La vida elemental de Gabriel Ferrater

Enguany commemorem el centenari del naixement i els cinquanta anys de la mort de Gabriel Ferrater. Jordi Amat li ha dedicat la biografia Vèncer la por (Edicions 62), i ha sabut veure que la vida de Ferrater, travessada per la guerra, l’exili i la postguerra, anava justament de governar la por. Marina Porras ha antologat la prosa de Ferrater a Donar nous als nens (Comanegra), que ha encapçalat amb un esplèndid retrat literari. Albert Roig ha posat Ferrater en relació als seus coetanis, com J.V. Foix, Blai Bonet, Miquel Bauçà o Joan Vinyoli a Posseït (L’Altra). Obrador Edèndum publica L’art de la pintura, una antologia dels seus escrits sobre art a cura de Josep Batalla Costa, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Vergari. Andreu Gomila ha publicat Vull subornar la joventut (Edicions de la UB), un monòleg en homenatge a Gabriel Ferrater a partir de les seves paraules. L’editorial Peu de Mosca publica una edició de Da nuces pueris amb il·lustracions d’Alba Domingo i pròleg de Fina Masdeu. I des de 2018 disposeu de l’edició definitiva que Jordi Cornudella ha fet de Les dones i els dies (Edicions 62).

Cinquanta anys després de la seva mort, es podria dir de la poesia de Ferrater el mateix que el que ell va dir dels versos de Carner, que “romanen,/ mentre varien els dies i se’ns muden els sentits,/ oferts perquè els tornem a entendre”. Potser trobaria excessiu que diguéssim que els seus poemes són “com una pàtria”, ell que justament veia en el catalanisme el gran problema de la literatura catalana. L’escriptor català que ha volgut carregar amb la responsabilitat de defensar el país i ha obviat la crítica de les pròpies contradiccions.

Per Ferrater, el poeta es deu en primer lloc a la seva imaginació, i no escriu per ser conseqüent amb unes idees o consignes col·lectives, que poden ser útils i necessàries per a la convivència però no són la condició de possibilitat de l’art. De la mateixa manera que el realisme social va distorsionar als anys seixanta la valoració de les obres literàries, avui Ferrater ens diria que passa el mateix amb les consignes feministes o ecologistes. “Aquests temes socials, per més seriosos i urgents que siguin per als homes d’avui, no són en realitat temes artístics”, deia parlant tant de pintura com de poesia. Tota obra d’art demana un tema específic, que pot partir d’un incident o un gest  a partir del qual el sentiment o la ideologia després es concreta i formula. “La major o menor càrrega d’energia suggestiva que pugui posseir una obra d’art no prové mai de la magnitud del seu tema genèric o de la participació de molts homes en el sentiment o ideologia que la conforma, sinó a la concreció, i a la vitalitat individual o momentània del seu tema específic”. Així, un exemple de sentiment podria ser l’amor i un cas de tema específic, l’insomni de l’home al costat de l’estimada que dorm, que ell mateix va explorar al poema ‘Oci’.

Cal superar la llegenda del Ferrater suïcida i bevedor (“l’alcohol no m’ha suggerit ni mig vers”, deia en una entrevista amb Baltasar Porcel) i llegir-lo amb la perspectiva de mig segle per entendre la renovació que aporta a la poesia catalana: modernització del registre i del lèxic susceptibles de ser considerats poètics; una sintaxi vertiginosa que posa en una tensió explosiva la frase i el vers.

Ferrater sostenia que “el poema ha de tenir pel cap baix el mateix grau de sentit que una carta comercial. Va fer entendre que la poesia també és un discurs i va desenvolupar “amb plena convicció i llibertat un moviment narratiu o argumentatiu, trencant amb la rigidesa de la imatge simbolista, inexplicada i inexplicadora de res exterior a ella mateixa, que per la poesia precedent, semblava l’únic interès legítim de la poesia”. Són paraules del mateix Ferrater referides a W.H. Auden i que es poden aplicar a ell mateix.

Ferrater irromp en una tradició poètica centrada en l’esperit per introduir-hi la consciència que la nostra vida moral és inseparable del cos. Parlar del cos no és només parlar del desig, sinó un acte alliberador. Naixem i morim dins un cos, un fet elemental que la repressió catòlica ha intentat negar. Com escrivia ell mateix en una carta a Helena Valentí:  “Viure és, abans que res, exercici de l’aptitud de viure, i molt sovint no és res més. Si un aprèn a omplir-se la imaginació d’aquesta elementalitat, se’n treu estímul i disciplina”.