’articulisme del jo, l’entrevista certifica que el tel que dissocia la persona (Montserrat Pareras) del personatge (Montserrat Dameson) existeix, però és més prim del que es podria pensar. La conversa evoluciona del més terrenal al més espiritual, tot passant per l’àmbit que hibrida millor el fang i l’ideal, la farsa i la quimera: la política. En parlar-ne, no pot evitar que les seves paraules revelin l’esquinçament emocional i generacional dels joves envers la partitocràcia que va mercadejar amb les esperances col·lectives.

Dameson és un cognom que sona més francès que català.

Dameson és un cognom gascó originari d’Orlhac, Alvèrnia. Durant molt de temps es va escriure Demaison, però en català ha quedat fixat com a Dameson, amb essa sorda. Fa un munt de generacions que els Dameson es van establir a Catalunya, en concret a Sant Feliu de Codines. Formen part d’aquell contingent d’immigració occitana que va arribar a Catalunya a finals del segle XVIII i principis del XIX fugint de la fam. Un motiu afegit és que a França, a banda de revolucions i guerres amb el veí alemany, hi havia un servei militar obligatori que s’allargava set anys. Per lliurar-se’n, molts joves optaven per emigrar. Des que es van assentar al nostre país, les branques geneaològiques dels Dameson que no es van haver d’exiliar per la Guerra Civil no s’han mogut del Vallès Oriental. Jo mateixa soc nascuda a La Garriga.

Un exemple d’arrelament en l’era de la mobilitat.

La fidelitat no ha estat només geogràfica, sinó també laboral. Tota la línia masculina dels Dameson ha fet l’ofici -que ha esdevingut una mena de sacerdoci familiar- de calderers. Tota sense excepció. Els meus germans gran i petit també es dediquen a la lampisteria, a l’empresa familiar que és resultat de l’activitat paral·lela de quatre generacions de Pareras en el sector. Aclareixo: el cognom Dameson és el de la meva mare, no el del meu pare. Oficialment (carnet d’identitat, passaport, etc.) no porto els cognoms girats, però gairebé tothom em coneix com a Montserrat Dameson. Té un punt d’esquizofrènic, perquè als entorns barcelonins i de la cultureta m’anomenen Dameson, però al poble soc la Montserrat Pareras de tota la vida. Quan hi ha molta amistat amb algú de Barcelona o que he conegut després d’escriure, sí que acabo suggerint-li, a mode de concessió a la intimitat: “ja em pots dir Pareras”. En certa manera, endreço mentalment la gent en funció del cognom que fan servir.

“Déu és un ordenador de prioritats”.

Però a la premsa has signat sempre com a Dameson, oi?

Sí, i aquesta elecció té un sentit familiar. El germà del meu besavi -bastant reconegut al seu moment- era el caricaturista Andreu Dameson. Es va haver d’exiliar per les seves tesis properes a Esquerra Republicana i, molt a contracor, no es va poder repatriar. La conseqüència és que quasi la meitat de la meva família materna viu a l’Argentina. Quan em vaig adonar que les meves piulades es feien virals, em va semblar convenient adoptar el cognom Dameson de cara a l’exterior. Per a mi, és un acte de justícia restitutiva cap a una persona que havia tingut una imatge i un compromís públics que han estat fagocitats per l’oblit.

De mica en mica fas la transició de Twitter a la premsa digital (Nació, Núvol, El Nacional). Qui, com i què et motiva?

El març del 2021 em va fitxar en Ferran Casas, sotsdirector de Nació Digital. Vaig publicar-hi tres articles (una reivindicació de la teleporqueria en català, un elogi dels discursos per a adults d’Angela Merkel i un retrat de la vida acadèmica dels universitaris), però vaig ser incapaç de continuar-los. Potser perquè eren les meves primeres temptatives em vaig sentir com llançada als taurons. O potser és que, sense més, no em trobava en l’estat de maduresa ideal per a escriure. Després d’aquell estiu, en Joan Burdeus va saber tocar la tecla adequada. No sé si és per una qüestió d’amistat o és un do, però en Joan sap perfectament què ha de dir per a confortar-te. Em va posar sobre la taula una proposta tancada i em vaig sentir no més protegida, però sí més capacitada per començar a escalar el cim. Va exercir les funcions d’un editor (com ho ha fet, des que publico a El Nacional, en Toni Piqué): va saber quins fils havia d’estirar per tal que la meva creativitat s’activés i em va recomanar que no em centrés necessàriament en la política o en temes externs. La nostra intrahistòria respon sempre a categories universals; si sabem com abordar-la, la gent no només ens llegirà, sinó que s’hi sentirà identificada.

“… (la ferida) em sagna hemorràgicament i convisc amb el fantasma d’una relació fallida, d’una ruptura inesperada i d’un enamorament que encara és viu i no sé ben bé on posar. No tinc clar si amb els anys vindrà la calma, però si almenys ve la cicatriu, em donaré per satisfeta”. La imatgeria que fas servir és sovint ausiàsmarquiana, i el to, fins i tot quan parles de coses banals, transcendent.

Per bé o per mal, soc una romàntica. Ho soc en el terreny sentimental, en la meva aproximació al país i en la manera com filtro la vida a través de la fe. Déu és un ordenador de prioritats. Quan el deixes entrar a la teva vida, aprens a examinar-te millor i la jerarquia de preocupacions canvia. L’article que has citat remet a una relació en què jo acceptava unes condicions que em feien mal i en la qual, per tant, la meva autoestima quedava cada cop més polvoritzada. En aquests casos, la ruptura és com un big bang culminant. Algunes de les experiències amoroses que he viscut han estat un error existencial, però la presència de Déu m’ha injectat amor propi i m’ha ajudat a fortificar uns límits que es basen més en la positivitat que en l’autoprotecció. Vull pensar que la toxicitat que va inspirar aquest article, que és d’autèntica drama queen, seria molt més innòcua un any i mig després, amb la lucidesa que crec que he guanyat trinxera a trinxera.

Parles de l’amor clandestí amb un home inabastable que va influir negativament en la teva autopercepció. És una etapa superada o no se supera mai?

És una etapa feliçment superada. El cap i el cor acaben tan exhaustos d’aquests daltabaixos que, per manca de voluntat, no sabem tallar de soca-rel, que al final aprenem a estimar allò que ens fa bé. Després d’aquell turment he tornat a enamorar-me, i ho he fet en coherència amb les meves conviccions morals i religioses. Es tracta d’amors més plens i lliures. D’entrada, perquè no els està vetada la llum del dia, i de l’altra, perquè no vius obsedit a cuirassar-te. Quan la vivència és més sana arribes a la conclusió que, si l’amor t’ha d’aniquilar, doncs via lliure i endavant. L’important és que el vius com creus que cal viure’l. Ara estic en una mena de recés emocional, orgullosa d’haver enterrat una relació que em torturava fins a la bogeria per la incapacitat de parlar-ne amb ningú, perquè sabia que tothom pronunciaria les paraules que no volia sentir: “deixa’l”. Puc acariciar sense dolor una ferida que ha cicatritzat. Gràcies a Déu, tot sant té un passat i tot pecador té un futur. 

Publicitar les vicissituds amoroses pròpies és un acte d’exorcisme, de pornografia sentimental, o una mica de totes dues coses?

És possible que sigui una barreja de totes dues. Articles com Tot el que hauria volgut saber de l’amor i l’edat tenen una finalitat doble: el desguassament emocional i l’exhibicionisme utilitarista. Estan escrits per als altres i, sobretot, per a les altres. El despullament no és superflu, sinó que té un objectiu solidari motivat per l’empatia. M’obsessiona que, si alguna noia viu allò en aquests instants, no se senti ni sola ni una puta, i sobretot que no caigui en el cercle viciós de l’autoculpabilització. El desemparament, que és l’ou de la serp que coven aquestes relacions, ens empeny a fustigar-nos i a eximir l’home de tota responsabilitat. Ell, que tenia totes les armes simbòliques i de poder per dur-te a sostenir una relació d’aquesta naturalesa! 

Pot sonar redemptor, però vull que les implicades (noies que viuen un calvari en silenci i que necessiten indicadors on emmirallar-se per poder dir: “ostres, a mi em passa això!”) sentin que hi ha esperança. Una de les meves pors quan abordo aquestes qüestions és enfangar-me en el moralisme. Jo, que ho he fet tot malament quan es podia fer malament, no vull donar lliçons a ningú. De fet, hi ha relacions separades per un abisme generacional que han rutllat la mar de bé. Despullar uns processos que he superat i analitzat a posteriori és la meva manera de no alliçonar.

La clivella de l’edat sovint deriva en dominació, és a dir, en desigualtat -manipulació en el pitjor dels casos-. Em ve a la memòria aquella frase de la sèrie House of cards: “En aquesta vida, tot té a veure amb el sexe llevat del sexe, que té a veure amb el poder”.

Assumir que tot té a veure amb el sexe és degradant, però és cert que la societat de consum ens ha acostumat a viure com si fos així. En molts casos, la frase del personatge que interpreta Kevin Spacey a House of cards no és una exageració. Fins i tot en el cas de l’amistat, que per a mi és un espai no del tot immune a la pulsió sexual, però sí a l’expressió més descarnada del sexe. Fa un any i mig no hauria pogut ser tan taxativa, però pensar que tot va de sexe ho perverteix (i no és cap joc de paraules) tot. No sé si el sexe va de poder, però sí que sé que l’amor és una arma de doble tall que pot destruir ànimes. Moltes vegades, estimar va de triar no exercir el poder sobre la persona que estimes malgrat saber que res t’impediria fer-ho. Estimar de debò és un exercici permanent de renúncia.

“La reivindicació del mestissatge fa una ferum etnicista”.

Ets crítica amb la Catalunya alegre i mestissa.

Alguns sectors que es fan dir d’esquerres associen la Catalunya alegre i mestissa a un estat d’aconflictivitat gairebé natural que, per a mi, és l’expressió d’una catalanofòbia més o menys encoberta. El seu marc ideològic -que es vehicula amb expressions com la Catalunya de la cohesió o la Catalunya del bé comú- és el de la Catalunya sotmesa, captiva i desarmada per l’espanyolitat. La Catalunya sencera que ara mateix ens ofereix Esquerra Republicana no en dista gaire, i la signaria la caverna política i mediàtica a ulls clucs. Quan tot un president de la Generalitat es fa seu aquest vocabulari no fa altra cosa que intoxicar-nos amb el marc mental i discursiu de Ciutadans, i el més greu és que ho fa per mitjà dels altaveus que li brinda l’autogovern. Repetim que Ciutadans ha mort d’èxit, però a estones és legítim dubtar sobre si el certificat de defunció que hem de signar és el d’aquell partit o el del nostre país. És trist de comprovar que una part de la Catalunya que es proclamava independentista mossega tots i cadascun dels hams que ens tira el ventall espanyolista que va dels Comuns a Vox.

Et sap greu que s’instrumentalitzi els Estopa per legitimar la Catalunya mestissa. El mestissatge des d’una posició de supremacia va ser, per cert, la via més eficient que van trobar els espanyols per imposar el castellà a Llatinoamèrica.

A mi els Estopa m’agraden per les seves cançons i pel lloc que ocupen en la meva particular història musical, però la reivindicació del mestissatge fa una ferum etnicista, al·lèrgica a la integració a la societat d’acollida, que tomba. En aquest país -i les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió ho ratifiquen- els únics que posen els cognoms i un identitarisme extrem sobre la taula són els espanyols. No és casual que Brigitte Vasallo i tota la colla pessigolla hagin tret a passejar el concepte xarneguisme, que és un constructe identitari a través del qual molts ciutadans que resideixen a Catalunya eviten haver d’assumir plenament la catalanitat, i tot el que comporta. Recordo Jorge Javier Vázquez afirmar ben cofoi al programa Col·lapse que a l’època del pujolisme la llengua -sempre i per defecte la catalana, és clar- separava. Quan denuncio que s’ha atiat un odi tribal contra el que representava Convergència i Unió em pengen tot d’una la llufa perquè jo no soc d’esquerres, però això mateix l’hi he llegit unes quantes vegades a la Marta Roqueta, que no és sospitosa de parcialitat perquè no és de dretes.

“No hi pot haver un rearmament nacional sense un discurs lingüístic que hi estigui a l’alçada”.

Haver estat incapaços de bastir un discurs alternatiu ens ha portat a una unilateralitat de canya i espardenya.

Aquests són els fruits d’un Procés que va avançar -cronològicament, que no políticament- vanagloriant-se d’un independentisme no nacionalista. S’ha fugit del nacionalisme perquè s’ha comprat el paradigma conceptual que ser nacionalista espanyol era el mateix que ser nacionalista català, però aquesta presumpció és tan estúpida com l’equiparació del feminisme amb el masclisme. Se’ns va prometre que els trens serien menys impuntuals i que lligaríem els gossos amb llonganisses amb la ingènua esperança que amb això n’hi hauria prou per comprar l’adscripció nacional dels espanyols que viuen a Catalunya i no volen ser catalans, i es va oblidar que la porta oberta a la catalanitat i a determinats cercles de convivència és la llengua. El resultat és que l’obsessió desnacionalitzadora no va impedir la desfeta. En conseqüència, és lícit afirmar que no hi pot haver un rearmament nacional sense un discurs lingüístic que hi estigui a l’alçada.

Ets tant o més crítica amb els propis que amb els aliens.

A mi el Procés m’ha format políticament perquè, dels meus vint-i-cinc anys, tretze han estat de Procés. El que més fàstic m’ha fet del postprocés és que, per no assumir responsabilitats, s’hagi traficat amb la manipulació sentimental (i no parlo del sentimentalisme com a recurs per a fer política, que en major o menor dosi és inevitable que hi sigui). En el cas dels presos i els exiliats s’han escrit rondalles lacrimògenes, s’han declamat arengues fonamentades en el xantatge emocional, etc. Tot això ha evitat que es poguessin calibrar amb una mirada honesta els efectes de la derrota o la rendició. En paral·lel, s’han truncat les expectatives polítiques d’una generació que es va abocar de cap a peus al projecte independentista, i s’ha fet sense un mínim d’autocrítica.

Obrir la capsa de Pandora de la demagògia ha ajudat a reproduir-la en el debat públic?

Els nostres polítics s’omplen la boca d’advertències contra l’extrema dreta i les seves anàlisis simplistes, però el cert és que són en bona mesura culpables d’haver-la situat al centre del tauler després de trair la confiança dels electors. Tot i això, persisteix una identificació forta amb els partits independentistes per la tendència natural a intuir que, com que llueixen barretina, pertanyen a la nostra tribu. I no és del tot fals. En Junqueras, en Trias i la Basha Changue són dels meus, però que ho siguin en el sentit que m’identifico amb la col·lectivitat que representen no vol dir que siguin dels meus ideològicament, ni que hagin de ser els meus a l’hora d’encaminar la meva nació cap a la llibertat. Exigim un propòsit d’esmena als polítics, però no són els únics que l’haurien de fer. Hi ha molt processista gregari que, en lloc de continuar votant-los acríticament per pura coincidència identitària, s’hauria de preguntar: per què els voto, si al cap i a la fi no fan res d’allò que voldria que fessin?

És l’eterna distància entre la retòrica i la veritat.

Tan eterna com cínica. Recordo que, arran d’un article que vaig publicar a Núvol sobre La Fera (una plataforma que agrupa i finança creadors de contingut en català), em va telefonar al meu mòbil personal en Roger Rofín, en aquell moment director de comunicació d’Òmnium Cultural. Al text jo hi feia constar que la plataforma és finançada per l’entitat, i advertia als creadors que els pèmpins que rebien podien ser un regal enverinat per una raó molt senzilla: quan un benefactor destina recursos a un projecte és perquè n’espera un producte amb un contingut, un estil i un to determinats.

“El motiu per voler ser independents no és la superioritat, sinó la diferència”.

El que trobo inacceptable és que moltes de les figures que s’han quedat afòniques de tant recitar-nos el mantra bonista que els catalans som éssers de llum i que escampen uns estereotips que tenen derivades polítiques i col·lectives, després, a la vida real, operin com una punyetera màfia. Que em telefonés en Roger Rofín i m’etzibés que no tenia ni la més remota idea de res no és casualitat: ho va fer amb mi perquè ho havia fet altres vegades, i perquè funciona. Si truques algú i l’escridasses, el destinatari té l’acte reflex d’espantar-se i autoculpabilitzar-se. Els nostres també són aquesta duplicitat: amb una cara et venen sermons llefiscosos sobre la bondat i amb l’altra t’assetgen sense cap mena d’escrúpol.

Afirmes que Catalunya no ha trobat la manera d’encaixar la figura del president Pujol en la història del país.

Això passa perquè molta gent s’hi relaciona a través del trauma de la confessió de la deixa del 2014, però també perquè ens hem empassat la idea que, per merèixer la llibertat, hem de ser una nació immaculada. I no és així: som una nació com qualsevol altra. En el postfranquisme, Espanya i Catalunya queden relligades per un pacte tàcit entorn de la corrupció que no és transgredit fins que la societat catalana aposta per separar-se d’Espanya. No podrem recol·locar Pujol fins que assumim que no som moralment millors que els espanyols, i que el motiu per voler ser independents no és la superioritat, sinó la diferència.

En una conversa al seu despatx es va mostrar emocionat perquè, malgrat tot, encara hi havia qui l’aturava pel carrer i li reconeixia els mèrits.

La proscripció va ser doble, moral i política. Vist en perspectiva, va ser un error garrafal no haver sabut trobar un gris a la situació. Si ets català i condemnes un polític a l’ostracisme, el primer instint dels espanyols serà fer-lo servir d’arma llancívola en contra teva. Col·locar Pujol al lloc històric que li correspon no vol dir comprar acríticament tota la seva obra. De fet, no cal ni ser pujolista per entendre la injustícia del tracte que ha rebut. En aquest sentit, la hipocresia de Junts ha estat esgarrifosa. Només s’han atrevit a posar-se el seu nom a la boca quan van veure que es moria (el dia que va patir un vessament cerebral) i quan van comprovar que tornava a la palestra amb motiu de l’acte de presentació de la reedició del seu llibre Dels turons a l’altra banda del riu a la llibreria Ona. L’han volgut reintroduir a la vida del partit d’una manera caricaturesca, convidant-lo a calçotades i tractant-lo com un mem, sabedors com eren de les ganes que tenia de tornar a l’activitat civil i que el cap no li respon com abans. Em sembla (com a mínim) oportunista.

Una de les seves reflexions estrella consisteix a recalcar la perillositat de països com Rússia i Espanya, als quals atribueix una mística no exempta d’agressivitat. Ell mateix és, però, un místic.

Pujol s’ha sabut acompanyar de l’aura mística que tenen els grans líders. Artur Mas ho va intentar, però com que la seva ànima era més tecnocràtica que èpica, el còctel va quedar tan forçat que l’electorat se’n va adonar i va perdre dotze escons. D’una banda hi ha el que tu creus, i de l’altra com deixes que t’impregni interessadament o desinteressadament abans de projectar-te cap enfora. Dels anys de govern de Jordi Pujol no en puc jutjar gaire res, perquè el que en sé és el que n’he llegit o m’han explicat els meus pares, però Des dels turons a l’altra banda del riu  traspua un valor que llavors tenia i que ara no té: la fe. Pujol va dotar la seva doctrina política d’un llenguatge místic perquè acumulava una vivència íntima del fet religiós. Aquest sentit de transcendència el va complementar amb el fervor nacionalista. Al llibre, Pujol, que era un jove farcit d’esperança i energia, atorga una gran centralitat a Déu i formula un retret generacional comparable a l’actual. En aquests paràmetres m’hi sento còmoda, perquè a mi el que em mou són Déu i Catalunya.

Ets una pujolista unilateralista. Sembla un oxímoron, com quan adverteixes que el futur passa per recuperar la tradició i sortir del desarrelament postmodern.

En aquestes apreciacions hi ha més de complexitat que de contradicció. Pujol va ser un unilateralista avant la lettre que va acabar empresonat. El que escriu quan és entre reixes no és propi d’algú que s’arronsi a la primera de canvi, sinó d’algú que té la convicció que ha de superar el martiri de la presó per tirar endavant el seu full de ruta patriòtic. A La perplexitat de Jordi Graupera hi ha una aforisme que li escau: “tot el que fas per arribar al poder és el que després t’impedirà exercir-lo”. El Pujol governamental n’és exemple.

Assenyales que “difícilment algú renuncia a allò que el fa sentir poderós per lluitar per allò que els seus complexos li impedeixen imaginar, i per això encara som on som”, i t’empesques la síndrome de Madrid per atribuir una dimensió psicològica a l’abducció dels diputats catalans al Congrés espanyol.

No vaig trepitjar Madrid fins als vint-i-quatre anys. Hi vam anar amb els companys de màster i em va entristir comprovar que m’agradava tan poc. No pas per ells, sinó per nosaltres. Vaig intentar trobar tot el que m’encisa de Barcelona a Madrid, però no me’n vaig sortir. Tan malament estem, que permetem que ens acomplexin tenint Barcelona? Tan gran és el cuc que ens corca, que ens han pogut colar el relat cosmopolita de Madrid? Com és que diputats nostres com Duran, Tardà i Rufián s’han deixat embruixar per una ciutat tan ordinària? Madrid té una pàtina que en dissimula la grisor: la concentració decisòria. I el poder -ja se sap- és seductor, fins i tot xuclador. Però jo el que vull és una sobirania plena per a la meva nació, i per això m’ofèn la seva renúncia a exercir com a catalans per embrutir-se en el gaudi d’un poder que és il·lusori.

“La fe no és mai lineal. Déu ens ha fet lliures i ens permet escollir la vinculació que hi volem tenir”.

No has amagat mai la teva fe.

A casa són catòlics, tot i que no practiquen gaire. Una bona part de la societat n’és perquè el catolicisme impregna la nostra cultura i tradició, també pel que fa als codis morals. M’agrada concebre la cultura catalana com un préssec: li treus la pela i la carn i arribes al pinyol. Vaig estudiar al Sant Lluís de la Garriga, una escola confessional en la qual no fèiem actes litúrgics. Cursàvem la matèria de religió, hi havia una creu penjada a tocar de la pissarra i per Nadal muntàvem un pessebre, però la majoria dels alumnes de la meva classe no eren creients. Amb quinze anys em vaig confirmar i vaig fer una estada d’uns dies a la comunitat de monjos de Taizé, a França. La de Taizé és una comunitat ecumènica on conflueixen la confessió catòlica, protestant i ortodoxa i on cada setmana d’estiu hi passen tres mil joves. Allà vaig experimentar una trobada espiritual amb Déu que em va dur a identificar-me plenament com a cristiana, tot i que identificar-se amb una cosa i viure-la no són el mateix.

Què vols dir?

La fe no és mai lineal. Déu ens ha fet lliures i ens permet escollir la vinculació que hi volem tenir: per això podem ser creients, ateus o agnòstics. Si no llegeixes, si no pregues, si no vas a missa, en definitiva, si no practiques, la fe es va encongint, i amb ella l’espai que habilites a Déu per obrar dins teu. Com més va menys despert estàs a nivell espiritual, i això provoca que estiguis menys atent a les necessitats dels qui t’envolten; no projectes bé la fe perquè la identificació es desconnecta de la vivència i desemboca en una crisi espiritual progressiva.

Entenc que aquestes consideracions integren una experiència autobiogràfica.

Vaig decidir reprendre el camí de l’espiritualitat fa un any i mig. Quan et trenquen el cor, sents que la teva brúixola vital desapareix, i que la teva principal companyia és la solitud. Em vaig sentir així, però fins i tot aleshores vaig notar que hi havia alguna força motriu que m’empenyia a fer el tomb. Quan ja no et queda res, sempre et queda Déu. Amb tot, mai m’he deixat d’identificar com a catòlica, perquè mai he abandonat la creença en Déu. Creure en Déu i pecar són fenòmens compatibles. Pecar pot semblar un acte molt gruixut i intangible, però no hem de confondre el pecat, que és quotidià i gairebé consubstancial a l’ésser humà, amb el delicte.

Una vegada un amic em va dir, mig de broma mig de debò, que la pedra de toc per descobrir si la religiositat d’algú era real o només de postureig era preguntar per l’evangeli preferit, i per què.

Detesto posar marcs per jutjar la religiositat de la gent. Cadascú se sap la relació que manté amb Déu. Fins i tot aquella persona amb una religiositat de postureig pot arribar a replantejar-se coses, perquè el postureig també té el seu origen en el nostre interior.

Hi ha algun altre llibre que t’hagi marcat?

Els llibres que em van desacomplexar a l’hora de dir públicament que soc catòlica són Ortodòxia, de Chesterton, i els del primer prior de Taizé, fra Roger. També hi va ajudar que em contactessin d’Albada Editorial, que vol ser una editorial i una conversa al voltant del creixement personal i el progrés interior, amb una mirada cristiana i oberta, orientada als dies feiners. En qualsevol cas, la lectura ha fet molts sants, com assenyalava sant Josep Maria Escrivà, però el diàleg amb l’altre (que és un diàleg amb Déu) també. Un cristià no és un lletraferit que es queda a la biblioteca imbuint-se de Chesterton; un cristià és una persona que actua. De vegades, extrec lliçons espirituals més potents fent un cafè amb una amiga que no creu en Déu que llegint qualsevol cosa que no siguin els Evangelis. Déu té aquest poder: si el tens present, fins i tot l’acte més quotidià és pregària. Amb els correligionaris és fàcil arribar a idees compartides, però de la confrontació d’idees amb els no-creients també se’n treuen ensenyaments que et refermen en la fe. Mai he estat tan convençuda de la meva fe com quan he vist que se m’acostaven persones plenes de dubtes i curiositats. En l’àmbit públic, els catòlics ens sentim sovint atacats per una certa hostilitat, però en l’àmbit privat la convivència sol ser respectuosa.

També hi ha un anticlericalisme de postureig.

També, però a mi no m’espanta que m’estigmatitzin, perquè l’estigma sempre té una part de veritat que queda lluny de la realitat. Els prejudicis envers l’Església de vegades estan justificats, i de vegades no. És curiós que molts, quan veuen un mossèn, hi entrevegin un pedòfil, però que no els passi el mateix quan veuen un pare, un tiet, un mestre o un amic, i això que la immensa majoria dels abusos sexuals es produeixen en l’àmbit familiar o íntim. L’Església sol ser objecte d’una magnificació de la gravetat de les seves faltes, però criticar-la no és necessàriament dolent. La crítica l’ajuda -encara que sigui lentament- a moure’s. Si a Espanya prima la unitat d’Espanya, a l’Església prima el sentit de supervivència de la institució. Per alguna cosa ens hem mantingut durant dos mil anys! Dit això, hi ha crítiques que em sonen extemporànies, perquè quin sentit té carregar contra allò que, si el dia de demà fos com tu vols, continuaries percebent com a aliè? Normalment, les crítiques més fonamentades i efectives són les dels laics que formem part de l’Església. Per exemple, no hi ha ningú més interessat que jo, com a futura mare d’unes criatures que m’agradaria que s’eduquessin en una escola catòlica o que fessin catequesi, que els casos de pederàstia siguin tractats amb la severitat que mereixen.

Afirmes que el catolicisme català (mal)viu acomplexat. Creus que hi ha algun vas comunicant entre l’acomplexament religiós i l’acomplexament nacional?

L’Església, primer amb l’arquebisbe Ricard Maria Carles i ara amb Joan Josep Omella, no ha volgut jugar -sobretot a Barcelona- la batalla de la llengua. Es pot dir que fora de l’àrea metropolitana l’Església encara és catalana, perquè, tot i no ordenar prou sacerdots autòctons, en venen de Llatinoamèrica, Filipines o l’Àfrica i al cap de pocs mesos ja fan missa en català. L’Enric Vila va escriure un article que es titulava Gaudí a Vichy, en el qual es queixava que havia assistit a una missa a la cripta de la Sagrada Família en honor a Pere Calders i una de les lectures era en castellà. Aquesta normalització del bilingüisme, que entronca amb la de TV3, es produeix a la major part de misses en català que es fan a Barcelona, un dia i un altre. Com que no s’ha volgut jugar aquesta batalla dins de l’Església, els catòlics catalans hem quedat abandonats a la caricatura espanyola, és a dir: moltes de les esglésies que estan plenes a Barcelona són de feligresos castellanoparlants. A més, moltes altres (i això passa a Catalunya en general) viuen sota el fantasma del franquisme. És un fet que hi ha generacions de catalans que només s’han relacionat amb la religió a través de l’experiència del franquisme, i no se’ls pot retreure una distància emocional que explica que algunes parròquies de mossens progres estiguin mig buides. Uns mossens que, involuntàriament, han perdut l’instint proselitista que ho podria revertir.

“És impossible estar exposada a l’opinió pública i no sentir-te feminista”.

El teu catolicisme no t’impedeix de ser feminista.

Sospito que moltes feministes em negarien aquesta etiqueta, però jo me’n sento. Fa uns anys, en Bernat Dedéu va fer una entrevista a El Nacional que em va ajudar a reflexionar sobre el paper de les dones al nostre país. La Marta Roqueta hi exposava  que la masculinitat catalana es construeix sobre la incapacitat recurrent de defensar la nació fins a les últimes conseqüències, però que, després de la derrota, només queda mantenir aquell vincle sord i constant amb la terra, i això qui ho fa és, essencialment, la dona. Pel que fa a l’Església, sobretot en l’àmbit de la logística (molts altres àmbits li estaven vetats), la dona ha liderat algunes de les millors iniciatives que ha promogut: la xarxa assistencial, les escoles, els hospitals, etc. Aquest paper no se’ns ha reconegut mai.

D’altra banda, és impossible estar exposada a l’opinió pública i no sentir-te feminista. No ho dic perquè els homes m’ataquin especialment, tot i que, com tota dona, he estat diana de mil comentaris masclistes. Ho dic més aviat en el sentit de la sexualització. Com que no soc d’esquerres, més que insults (en rebo tant d’homes com de dones), sí que m’he trobat de publicar un article del qual em sentia orgullosa i en canvi rebre, per missatgeria interna, el comentari llardós d’un paio calent  i/o una instantània de la seva cigala. Aleshores és quan penses: per favor, us podeu oblidar per un moment que tinc figa i recordar que tinc un cervell? Com tantes dones, també visc la desigualtat de gènere quan un home em talla sense motiu, quan soc objecte de comentaris pel carrer, o quan un presumpte setciències se sent molt més interessant que jo i em fa mansplaining no deixant-me intervenir sobre un tema que, en realitat, jo domino més. La quotidianitat és un catalitzador constant del feminisme.

No t’imagines la vida sense anar al mercat.

Per a mi, comprar al mercat és important perquè és una estona que comparteixo amb la meva mare. Associo el mercat al moment en què aterro a la Garriga i deixo de ser la Montserrat Dameson, el meu jo barceloní que viu envoltat de persones que estan convençudes de conèixer-me i que no n’encertarien ni una sobre mi. La visita al mercat de dissabte al matí és alliberadora, d’abaixar la guàrdia i d’enraonar de temes banals que són importants per a la Montse Pareras. Sé visualitzar amb força precisió els grams de mongeta tendra, perquè el mercat m’ensenya coses que la meva generació està aprenent -si és que ho fa- a TikTok. Rondar pel mercat de la Garriga amb xandall és l’antagonisme de la Barcelona que em centrifuga, i no només per la velocitat inherent a la ciutat, sinó per l’estil de vida que hi porto, condicionat per la meva faceta més pública.

Com t’imagines, d’aquí a 20 anys?

M’imagino casada amb un home que m’estimi i em respecti, i amb tants fills com el context m’hagi permès. Sé que els fills marquen un punt d’inflexió en la manera d’entendre la vida i l’amor, que vull descobrir. En la meva figuració visc fora de Barcelona, criant gallines -cada matí esmorzo ous-, i dedicant la meva vida laboral (les dones tenim menys facilitats per a triar-la que els homes) a escriure i a editar textos. Escriure i editar m’ajuda a catapultar el meu pensament al límit, i a tenir la sensació que aporto alguna cosa nova al pensament del país, encara que pugui no ser veritat. Espero ser una ciutadana més d’un país independent, i gaudir d’una fe més ferma i profunda. Voldria poder dir, com aquells versicles de la segona carta de Sant Pau a Timoteu, que “he lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe”.

Si vols seguir les novetats i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç.